Arxiu d'etiquetes: Manresa (nascuts a)

Alegre, Pere

2 Respostes

(Manresa, Bages, segle XIII – Santes Creus, Alt Camp, 1335)

XVI Abat perpetu de Santes Creus (1309-35). Succeí Pere d’Artés. Gran amic i conseller de Jaume II de Catalunya, que l’honorà amb diverses ambaixades.

Fou constructor d’obres importants, com el sepulcre d’aquell rei, el claustre gòtic i el cimbori. En 1320 i 1326 rebé al seu monestir santa Isabel de Portugal, filla de Pere II el Gran. En 1327 i 1328, el nou rei Alfons III el Benigne féu llargues estades a Santes Creus.

Durant el seu abadiat prengué l’hàbit cistercenc l’infant Jaume, primogènit reial, on morí el 1333. Per delegació pontifícia fundà l’orde de Montesa a Barcelona l’any 1319, i en designà els primers mestres.

Cal considerar-lo un dels grans abats; la seva fou l’època més pròspera del monestir.

Pere Alegre fou succeït per Francesc Miró.

Abadal i Vallès, Baltasar

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 1886 – Barcelona, 1937)

Productor i realitzador cinematogràfic. S’inicià en el cinema el 1899. Fou distribuïdor de films estrangers, especialment dels de Star Films de Georgies Méliès, i també productor (Lotus Films) i realitzador de documentals científics i d’actualitats, i d’alguns films llargs.

Cal esmentar el film d’actualitats El casament d’Alfons XIII, realitzat a Madrid, amb plans de l’atemptat de l’anarquista Mateu Morral contra el rei.

Virgili i Farrà, Lluís

1 Resposta

(Manresa, Bages, 16 juliol 1925 – Lleida, 28 desembre 2017)

Director musical i pedagog. Establert a Lleida (1931), es formà musicalment a l’Escolania de Montserrat (1934-36), i des del 1953 es féu càrrec de la direcció de l’Orfeó Lleidatà.

Especialista en direcció coral, ha creat una veritable escola de la pedagogia de la direcció i del cant coral a través, sobretot, dels cursos internacionals de cant coral i pedagogia coral infantil, que hom celebra cada estiu des del 1964, en col·laboració amb el moviment coral francès À Coeur Joie, i els cursos nacionals celebrats anualment per Nadal, en els quals, al costat de les disciplines purament tècniques, ha maldat per una formació integral i per una consciència de catalanitat.

Fou diputat al Parlament de Catalunya per CiU (1980-84).

L’any 1984 rebé la Creu de Sant Jordi.

Serra i Húnter, Jaume

4 Respostes

(Manresa, Bages, 8 gener 1878 – Cuernavaca, Mèxic, 7 desembre 1943)

Filòsof i polític. Estudià a la Universitat de Barcelona, on des del 1913 exercí de catedràtic d’història de la filosofia i psicologia superior. El 1914 fundà el Seminari de Filosofia, el primer que funcionava a la universitat barcelonina. Fou també professor als Estudis Normals de la Mancomunitat i de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, i donà cursos a l’Ateneu Barcelonès, l’Ateneu Polytechnicum i al Conferentia Club.

En proclamar-se la República, fou nomenat degà comissari de Filosofia, rector de la universitat i president del Consell de Cultura de la Generalitat, càrrecs dels quals dimití el 1932 per integrar-se a la política activa com a diputat d’ERC al Parlament de Catalunya (novembre 1932). Durant la República, a més de la càtedra, professà al Seminari de Pedagogia i a l’Escola d’Estiu.

Tinguem en compte que quan haurem aconseguit el nostre objectiu, que tothom sigui ben culte, aleshores podrem dir amb propietat que hem treballat pel progrés de la humanitat. (Jaume Serra i Húnter, conferència celebrada el 17 de maig de 1936)

Exiliat, formà part del Consell Nacional de Catalunya (abril 1940) i col·laborà a la “Revista de Catalunya”, fundada a París el 1940.

Deixeble de Llorens i Barba, pensava que la filosofia havia de tractar successivament el problema gnoseològic, el metafísic i l’ètic.

Entre les seves obres cal esmentar: Programa sumario de lógica fundamental (1911), Alguns aspectes de la vida universitària del Dr. Llorens i Barba (1920), Idealitat, Metafísica, Espiritualisme (1923), Nacionalitat i cultura (1925), Tendències filosòfiques a Catalunya durant el segle XIX (1925), Filosofia i cultura (1930-32), Spinoza (1933), Figures i perspectives de la història del pensament (1935) i El pensament i la vida. Estímuls per a filosofar (pòstuma, 1945).

Estrada i Gamissans, Xavier

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 28 abril 1918 – Montserrat, Bages, 18 març 2015)

(dit Gregori) Compositor, organista i musicòleg. Benedictí. Format a l’escolania de Montserrat, sota la direcció d’Anselm Ferrer (1926-32), ingressà al monestir el 1933, on suplí, com a organista, Ildefons Pinell. Es perfeccionà a París. Estudià composició amb Josep Barberà (1941-46) i amb Cristòfor Taltabull (1946-50).

Ha escrit obres litúrgiques amb text català i la cantata Oh gran misteri!. Fou secretari de la secció musical del II Congrés Litúrgic de Montserrat. Director del cor dels monjos a partir del 1968, ha realitzat gravacions de prestigi internacional. Com a musicòleg ha interpretat els signes de la dansa del Llibre Vermell.

Esteve i Subirana, Antoni

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 23 desembre 1902 – Barcelona, 13 juny 1979)

Doctor en farmàcia. El 1929 passà a regentar la farmàcia fundada pel seu rebesavi Tomàs Esteve i Gavanyac el 1787 a Manresa. El 1931 fundà a la mateixa ciutat el Laboratori Esteve, on obtingué la vitamina D i el compost arsenical neoarsenobenzè, emprat com a antisifilític, la primera sulfamida feta a l’estat espanyol, i medicaments de síntesi d’acció vascular. El 1942 el laboratori fou traslladat a Barcelona.

El 1966 constituí la filial Indústries Químiques Esteve SA (INQUIMES), que dirigí el seu fill Josep Esteve i Soler. Fou president de l’Acadèmia de Farmàcia de Barcelona i de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques i vice-president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. El 1952 ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans, de la secció de ciències del qual fou president.

Esteve i Seguí, Josep

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 7 octubre 1873 – 4 octubre 1927)

Farmacèutic i escriptor folklorista. Durant trenta anys regentà l’antiga farmàcia Esteve, a la rebotiga de la qual es reunia el bo i millor de la intel·lectualitat manresana. Fou fundador i primer president del Centre Excursionista de la Comarca del Bages (1905), dirigí el butlletí de l’entitat, on publicà una interessant Permiologia de la comarca.

Fundador i directiu de l’Orfeó Manresà (1901), de l’Esbart Manresà de Dansaires (1909) i del diari “Bages-Ciutat”. Fou col·laborador, a Manresa, de l’Institut d’Estudis Catalans, i publicà articles de geografia comarcal i de folklore en diverses publicacions locals i de Barcelona.

Domènech i Puigcercós, Ignasi

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 8 setembre 1874 – Barcelona, 11 novembre 1956)

Xef i escriptor gastronòmic. Orfe de mare, es traslladà a viure amb el seu oncle, Ignasi Puigcercós, que l’inicià en l’art culinari. Treballà a diferents fondes de Catalunya i, a divuit anys, a Madrid i, posteriorment, a París i a Londres, on fou alumne del prestigiós xef Auguste Escouffier. Retornà a Madrid, on creà la primera acadèmia de cuina de l’estat, i fundà la revista “El gorro blanco” (1906).

Retirat aviat de la professió, s’instal·là a Barcelona i escriví el seu saber culinari en nombroses obres, la reedició d’algunes de les quals ha estat promoguda darrerament per l’entitat Arxiu Gastronòmic Ignasi Domènech.

Camps i Fabrés, Antoni

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 14 setembre 1822 – Barcelona, 28 octubre 1882)

Industrial i escriptor. Estudià al seminari de Barcelona. Propietari de fàbriques tèxtils, s’interessà molt per les qüestions socials, que enfocà des d’una òptica catòlica i moderada. Formà part de diverses entitats, com la Societat d’Amics de la Instrucció, la qual presidí. Aquesta actitud es reflecteix en el llibre Economía política cristiana (1894). Fou diputat provincial per Manresa el 1871.

Participà en els Jocs Florals des del 1859, en els quals guanyà un premi especial amb la poesia Lo vot del trobador (1859). En 1861 obtingué la flor natural per la seva poesia Los tres suspirs de l’arpa, centrada en la trilogia romàntica Fe, Pàtria, Amor, que constituí el nucli temàtic de la seva obra, d’una notable qualitat literària, la qual fou recollida a Poesies (1894). Conreà també la poesia en llengua castellana, publicada a “Revista Popular”.

Camp i Oliveras, Manuel

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 20 abril 1947 – )

Pianista i compositor. Estudià piano al Conservatori Superior de Música de Barcelona i composició contemporània i orquestració amb Joan Guinjoan. Féu també estudis de llenguatge i metodologia del jazz. El 1970 creà, amb Santi Arisa, Martí Brunet i el seu germà Jordí Camp, el grup Fusioon, de música progressista, amb el qual enregistra nou discs i féu nombrosos concerts arreu del país i al Brasil.

Quan el grup es dissolgué (1975), centrà la seva activitat en la composició i els arrenjaments musicals per a Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, La Trinca i altres membres de la Nova Cançó. Llavors es dedicà a l’ensenyament de la música moderna, creà el taller de jazz L’Esclat, de Manresa, i entrà a l’equip de professors de l’Aula de Música Moderna i Jazz de Barcelona, que el 1987 passaria a dirigir. El 1982 creà el Manel Camp Trio, que més tard esdevingué quartet i posteriorment septet. El 1994 creà l’Acústic Jazz Quintet, amb el trompetista Matthew Simon.

Ha compost la banda sonora d’una desena de films i, des del 1984, ha enregistrat onze discs i ha realitzat nombroses actuacions amb el seu grup, en solitari o duet, participant en diversos festivals de jazz. Entre els seus enregistraments cal destacar: Minoria Suite (1975), Escàndols (1988), Viu (1989), Ben a prop (1989), Diàlegs (1992), Ressorgir (1993), Duets (1994) i Coratge (1995).