Arxiu d'etiquetes: Madrid (morts a)

Mallart i Cutó, Josep

(Espolla, Alt Empordà, 10 juny 1897 – Madrid, 27 desembre 1989)

Pedagog. Estudià a Barcelona, Ginebra i Berlín.

Fou professor de diversos centres especials de preparació professional. Ocupà el càrrec de secretari del Comitè Nacional de d’Organització Científica del Treball. Pertanyia a diverses corporacions internacionals en el camp pedagògic.

A més de col·laborar a revistes especialitzades i de traduir texts estrangers, alguns d’ells de Pestalozzi, publicà obres originals, com La educación activa (1925), La Escuela del Trabajo (1928), La escuela productiva (1928), La formación profesional en España (1933) i d’altres.

Malet, Antoine

(Arras, Artois, França, segle XVIII – Madrid, 12 juny 1825)

Militar i marquès de Coupigny. Lluità contra Napoleó a la Guerra del Francès.

Fou capità general interí de Catalunya (1809), però no ajudà els barcelonins a revoltar-se contra l’ocupació.

En 1812-20 fou capità general de les Balears. Com a tal, hagué de fer executar el general Lacy (1817), fet pel qual hagué d’abandonar Mallorca en proclamar-se el règim constitucional (1820).

Malats i Codina, Segimon

(Santa Eugènia de Berga, Osona, 1747 – Madrid, 24 desembre 1826)

Veterinari. Treballà per a l’exèrcit. Estudià a l’escola de veterinària d’Alfortville, França (1783-87) i viatjà professionalment per Europa, enviat per Carles III de Borbó. De nou a la Península, dirigí l’escola de veterinària fundada a Madrid (1788).

Inventà un bàlsam per a les ferides que es féu cèlebre.

El 1808, davant l’ocupació napoleònica, fugí de Madrid; acabada la guerra recuperà el càrrec i se’n jubilà el 1822.

Escriví diversos treballs de la seva especialitat, entre els quals hi ha Elements de veterinària (1793-94), que reedità i amplià, i Nuevas observaciones físicas concernientes… a la cria… del ganado caballar (1793).

Madrazo, Francesc de Paula

(Barcelona, 8 febrer 1817 – Madrid, 12 juliol 1868)

Taquígraf i escriptor. Estudià taquigrafia i humanitats a Madrid.

Fou taquígraf del congrés (1846-53) i de diversos diaris de Madrid. El 1853 assolí una càtedra de taquigrafia.

Publicà Historia militar y política de Zumalacárregui (1844), Glorias de la taquigrafía. Excelencias de la de Martí (1857) i Impresiones de un viaje a Barcelona (1858), recull d’articles publicats abans al “Diario Español”, de Madrid.

Lucini i Biderman -germans-

Eren fills de l’escenògraf Francesc Lucini.

Eusebi Lucini i Biderman  (Barcelona, 1814 – Madrid, 1881)  Pintor. El 1835 inicià un sojorn de dos anys a Itàlia. Fou escenògraf molt actiu. Treballà sobretot a València i a Madrid.

Josep Lucini i Biderman  (Barcelona, segle XIX – Madrid ?, segle XIX)  Escenògraf. Col·laborà amb el seu pare, i amb ell anà a València i a Madrid.

Lucini -escenògrafs-

(Itàlia, segle XVIII – Madrid ?, segle XIX)

Família d’escenògrafs. Iniciada pels germans:

Josep Lucini  (Itàlia, 1770 – Barcelona, 1845)  Escenògraf. Féu decorats per al teatre de la Santa Creu de Barcelona i fou l’introductor a Catalunya de la perspectiva obliqua en escenografia.

Francesc Lucini  (Reggio, Itàlia, 1789 – Madrid ?, 1846)  Escenògraf. Féu decorats per al teatre Municipal de Reus i el 1837 esdevingué acadèmic corresponent de San Fernando. Foren fills i deixebles seus Eusebi i Josep Lucini i Bidermann.

López i Soler, Ramon

(Manresa, Bages, 5 octubre 1799 – Madrid, 21 agost 1836)

Escriptor i periodista en castellà. Formà part de la Societat Filosòfica de Barcelona i fundà, amb Aribau, la revista “El Europeo” (1823), portadora de les idees romàntiques a Espanya.

Sota l’absolutisme, emigrà a França a causa de les seves idees liberals.

Conreà la novel·la històrica, dins la línia de Walter Scott, a Los bandos de Castilla o El Caballero del Cisne (1830), amb un pròleg en que manifestava les seves idees sobre la novel·la romàntica. Altres novel·les seves foren Kar-Osman (1832), El primogénito de Alburquerque (1833) i La catedral de Sevilla (1834).

Cridat per l’editor Antoni Bergnes de les Cases, dirigí la revista “El Vapor” (1833), la qual rebé d’aquest autor un fort esperit romàntic i constituí una base per a la Renaixença catalana.

López Sánchez, Juan

(Bullas, Múrcia, 16 gener 1900 – Madrid, 25 agost 1972)

Anarco-sindicalista. Resident a Barcelona, ingressà a la CNT (1910), de la qual fou secretari del comitè general (1930); un any més tard signà el manifest dels Trenta.

Fou ministre de Comerç, amb Largo Caballero (1936-37).

Dirigí “Acción”, “Sindicalismo” (1933-35) i “Fragua Social” (1936-39).

En acabar la guerra civil, s’exilià a Mèxic, d’on tornà per residir a València (1967).

López Peláez, Antolín

(Manzanal del Puerto, Lleó, Castella, 31 agost 1866 – Madrid, 22 desembre 1918)

Eclesiàstic. Arquebisbe de Tarragona (1913-18). Del 1907 al 1918 fou senador del regne.

Col·laborador en diversos diaris, deixà, a més, gran quantitat d’obres sobre temes històrics, polítics, eclesiàstics, apologètics i científics.

Fou membre de les acadèmies de la Llengua, de la Historia, de les Ciències Morals i Polítiques, de les Belles Arts, de les Bones Lletres, etc.

López Mozo, Jerónimo

(Girona, 15 maig 1942 – Madrid, 19 juny 2024)

Dramaturg, narrador i assagista. D’infant la seva família es traslladà a Madrid.

El 1986 guanyà el premi Castilla-La Mancha per la seva obra D.J.. El 1987 estrenà Como reses, escrita el 1970 en col·laboració amb Luis Matilla.

El 1992, a les envistes de la celebració del 5è centenari del descobriment d’Amèrica, publicà Yo, maldita india, una lúcida reflexió sobre l’arribada dels espanyols a aquell continent.