Arxiu d'etiquetes: jurisdiccions

Barcelona, vescomtat de

37 Respostes

(Catalunya, segle IX – segle XIII)

Jurisdicció senyorial de l’antic comtat de Barcelona.

Els primers vescomtes coneguts foren Sunifred (848), Ermenard (vers 918) i Otger (vers 966). Amb Guitard (mort vers 985) començà la transmissió hereditària del càrrec vescomtal.

El seu fill, Udalard I (mort vers 1014), que hagué de suportar l’atac d’al-Mansur contra Barcelona (985), fou empresonat a Còrdova.

Guislabert I (mort 1062), bisbe de Barcelona, exercí el càrrec durant la minoria d’Udalard II (mort vers 1077). Durant aquest període es manifestà una oberta rivalitat amb el comte Ramon Berenguer I.

Al contrari, Guislabert II (1076-1126) fou un dels principals col·laboradors dels descendents de Ramon Berenguer I.

Reverter (mort 1142) i Berenguer Reverter es passaren al servei dels almoràvits. Amb la mort del darrer (1208) sense descendència, s’extingí la casa vescomtal de Barcelona.

Barberà, comanda de

6 Respostes

(Barberà de la Conca, Conca de Barberà)

Comanda dels templers, una de les més antigues i importants de l’orde a Catalunya. El lloc i el castell de Barberà fou cedit a l’orde els anys 1132 i 1135 per donacions del comte Ermengol VI d’Urgell, que ratificà Ramon Berenguer IV de Barcelona el 1143.

Al començament del segle XIII els seus religiosos endegaren la casa de Vallfogona, que aviat (1240) s’independitzà de Barberà.

Extingits els templers (la comanda de Barberà es distingí per la resistència oposada al decret d’extinció de l’orde), la comanda passà al gran priorat de Catalunya de l’orde de Sant Joan, creat el 1319; en aquests temps era, de molt, la casa més rica de l’orde a Catalunya.

Els seus religiosos es refongueren amb els de l’Espluga de Francolí al començament del segle XV, però restaren alguns religiosos a Barberà; el 1664 s’hi reuní un capítol provincial de l’orde.

Fou propietat dels hospitalers fins al començament del segle XIX.

Balsareny, baronia de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIII – )

Jurisdicció senyorial. Posseïda, probablement, el segle XIII, pels descendents del primer veguer de Balsareny, Guifré (mort el 1020-21), casat amb Emma-Ingilberga de Besora, el qual fou pare de Guisla de Balsareny, muller del comte Ramon Berenguer I de Barcelona, i del bisbe de Vic, Guillem, successor d’Oliba.

La senyoria fou comprada el 1281 per Ramon de Peguera i de Gurb (mort el 1290) a Mateu de Balsareny (dit de Vilallonga) i estigué a les mans de la casa de Peguera fins a la fi del segle XV, que, per enllaços matrimonials, passà als Oliver.

El darrer d’aquesta família, Miquel d’Oliver i de Sarriera, fou succeït (1622) per la seva muller Elisabet de Corbera, la qual llegà la senyoria (1633) a Lluís de Corbera i de Castellet. Els Corbera la vengueren el 1648 al ciutadà honrat de Barcelona Joan Antoni Martín.

Concepció de Martín i de Magarola (morta el 1862), pubilla de la seva casa, es casà amb Lluís Carles d’Alòs, marquès d’Alòs, els descendents dels quals posseeixen el títol de barons de Balsareny.

Atenes, ducat d’

87 Respostes

(Grècia, 1311 – 1390)

Territori format per la Beòcia i l’Àtica. L’any 1308 passà a Gautier de Brienne, que, en guerra amb alguns senyors grecs i amb el mateix emperador Joan II Ducas, soldejà la Companyia Catalana (1310).

Un cop recuperats els castells i indrets que li havien estat arrabassats, Gautier concedí terres a una petita part dels catalans mentre ordenava als altres que sortissin del territori sense pagar-los la soldada.

Aquests, però, el derrotaren i trobà la mort a la batalla del Cefís (1311) i s’instal·laren a les ciutats, on introduïren el règim municipal català (Usatges de Barcelona). Posteriorment sol·licitaren el nomenament d’un duc al rei Frederic II de Sicília.

Primer ho fou el seu segon fill, Manfred I d’Atenes (1312-17), i després el tercer, Guillem de Sicília (1317-38), però qui de fet governava era el vicari Alfons Frederic (1317-30), que signà un tractat de pau amb Venècia (1319) i conquerí Siderocastrón, Ptiòtida i el sud de Tessàlia, amb la qual cosa quedà format el ducat de Neopàtria (1319), que en endavant aniria sempre unit al d’Atenes (ducats d’Atenes i Neopàtria).

La sobirania directa pertocava al regne català de Sicília i de manera indirecta a la corona catalano-aragonesa.

Renovada la treva amb Venècia (1331), fou vençut Gautier II de Brienne a Atenes (1335) i se succeïren en el ducat Joan de Sicília i de Caríntia, marquès de Randazzo (1338-48), i Frederic de Sicília (1348-55). Mort aquest últim, el títol ducal passà a Frederic III de Sicília, que el cedí a la seva germana Elionor, casada amb el rei Pere III el Cerimoniós. Pels Capítols d’Atenes (1380) els ducats grecs quedaven definitivament incorporats a la corona catalano-aragonesa.

Poc temps després, el florentí Nèrio Acciaiuoli començà (1385) la conquesta sistemàtica: Atenes es lliurà el 1388 i el castell de Neopàtria el 1390.

Durant aquesta època el català, fou, al costat del llatí, la llengua oficial dels ducats.

Àssua, vall d’

15 Respostes

(Pallars Sobirà)

Vall que davalla del massís del Montsent fins a la riba dreta de la Noguera Pallaresa, vora Rialb. És drenada pels afluents del riu de Sant Antoni, d’oest a est es dirigeix el riu de Pamano. Comprèn els pobles de Llessui, cap de la vall, Saurí, Altron, Sorre, Bernui, Caregue i Escàs.

El centre de la vall havia estat, des del segle X, el castell de Torena, foren importants també els castells de la Torre, vinculat els segles XI i XII a la família Àssua, i el de Malavella. Amb el nom de quarter d’Àssua era conegut un dels quarters del vescomtat de Castellbó des del segle XV.

Són interessants les esglésies romàniques de Sant Pere de Llessui, de Santa Maria de Bernui i de Sant Esteve de Menauri i el santuari de la Mare de Déu de la Muntanya.

La transformació de Llessui en centre d’esports d’hivern ha donat un nou impuls a l’economia, limitada fins no fa gaire a la ramaderia i a una agricultura precària.

Ascó, comanda d’

5 Respostes

(Catalunya, 1197 – 1780)

Antiga comanda de l’orde del Temple. Tenia com a centre el castell d’Ascó.

Els templers reberen l’any 1153 del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona béns a Ascó. El rei Alfons I el Cast els empenyorà el castell d’Ascó l’any 1167 i per fi Pere I el Catòlic els cedí tots els drets que tenia al dit lloc l’any 1210.

La comanda era ja organitzada l’any 1197. La veïna comanda de Riba-roja, de curta durada, depengué, de fet, d’Ascó.

Dissolt l’orde del Temple (1312), Ascó continuà com a comanda hospitalera, dependent de la castellania d’Amposta.

Tingué comanador titular fins al 1780.

Anglesola, baronia d’

26 Respostes

(Catalunya, segle XI – segle XVII)

Jurisdicció feudal. Fundada pel comte Ramon Berenguer I de Barcelona quan, vers el 1058, conquerí i fortificà el castell de Tàrrega, bastió avançat contra els sarraïns de Lleida. Aleshores era un erm que anava d’Anglesola a Sidamon, a l’oest fins a Torregrossa, població musulmana encara, al migdia, i al nord limitava amb la serra d’Almenara, als confins del comtat d’Urgell.

Aquesta extensa contrada fou atorgada pels comtes Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II a Berenguer Gombau, el 1079 (Anglesola apareix ja aleshores com a castell), el qual n’emprengué la colonització i el repoblament. Els descendents de Berenguer Gombau (que constituïren el llinatge Anglesola) contribuïren a la conquesta definitiva de la vall del Segre al costat dels comtes Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV, i més tard intervingueren en les empreses dels reis del casal de Barcelona.

La línia masculina directa s’extingí amb Berenguer IV d’Anglesola (mort vers el 1382) i la baronia passà a la seva germana Sibil·la, casada amb Hug II d’Anglesola, senyor de Miralcamp, i després a llur filla Constança, muller de Guillem Ramon III de Montcada, senyor d’Aitona. Però, el 1396, la reina Maria de Luna casà una filla de Berenguer IV d’Anglesola amb el secretari i conseller de Joan I de Catalunya, Pere de Benviure, el qual tingué la baronia fins a la seva mort, sense descendència, vers el 1417.

Llavors els dominis d’Anglesola passaren a una branca menor dels Erill (descendents d’Elionor de Montcada, filla de l’esmentada Constança d’Anglesola), que s’extingí el 1475, i després a la branca principal d’aquest mateix llinatge, bé que aquesta successió fou impugnada pels vescomtes de Rocabertí, descendents d’una altra filla de la dita Constança, anomenada Beatriu de Montcada.

Una sentència de l’audiència de Barcelona del 1561 els donà la raó, però el plet continuà fins que una altra sentència del 1633 confirmà als Rocabertí, comtes de Peralada, la baronia d’Anglesola, elevada a marquesat el 1645.

Àneu, santuari d’

3 Respostes

(la Guingueta d’Àneu, Pallars Sobirà)

Antic monestir benedictí de l’antic municipi d’Unarre, situat al centre de la vall d’Àneu, a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, dins la parròquia d’Escalarre. Al seu voltant hi ha un caseriu anomenat Santa Maria d’Àneu.

És esmentat ja el 839 a l’acte de consagració de la catedral d’Urgell com a lloc de Santa Maria, abans de Santa Deodata, centre de les parròquies i aglutinador religiós de la vall d’Áneu, origen del deganat d’Àneu (després arxiprestat d’Àneu).

Sembla que als seus orígens fou un monestir visigòtic dedicat a Santa Deodata. Al final del segle X era dedicat a Sant Pere (Sant Pere d’Àneu). L’any 1064 el comte Artau I Miró de Pallars el cedí juntament amb els monestirs de Sant Pere del Burgal i de Sant Pere de les Maleses al comte Ramon V de Pallars Jussà; a canvi del monestir de Lavaix i d’altres béns.

S’extingí molt aviat com a monestir benedictí, el segle XII. Després pertangué als canonges agustins, però la comunitat abandonà l’antic monestir abans de les lleis desamortitzadores del segle XIX.

La seva església, primer de tres naus (d’un nau des del segle XVI), fou refeta al segle XI i dedicada a Santa Maria d’Àneu.

Procedeix d’aquesta església una rica decoració absidal conservada al Museu d’Art de Catalunya.

Actualment és un santuari dedicat a la Mare de Déu d’Àneu.

Amposta, castellania d’ (1317)

5 Respostes

(Catalunya, 1317)

Nom de l’antiga batllia de Miravet, pertanyent als templers, quan els béns d’aquest orde passaren a dependre dels hospitalers (1317) i aquesta batllia esdevingué “cambra” o dotació especial del castell d’Amposta (els dominis del qual a la corona catalano-aragonesa foren també designats amb aquest nom).

El nom de Castellania ha persistit, al costat del de Terra Alta, com a nom de la comarca de Gandesa.

Ambigans

Deixa un comentari

(Senan, Conca de Barberà)

Antic priorat de Sant Pere d’Ambigans, del monestir de Montserrat; sembla que era situat prop de Senan.