(Figueres, Alt Empordà, 1890 – Roma, Itàlia, 22 març 1962)
Advocat i polític. Dirigí les revistes “Cultura Escolar” i “Butlletí de Catalunya”.
Militant de la Lliga Regionalista, fou regidor de Barcelona. S’afilià a Acció Catalana, però se’n separà durant la II República i tornà a la Lliga.
Dirigent de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, morí a Roma, on anà per veure promogut cardenal el pare Anselm Albareda.
(Balsareny, Bages, 1716 – Ferrara, Itàlia, 1799)
Jesuïta. Professor de filosofia a Tortosa i rector dels col·legis de la Vila d’Eivissa i Formentera i de Graus (Aragó).
Obres: Memorias históricas y geográficas de Ibiza y Formentera, llamadas antiguamente las islas Pitiusas i Storica naturales dell’Isola d’Ibiza, ambdués publicades el 1798 a Ferrara.
(Barcelona, 1728 – Faenza, Itàlia, 1778)
Polemista religiós. Jesuïta des del 1747, ensenyà filosofia a Calataiud i a Saragossa.
Durant l’exili visqué a Faenza i intervingué en les polèmiques sobre la supressió de la Companyia de Jesús.
Fou autor de les Lettere di un francese all’autore italiano dell’indifferenza nel secolo XVIII (Venècia, 1776) i d’algunes tragèdies d’un valor molt desigual.
(Montpeller, França, vers 1182 – Roma, Itàlia, 21 abril 1213)
Reina de Catalunya-Aragó (1204-13). Filla de Guillem VIII de Montpeller i d’Eudòxia Comnenos.
De molt jove la casaren amb Barral, vescomte de Marsella, que morí al cap de poc temps. El 1197 va contraure segones noces amb Bernat de Comenge, del qual tingué dues filles.
Repudiada sota el pretext de parentiu, el 1204 s’hi casà Pere I el Catòlic per tal d’afermar la seva influència al migdia gàl·lic; el matrimoni vinculà la senyoria de Montpeller a la corona catalano-aragonesa.
El rei Pere se’n separà dos anys després de les noces, i intentà d’aconseguir el divorci per casar-se amb Maria de Montferrat, hereva del regne de Jerusalem, però el sant pare no accedí a les demandes de divorci.
En un breu període de reconciliació del matrimoni fou engendrat l’infant Jaume (1208), el futur Jaume I el Conqueridor, que a tres anys fou arrabassat de les mans de la seva mare per lliurar-lo com a ostatge a Simó de Montfort (1211).
La reina Maria marxà a Roma.
(Girona, 1422 – Roma, Itàlia, 21 novembre 1484)
Humanista i eclesiàstic. Bisbe d’Elna (1453-62) i de Girona (1463-83) i cardenal (1483).
A les Corts de Barcelona del 1454 féu una cèlebre exposició de la situació de crisi que travessava el Principat.
Durant l’aixecament de la Generalitat contra Joan II, al front dels bisbes catalans, es distingí pel seu esperit reialista. Mantingué el coratge dels defensors de Girona durant el primer setge de la ciutat (1467), i el 1469, en veure que era impossible de resistir l’assalt de les tropes del duc de Lorena, claudicà, obligat a prestar jurament al príncep de Viana, l’ofensiva de Joan II el Sense Fe (1471) li va permetre de lluitar novament al costat del rei.
Home culte i erudit, estudià a Bolonya i fou un dels introductors de l’humanisme a Catalunya; s’envoltà a Girona d’un grup de gent instruïda, entre la qual hi havia el canonge Andreu Alfonsello.
En la seva obra Paralipomenon Hispaniae libri decem es manifestà com un dels primers defensors de la idea d’Espanya com a unitat politico-geogràfica.
(Bílbilis, Tarraconense, 38 o 41 – Roma ?, Itàlia, vers 104)
Poeta llatí. Descendent d’una modesta família burgesa. L’any 64 arribà a Roma i l’any 80 publicà una obra titulada Liber Spectaculorum, descripció de les lluites de circ i de l’arena, que li va valer el favor de Titus i de Domicià.
Els llibres del seu epigramari van difondre’s per l’Imperi; una posterior conjuntura política l’obligà a tornar a Bílbilis, i l’ajuda de Plini el Jove li va permetre el viatge de tornada.
La seva obra consta exclusivament d’epigrames: iniciada amb el llibre esmentat abans (conservat fragmentàriament), culmina en 14 llibres, que reflecteixen panoràmicament la societat romana de l’època. En total, 1.554 composicions.
El dístic elegíac és el metre predilecte del poeta. El seu realisme és generalment satíric i humorístic, i en el seu llenguatge abunden els neologismes i hel·lenismes col·loquials. La identitat dels personatges exposats en la seva crítica dels vicis romans queda velada pels noms imaginaris.
La seva poesia, procedent de la sàtira àtica, és el coronament del gènere apigramàtic llatí.
(Pamplona, Navarra, 17 maig 1806 – Gènova, Itàlia, 13 desembre 1870)
Polític i advocat. Des del 1835 exercí d’advocat a Barcelona, i es lligà als interessos industrials catalans. Diputat a corts per Lleida, defensà el projecte de construcció del canal d’Urgell.
Situat a l’oposició durant el decenni moderat de 1844-54, fou empresonat durant uns quants mesos. El 1854, amb el triomf de les forces progressistes, fou nomenat governador civil de Barcelona: afavorí el diàleg entre les associacions obreres i els patrons, i endegà els primers contractes col·lectius del bienni.
És considerat un dels capdavanters de l’estadística a Espanya. És autor del famós Diccionario geográfico, estadístico e histórico de España y sus posesiones de ultramar (1845-50).
(Barcelona, segle XV – Nàpols ?, Itàlia, 1476/80)
Dit el Cavaller. Fill de Joan Llull i de Gualbes.
Fou armer del rei (1438), el qual li concedí el privilegi de cavaller (1452/54) i el féu governador de Sorrento i Capri i cònsol de catalans a Gènova (1446).
Es casà (1432) amb Elisabet de Gualbes i Pastor.
(Barcelona, 10 abril 1728 – Ferrara, Itàlia, 1782)
Jesuïta. Fou professor de filosofia a Calataiud (Aragó) i de teologia a Barcelona. Excel·lí com a predicador.
Hagué d’emigrar a Itàlia en decretar Carles III de Borbó l’expulsió de la Companyia de Jesús.
Publicà algunes obres que no signà per la seva molta modèstia.
(Cervera, Segarra, segle XVI – San Liberatore di Maiella, Itàlia, 30 agost 1622)
Erudit i monjo de l’abadia de Montserrat.
Deportat a Nàpols per Felip II de Catalunya, s’escapà a l’abadia de Montecassino, on va escriure De vera existentia corporis sancti Benedicti in Cassinensi Ecclesia (1607) i Chronicon monasterii Cassinensis (1616).
Des del 1610 portà el títol d’abat de San Salvatore de Castellis.
Dades dels Països Catalans 