Arxiu d'etiquetes: Itàlia (morts a)

Boixadors, Guillem de -varis-

3 Respostes

Guillem de Boixadors  (Catalunya, segle XIII)  Un dels successors de Ramon de Boixadors. Vengué Tarrés i Fulleda al monestir de Bonrepòs (1232).

Guillem de Boixadors  (Catalunya, segle XIII)  Nebot de l’anterior Guillem de Boixadors. Formà part del seguici de Jaume I a Girona i a València entre el 1246 i 1250.

Guillem de Boixadors  (Catalunya, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1323)  Fill i hereu de Berenguer de Boixadors. Germà de l’almirall Bernat. Veguer de Cervera i Tàrrega (1311-18). Morí en la conquesta de Sardenya i fou succeït pel seu fill Guillem (a continuació).

Guillem de Boixadors  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Senyor de Boixadors i de Sant Pere Sallavinera (Anoia). Fill de l’anterior Guillem. Fou veguer de Cervera i Tàrrega (1318-a1340). Fou el pare o el germà de Bernat.

Boixadors, Bernat de -segle XIV-

9 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1340)

Governador de Sardenya. Possiblement fill de Berenguer de Boixadors (mort el 1311) i de Blanca.

Fou alcaid de Bunyol, majordom de l’infant Alfons, que acompanyà a la conquesta i pacificació de Sardenya i a qui prestà el cavall durant la batalla de Lucocisterna (1324). Fou enviat com a ambaixador al jutge d’Arborea, i després a Pisa per tal de ratificar el tractat entre els dos estats, i a la cort pontifícia per pagar el cens del regne de Sardenya.

Nomenat almirall i reformador, prengué part en el setge de Càller i obtingué diverses possessions a la ciutat i a l’illa. Després sufocà la revolta de Sàsser (1328), on fou acusat de tolerància i complicitat en el saqueig dels oficials reials en aquesta ciutat, fou substituït per Ramon de Cardona i tornà a la cort (1330), on guanyà la plena absolució.

Formà part d’una ambaixada a Avinyó per intentar la pau amb el genovesos (1334).

Fou lloctinent de procurador a Catalunya per l’infant Pere, fou enviat com a reformador a Sardenya per tal de tractar-hi la pau amb els Oria (1335). De tornada a Catalunya, obtingué la senyoria de Boixadors i la lloctinència de la procuració del comte d’Urgell.

El seu darrer títol fou novament de governador i reformador de Sardenya (1340).

Pere III de Catalunya ordenà la seva sepultura en el convent de framenors de Lleida, al costat de la del rei Alfons III el Benigne.

Besora -varis bio-

Deixa un comentari

Gilabert de Besora  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Cavaller. El 1399, assistí a Saragossa, a la solemne coronació de Martí I l’Humà i de la reina Maria de Luna.

Jaume de Besora  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. El 1283 fou un dels cent seleccionats per a combatre al camp de Bordeus al costat de Pere II el Gran i contra els valedors de Carles d’Anjou.

Jaume de Besora  (Catalunya, segle XV – Còrsega, Itàlia, 1451)  Cavaller i conseller reial. L’any 1451 fou nomenat lloctinent general de Còrsega per Alfons IV el Magnànim, durant un intent de conquesta de l’illa. La seva mort dificultà la penetració catalana; fou reemplaçat per Antoni d’Olzina.

Ramon de Besora  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Fou un dels garantidors, el 1256, de la concòrdia pactada per acabar les lluites civils a l’Urgell. Actuà de testimoni al casament del comte Àlvar I d’Urgell amb Cecília de Foix.

Roger de Besora  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Noble. Fou veguer d’Urgellet i procurador del vescomte Roger Bernat IV de Castellbó. En morir aquest (1381), fou administrador del vescomtat en nom de l’hereu Mateu. Besora aconseguí que aquest succeís Gastó Febus, comte de Foix (1391), tot i que havia estat designat Carles VI de França com a successor.

Bardaixí, Joan de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Bonifàcio, Còrsega, Itàlia, 1430)

Cavaller. Senyor del Catllar i de Gimenells. Fill d’Antoni de Bardaixí.

Camarlenc d’Alfons IV el Magnànim, a qui serví en les campanyes de Sardenya i de Còrsega (1420) i de Nàpols (1423), restà presoner de Francesco Sforza quan aquest prengué la ciutat.

Serví a la flota de l’infant Pere d’Aragó fins al 1425 en les seves incursions a Calàbria, Àfrica i Gènova. Prengué part en la guerra contra Castella del 1429.

Barata i Montanya, Francesc

Deixa un comentari

(Matadepera, Vallès Occidental, segle XVI – Roma ?, Itàlia, segle XVI)

Escriptor i eclesiàstic. Fou canonge del capítol de Barcelona i prior de l’església de la Mare de Déu de Montserrat, a Roma.

Deixà inèdita l’obra titulada De les dones més famoses de la Història.

Auger Amalric

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Roma ?, Itàlia, segle XIV)

Religiós. Residí molt de temps a Roma, on fou capellà del papa.

Escriví una cronologia i ressenya històrica dels pontífexs fins al 1321, regnant Joan XXII.

Àsdrubal Barca

4 Respostes

(Àfrica ?, 245 aC – Itàlia, 207 aC)

Cap cartaginès. Germà d’Anníbal. En marxar aquest cap a Itàlia, romangué a Hispània amb el comandament de les tropes cartagineses (218 aC).

Fou derrotat a la batalla naval de l’Ebre (217 aC) per G. Corneli Escipió.

Ameller, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIX – Roma ?, Itàlia, segle XIX)

Escultor. Treballà part de la seva vida a Roma, on assolí bon prestigi.

Alexandre VI

62 Respostes

(Xàtiva, Costera, 1 gener 1431 – Roma, Itàlia, 18 agost 1503)

(Roderic de Borja)  Papa (1492-1503). El 1456 fou nomenat cardenal.

El seu oncle Alfons de Borja, elegit papa amb el nom de Calixt III, el nomenà el 1455 vicecanceller de l’Església i bisbe de València. Va obtenir la conversió de València en arquebisbat. Fou elegit papa en successió d’Innocenci VIII.

Tingué nombrosos fills amb la seva amant Vanozza Catanei i els enriquí servint-se dels béns eclesiàstics. Durant el seu pontificat lluità contra Carles VIII de França. En canvi, s’alià amb Lluís XII.

El 1493 promulgà una butlla que establia una ratlla imaginària (línia alexandrina) que delimitava les zones d’expansió reservades a les explotacions de Portugal i Castella.

Tant ell com els seus fills, entre ells els famosos Cèsar i Lucrècia Borja, parlaven i escrivien en català.

Molinés i Casadevall, Josep

(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1645 – Milà, Itàlia, 11 gener 1719)

Eclesiàstic. Fou rector de l’església del Pi de Barcelona, regent de la Sagrada Penitenciaria, i auditor de la Rota, a Roma, on defensà la difícil causa de Felip V de Borbó amb la Santa Seu; algunes de les seves gestions foren desaprovades pel rei.

Ocupà el deganat del Tribunal de la Rota i, del 1713 al 1719, fou inquisidor general. Refusà diversos bisbats.

Algunes de les seves sentències a la Rota foren recollides i publicades per Francesc Carazza, a Roma, l’any 1728.