(la Jana, Baix Maestrat, segle XVI – Nàpols, Itàlia, 1625)
Escriptor. El 1580 ingressà a l’orde dominicà. Fou enviat a Roma per a sol·licitar la canonització de Lluís Bertran i esdevingué provincial de Nàpols.
Escriví una vida de Lluís Bertran en castellà, basada en les de Vicent Justinià Antist i de Baltasar Joan Roca, traduïda a l’italià (Vita, virtú e miracoli del Beato Luigi Bertrando, Roma 1623).
(Mérancourt, Lorena, França, 11 setembre 1629 – Bolonya, Itàlia, 8 agost 1692)
Dominicà i escriptor. Residí des d’infant a Perpinyà, on es doctorà en filosofia i teologia (1658). Fou professor a Tarragona durant un any (1658); retornà després a Perpinyà, on fou rector de la universitat (1663) i prior del convent de dominicans.
Durant els primers anys de domini francès s’enfrontà amb els religiosos francesos introduïts als convents rossellonesos, actitud que provocà una ordre reial que obligava els religiosos catalans a residir a d’altres convents del regne de França per tal d’acostumar-los a la llengua i els costums d’aquest país. S’enfrontà també amb els jesuïtes contra els quals publicà un pamflet el 1663. Passà a Roma i finalment a Pàdua.
Les seves obres més importants són la Summa philosophia rationalis, naturalis moralis et primae (Besiers 1669) i Doctor Angelicus divus Thomas divinae voluntatis et suiipsius interpres (Pàdua 1692).
(València, vers 1550 – Roma, Itàlia, 1588)
Frare franciscà de l’observança. Bisbe de Bosa (Sardenya) des del 1586 fins a la seva mort. Professor de teologia a València, Lleida, Alcalà, Salamanca i Sardenya.
Seguí l’escola de Joan Duns Escot i publicà Flores theologicarum questionum in primum et secundum librum Sententiarum (Madrid 1586) i Opiniones in librum quartum Sententiarum (Roma 1579), que foren repetidament publicades.
(Palma de Mallorca, 26 novembre 1697 – Ravenna, Itàlia, 24 febrer 1777)
Missioner jesuïta. Home de govern de la província de Paraguai, on ocupà els càrrecs de rector del col·legi teològic de Córdoba i de provincial.
Com a missioner obrí nous centres d’evangelització entre els pobles hale, abipon i mocovi, en terres del Chaco.
Arran de l’extradició de la Companyia de Jesús (1767) marxà a Ravenna, on morí.
Pere Andreu (Illes Balears, segle XVII, Nàpols, Itàlia, segle XVIII) Militar. Partidari de l’arxiduc Carles III, fou tinent coronel durant la guerra de Successió i hagué d’exiliar-se a Nàpols, on fou nomenat comte d’Andreu per l’emperador Carles.
Pere Andreu (Palma de Mallorca, 1802 – Inca, Mallorca, 1844) Advocat i pedagog. Alhora que estudiava lleis, fou professor de castellà a la càtedra creada per la diputació i així escriví una Gramática castellana (1823). Més important, però, fou la seva participació activa en la comissió de la Societat Econòmica d’Amics del País -a la qual havia ingressat el 1834- que promogué la substitució de la desapareguda Universitat Literària per la creació, el 1835, de l’Institut Balear.
(Planes de la Baronia, Comtat, 15 febrer 1740 – Roma, Itàlia, 12 gener 1817)
Eclesiàstic i erudit. Jesuïta (1754), hagué de fugir a Itàlia quan Carles III de Borbó decretà que el seu orde fos expulsat d’Espanya.
Dedicat a l’estudi de la filosofia, a la crítica literària i a la història de la música, escriví la major part de les seves obres a l’exili, on reformà la Universitat de Pavia. S’interessà més per l’obra de Galileu que no pas per la de Copèrnic. A Màntua va escriure Saggio della filosofia di Galileo (1776).
Anys més tard s’imprimien a Madrid les Cartas familiares, on s’expliquen els viatges realitzats per Itàlia tot cercant material per a l’obra més important: Dell’origine, progressi e stato d’agni letteratura, obra en set volums (1789-99).
Fou elegit membre de l’Acadèmia de Ciències de Màntua.
Arnau Albertí (Muro, Mallorca, 1480 – Patti, Sicília, Itàlia, segle XVI) Teòleg. Fou nomenat inquisidor de Mallorca (1517), d’on era canonge, i després de València (1527). Interessat per l’obra de Llull, escriví Repetitio nova sive commentaria rebricae de haeretecis (1534), on es posava de manifest la seva ortodòxia.
Guillem Albertí (Rosselló, segle XIV – ?, segle XIV) Cavaller. Es destacà a l’oposició a la regència de Felip de Mallorca, durant la minoritat del nebot d’aquest, Jaume III. Fou un dels capdavanters del partit que pretenia transferir la regència al comte Gastó de Foix. Figurà entre els nobles que s’empararen del petit rei. Quan les forces trameses per Jaume II el Just amb la missió de restablir la situació arribaren a Perpinyà, fugí al Principat, on fou decretada la seva persecució.
Jaume Albertí (Illes Balears, segle XIV – Palma de Mallorca ?, segle XV) Síndic de Palma. En 1411, amb Berenguer de Tagamanent i el jurista Arnau de Mur, formà la representació mallorquina que acudí al Parlament català de Tortosa per aconseguir, pels bons oficis d’aquest, la presència dels delegats de Mallorca a l’elecció del nou rei. Fracassats aquests propòsits, secundà els seus companys en la digníssima actitud que adoptaren.
Pere Joan Albertí (Illes Balears, segle XVI) Alt funcionari reial. Com a representant del lloctinent de Mallorca a l’època de les Germanies, concertà la pau, juntament amb Antoni Verí, entre els refugiats a Alcúdia i els agermanats (1521). El 1522 fou nomenat lloctinent de Mallorca.
Rafael Albertí (Inca, Mallorca, 1550 – Palma de Mallorca, 1627) Canonge de Palma de Mallorca. Ajudà especialment a l’establiment dels jesuïtes, als quals cedí la seva casa d’Inca com a centre missional. El bisbe reformador Vic i Manrique li confià la tasca de corregir i redactar un nou manual de ritus i sagraments per a la diòcesi de Mallorca (1601).
(País Valencià ?, segle XIII – Viterbo, Itàlia, 25 novembre 1276)
Bisbe de València (1248-76). Dominic. Confessor de Jaume I el Conqueridor.
(Inca, Mallorca, segle XV – Nàpols, Itàlia, vers 1460)
Jurista, diplomàtic i funcionari reial. Fou ambaixador d’Alfons IV de Catalunya al ducat de Milà i a la República de Siena.
Després de la conquesta de Nàpols (1442), en fou nomenat regent. Fou un dels caps de la facció oligàrquica de Palma de Mallorca.
De formació lul·liana, escriví el tractat De temporibus, en el qual lloava Ramon Llull.
Fou el pare de Tomàs de Malferit.
(Sicília, Itàlia, segle XIII – Messina, Itàlia, 1298)
Marí. Nebot de l’almirall Roger de Lloria, amb el qual col·laborà intensament. El 1286, quan Roger deixà per un temps el comandament del seu estol, el transferí al seu nebot i li ordenà d’hostilitzar la costa de Barbaria. El 1297 vivia a Sicília.
Quan Roger trencà amb el rei Frederic II de Sicília i es passà a Jaume II de Catalunya, començà a combatré les forces del rei Frederic des de les possessions sicilianes del Lloria, però fou vençut i hagué de retre’s a Castiglione, on es trobava també Rogeró, fill de l’almirall.
Aconseguí tanmateix escapar i, mentre el seu oncle era ocupat en lluita terrestre al setge de Siracusa, Joan prengué 20 galeres i realitzà missions d’aprovisionament. Quan anava a Siracusa a estrènyer el bloqueig, fou interceptat prop de Messina per 22 galeres de Frederic II.
Perdé 16 galeres i fou fet presoner, jutjat com a traïdor, condemnat a mort i escapçat, cosa que produí un augment del zel combatiu de Roger contra Sicília, demostrat a les batalles del cap Orlando i de Ponça.
Era casat amb Hilària de Maletta, filla del comte de Camerata.
Dades dels Països Catalans 