(País Valencià ?, segle XIII – Viterbo, Itàlia, 25 novembre 1276)
Bisbe de València (1248-76). Dominic. Confessor de Jaume I el Conqueridor.
Albalat, Andreu d’ -bisbe València, s. XIII-
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: Itàlia (morts a)
Granyó, Gabriel
(Bellpuig, Urgell, segle XVIII – Ferrara, Itàlia, 1773)
Religiós jesuïta. S’exilià a Itàlia arran de l’expulsió de la Companyia de Jesús dels territoris espanyols.
Destacà per les seves virtuts. L’església catòlica el té per venerable.
Garcia -varis bio-
Atanasi Garcia (València, 1574 – 1627) Frare carmelità. És autor de sermons, publicats en 1615 i 1622, i de diversos escrits inèdits de caràcter teològic i filosòfic en general.
Eliseu Garcia (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1652 – València, 1719) Religiós carmelità. Excel·lí com a teòleg i predicador. Deixà diversos escrits, entre ells nombrosos sermons.
Ferran Garcia (Girona, segle XIX – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1877) Miniaturista. Són remarcables els seus treballs sobre vori.
Francesc Garcia (València, 1728 – Itàlia, 1774) Religiós jesuïta. És autor d’escrits religiosos. Morí exiliat.
Gabriel Garcia (Tarragona, segle XV) Poeta. Traduí en vers llatí el poema Crist pacient de sant Gregori Nacianzè.
Ignasi Garcia (País Valencià, segle XIX) Escultor. És autor de relleus notables, com un, de gust acadèmic, que hi ha al Museu de València.
Jeroni Garcia (Palma de Mallorca, segle XVI – 1589) Prelat. Professà a l’orde dels trinitaris, del qual fou provincial. Escriví unes constitucions de l’orde i uns projectes de reforma per a la província d’Aragó (1563), en els quals s’anticipà de dos anys a les directrius reformadores del concili de Trento. Fou bisbe de Bosa.
Joan Anton Garcia (Catalunya, segle XVI) Escriptor. Participà amb un poema català al concurs literari del monestir de Jerusalem de Barcelona, el 1580.
Josep Garcia (Sagunt, Camp de Morvedre, segle XVII – Madrid, segle XVIII) Pintor. Estudià a Roma, on fou deixeble de Baldi. S’establí a Madrid. Era pintor de cambra de Felip V de Borbó. Es dedicà també al gravat. Publicà un opuscle sobre els principis i la tècnica de l’aiguafort.
Josep Lluís Garcia (Catalunya, 1935 – ) Pintor. Ha destacat entre els cultivadors de l’art abstracte.
Lluís Garcia (València, segle XV – abans 1515) Poeta. El 1486 era notari; fou conseller de la ciutat de València el 1486 i el 1509. Participà amb composicions en català en els certàmens poètics del 1474 i el 1498 celebrats a València.
Manuel Garcia (Xàtiva, Costera, segle XVII – País Valencià, segle XVIII) Frare trinitari calçat. Ocupà càrrecs diversos, com els de definidor dels bisbats d’Oriola i Cartagena. És autor de bon nombre d’obres religioses.
Martí Garcia (País Valencià ?, segle XV) Escuder i poeta. És autor de deu composicions amoroses en català, dins l’estil de Jordi de Sant Jordi, correctes i d’un llenguatge elegant, però sense cap característica personal. Tingué un cert prestigi a la seva època, car és citat per Pere de Torroella.
Miquel Garcia (Torís, Ribera Alta, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII) Religiós jesuïta. És autor d’obres diverses, entre elles traduccions llatines de Plutarc i d’Aristòfanes. Morí a l’exili.
Pere Garcia (Catalunya, segle XV) Escriptor i religiós. Autor d’un Cronicó.
Sebastià Garcia (Alacant, segle XVI – 1633) Frare agustí. Excel·lí com a mestre de teologia. Fou prior dels convents del Socors i de Sant Agustí, i provincial de l’orde. Ocupà altres càrrecs. És autor d’obres religioses i escrits filosòfics en llatí i en castellà.
Vicent Garcia (València o Alcoi, 1593 – Toledo, Castella, 1650) Músic. Mestre de capella de les catedrals d’Oriola i a partir del 1618 de la de València, com a successor de Joan Baptista Comes. Fou autor d’Hymnus in festo Sancti Jacobi, a tres veus, lletanies, motets i nadales, de tres a dotze veus. Escriví el Discurso en alabanza de la música (vers 1636).
Frederic de Sicília
(Sicília ?, Itàlia, segle XIV – Catània, Itàlia, 1355)
(o Frederic I d’Atenes, o Frederic de Randazzo) Quart duc català d’Atenes i Neopàtria i marquès de Randazzo (1348). Era fill del duc Joan I i de Cesarina Lanza, i nét de Frederic II, de la branca catalana de Sicília.
A la mort del seu pare, en 1348, tenia pocs anys. N’heretà els títols, per bé que el d’Atenes era només nominal. Mai no en visità els dominis, encara sostinguts pels catalans, els quals li demanaren la destitució del vicari general Ramon Bernat de Sarbou, problema que heretà, juntament amb la successió dels ducats, del rei Frederic II. Els catalans, aleshores s’adreçaren al tronc principal del casal de Barcelona, i triaren per sobirà Pere III el Cerimoniós.
Tutor de Frederic fou el noble sicilià Balasc d’Alagó, comte de Mistreta. En 1349 fou assetjat a Catània. Frederic morí de pesta en aquella ciutat, l’estiu de 1355, encara adolescent. El títol simbòlic d’Atenes passà al seu cosí Frederic III el Feble, llavors rei de Sicília.
Foxà, Ramon
(Barcelona, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII)
Jesuïta. A l’expulsió de la Companyia de Jesús, emigrà a Itàlia, on exercí l’ensenyament.
Publicà algunes obres teològiques.
Fornells -varis bio-
Jaume Fornells (Catalunya, segle XVI – Montserrat, Bages, 1608) Músic i monjo benedictí de Montserrat.
Joan de Fornells (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV) Eclesiàstic. Fou arquebisbe de Sàsser. Col·laborà al domini català a l’illa de Sardenya. Apareix a les Cobles de la divisió del regne de Mallorques (1398), d’Anselm Turmeda.
Josep Fornells (Mataró, Maresme, 1838 – 1902) Historiador. Deixà escrites diverses obres d’història local.
Fluvià -varis bio-
Francesc Xavier Fluvià (Olot, Garrotxa, 1699 – Ferrara, Itàlia, 1783) Jesuïta. Fou catedràtic de filosofia i teologia a Barcelona. Escriví Vida de san Ignacio de Loyola… (1753) i Afanes apostólicos de la Compañía de Jesús en las Indias (1753).
Hug de Fluvià (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Anà a combatre a Sardenya el 1323, a l’expedició per sotmetre l’illa que dirigia l’infant Alfons, el futur rei Alfons III de Catalunya.
Joan de Fluvià (Catalunya, segle XIV – segle XV) Cavaller. El 1413 col·laborà amb Jaume II d’Urgell a la revolta d’aquest contra Ferran I d’Antequera.
Jordi de Fluvià (Barcelona, segle XVII) Cavaller. Fou conseller tercer el 1620 i primer o en cap el 1630. El 1636 era nomenat administrador de places de Barcelona. L’any següent fou designat capità de les forces de la ciutat, però renuncià al càrrec per raons de salut i d’edat.
Ramon Fluvià (Catalunya, segle XV) Marí. Possiblement parent del gran mestre de l’orde de l’Hospital Antoni de Fluvià. En diverses ocasions navegà per la Mediterrània per compte de l’orde esmentat.
Figueres, Francesc de
(Catalunya, segle XVI – Roma, Itàlia, segle XVI)
Frare caputxí. Era superior de la custòdia recoleta franciscana de Catalunya. Suprimida aquella per Felip II, entrà a formar part de la nova província caputxina de Catalunya (1583).
En seria definidor i superior provincial el 1593. Gaudí d’un gran prestigi.
Morí a Roma, mentre assistia a un capítol general de l’orde.
Ferran II de Nàpols
(Nàpols, Itàlia, 26 juliol 1467 – 7 setembre 1496)
Rei de Nàpols (1495-96). Primogènit d’Alfons II de Nàpols i d’Hipòlita Sforza de Milà. Quan abdicà el seu pare, hagué de refugiar-se a Ischia, davant la invasió de l’exèrcit francès de Carles VIII i l’entrada i la coronació d’aquest a Nàpols.
Amb l’ajuda del Gran Capità, aconseguí, tanmateix, de desembarcar a Calàbria i d’entrar triomfalment a Nàpols, insurreccionada contra els francesos (1495).
El 1496 es casà amb la seva tia Joana d’Aragó per tal d’assegurar-se l’ajuda de Ferran II de Catalunya. Morí, però, quan estava a punt d’alliberar el regne dels francesos i dels nobles francòfils.
Fou succeït pel seu oncle Frederic.
Ferran I de Nàpols
(València, 2 juny 1423 – Nàpols, Itàlia, 25 gener 1494)
Rei de Nàpols (1458-94). Fill natural i successor d’Alfons IV el Magnànim, el qual, el legitimà el 1440, i el 1443 fou reconegut com a successor en el tron de Nàpols pel parlament general, alhora que li era atorgat el títol de duc de Calàbria. Per assegurar l’ajuda dels nobles, el seu pare el casà amb una neboda dels prínceps de Tàrent, Isabel Chiaramonte.
A la mort d’Alfons el Magnànim no fou reconegut pel papa Calixt III, el país, feu de la Santa Seu, fou envaït (1460) per Joan d’Anjou, però ell el vencé prop de Troia (1462) amb l’ajut dels Sforza i de Pius II. Col·laborà en la política del seu oncle Joan II de Catalunya en la lluita contra França.
Dedicat a la reconstrucció del país, desenvolupà una hàbil política econòmica i fomentà el desenvolupament de les ciències i de les arts: féu obrir la universitat el 1465 i afavorí la introducció de la impremta (1473).
El 1482, després d’expulsar els turcs d’Otranto, emprengué la guerra de Ferrara, que fou ruïnosa per a l’estat, i hagué de fer cara a la célebre Conjuració dels Barons, contra l’autoritarisme monàrquic (1485), oposició fomentada per Gènova, Venècia i el papa Innocenci VIII, que ell reprimí enèrgicament.
A la seva mort fou succeït per Alfons II de Nàpols.
Dades dels Països Catalans 