Arxiu d'etiquetes: Itàlia (morts a)

Borja i Navarro d’Alpicat, Francesc de

Deixa un comentari

(Xàtiva, Costera, 1441 – Roma, Itàlia, 4 novembre 1511)

Cardenal. De paternitat no documentada. Des del segle XVI hom l’havia suposat falsament, un bastard d’Alfons de Borja (Calixt III). Anà a Roma després de la mort de Calixt III a l’empara del vice-canceller Roderic de Borja (Alexandre VI, cosí germà del seu suposat pare). Posseí un canonicat a València.

Alexandre VI el nomenà bisbe de Teano a Campània (1495) i arquebisbe de Cosenza a Calàbria (1499); tresorer pontífici, fou creat cardenal per ell el 1500.

Hom l’ha volgut identificar amb un prelat que Il Pinturicchio retratà a les estances dels Borja del Vaticà.

Borja i d’Aragó, Enric de

2 Respostes

(Gandia, Safor, 19 desembre 1518 – Viterbo, Laci, Itàlia, 16 setembre 1540)

Cardenal (1539). Fill del primer matrimoni de Joan de Borja i Enríquez, duc de Gandia.

Fou comanador major de l’orde de Montesa (1537-40) i bisbe de Squillace.

Borja i Cattanei, Lucrècia de

8 Respostes

(Subiaco, Itàlia, 18 abril 1480 – Ferrara, Itàlia, 24 juny 1519)

Duquessa de Mòdena, Ferrara i Reggio. Germana de Cèsar de Borja. Filla del cardenal Roderic de Borja, després papa Alexandre VI, i de Vannozza Cattanei. El seu pare la casà primer amb Giovanni Sforza (1493) i després, anul·là aquest matrimoni (hi al·legà impotència del marit) i la casà amb Alfons d’Aragó (1498), fill natural d’Alfons II de Nàpols.

Assassinat aquest últim (1500) per ordre de Cèsar Borja, contragué nou matrimoni amb Alfons d’Este (1501), hereu del duc de Ferrara, i el 1502 deixà Roma definitivament. Esdevingué duquesa el 1505, i s’encarregà del govern del ducat i reuní en la seva cort literats i artistes.

El seu nom apareix sempre lligat als episodis sinistres de la llegenda dels Borja. Del duc de Bisceglie tingué un fill, Roderic, que morí el 1512; del duc Alfons I de Mòdena i Ferrara en tingué set, entre ells el duc Hèrcules II i el cardenal Hipòlit d’Este; el Joan de Borja, anomenat l’Infant Romà (nascut el 1498), és considerat també fill seu.

La seva figura ha estat objecte de molt diverses manipulacions literàries (drames, òperes i biografies).

Borja i Cattanei, Joan de

6 Respostes

(Roma, Itàlia, 1476 – 14 juny 1497)

Segon duc de Gandia. Fill d’Alexandre VI i germà de Jofre, de Lucrècia i de Cèsar de Borja. Heretà el ducat el 1488, a la mort del seu altre germà Pere Lluís. El 1494 obtingué d’Alfons II de Nàpols els principats de Tricarico i Teano i el ducat de Sessa.

Nomenat pel seu pare capità general de l’exèrcit pontifici, fou encarregat de combatre els Orsini (1497). Si bé fou derrotat, va rebre poc després els títols de duc de Benevento i senyor de Terracina i Pontecorvo.

Es casà amb María Enríquez, cosina germana de Ferran II de Catalunya, i foren pares de Joan i d’Isabel de Borja i Enríquez.

Morí assassinat, fet que fou atribuït al seu germà Cèsar.

Borja i de Borja, Pere Lluís de

Deixa un comentari

(Xàtiva ?, Costera, 1429 – Civitavècchia, Laci, Itàlia, 26 setembre 1458)

Noble. Germà d’Alexandre VI. El seu oncle Calixt III el nomenà capità general de l’Església, castellà de Sant’Angelo, governador de Spoleto i d’altres ciutats, i prefecte de Roma, càrrecs de gran confiança política, militar i personal.

En trapassar Alfons IV el Magnànim, hom suposà que el papa li volia atorgar el regne de Nàpols. Però a la mort de Calixt, el mateix 1458, l’enemistat dels barons romans, sobretot dels Orsini, l’obligà a fugir cap a Òstia i Civitavècchia.

Borja, Pere Lluís de

1 Resposta

(Roma, Itàlia, 1462 – 3 setembre 1488)

Primer duc de Gandia dels Borja. Fill de cardenal Roderic de Borja (Alexandre VI) i de mare desconeguda, fou legitimat per butlla de Sixt IV el 1481. El 1483 el seu pare li cedí la baronia de Llombai i li atorgà 50.000 ducats per a adquirir béns als regnes hispànics.

El 1484, durant les disputes entre Ferran II el Catòlic i Alexandre VI sobre l’arquebisbat de Sevilla, fou empresonat. El 1485 lluità al regne de Granada, i pel fet d’haver entrat el primer al raval de Ronda, Ferran II li concedí el títol d’egregi, estès als seus germans Cèsar, Joan i Jofre de Borja i Cattanei. El 1485 comprà a Ferran II les terres de Gandia, i rebé el títol de duc.

El 1485 es prometé amb María Enríquez, cosina germana de Ferran II, però no s’hi arribà a casar. Retornà a Roma, on morí. Fou succeït pel seu germà Joan.

Boïl i Soler, Felip

2 Respostes

(País Valencià, segle XV – ?, després 1459)

Cavaller errant. Fill de Felip de Boïl. Acompanyà Alfons IV el Magnànim en la seva expedició a Itàlia (1432) i, com ell, fou fet presoner pels genovesos a la batalla de Ponça (1435).

Mantingué, a València, el 1439, una violenta correspondència cavalleresca i sostingué diversos desafiaments, el més famós dels quals és el que desembocà en un combat amb John Astley, davant la cort anglesa (1442), que influí potser sobre Joanot Martorell en la redacció d’un episodi del Tirant lo Blanc.

De retorn a València, Boïl bescanvia amb aquest escriptor valencià violentes lletres de batalla.

Fou el pare de:

Ramon Boïl i de Vilanova  (País Valencià, segle XV – Pisa, Itàlia, 1473)  Acompanyà al cardenal Roderic de Borja a Itàlia i morí en el naufragi de la seva nau a Pisa (1473). Fou el pare de:

Joan Àngel Boïl i Valeriola  (País Valencià, segle XV)  Canvià el seu cognom pel de Boïl d’Arenós per rebre l’herència de la seva cosina germana Aldonça d’Arenós. Fou l’avi de:

Joan Boïl d’Arenós i Martí  (País Valencià, segle XVI – 1609)  Recuperà per les armes la baronia de Boïl, ocupada per un cavaller aragonès. Com a capità d’un terç prengué part en la lluita contra els moriscs revoltats a Granada. Fou l’avi de:

Pere Boïl d’Arenós i Mercader  (País Valencià, segle XVI – segle XVII)  Baró de Borriol. Fou creat marquès de Boïl el 1630.

Boïl i Montagut, Ramon

2 Respostes

(País Valencià, segle XV – Nàpols, Itàlia, 1458)

Noble. Fill de Ramon Boïl i Dies. Senyor de les baronies de Bétera i de Boïl. Serví Alfons IV el Magnànim a Itàlia i fou nomenat virrei de Nàpols (1433). El 1435 fou fet presoner a la batalla de Ponça. Formà part d’algunes ambaixades; el 1434 d’una prop del papa.

Ocupà alts càrrecs militars durant la llarga guerra de Nàpols (1436-42) i es distingí particularment en la presa de la capital i en la lluita contra Francesco Sforza a l’Abruç (1442), d’on fou nomenat virrei (1443), càrrec que exercí fins a la mort. El 1447 fou enviat al ducat de Milà, d’on hagué de retirar-se poc temps després.

Fou enterrat en el doble sepulcre del seu pare al convent de Sant Domènec de València, sepulcre conservat al museu de València.

Boïl i d’Aragó, Pere

4 Respostes

(País Valencià, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1323)

Cavaller. Fill de Guerau de Boïl i Foces i de Sança d’Aragó. Senyor de Manises. Conseller, tresorer (1302-06) i mestre racional (1306-20) del rei Jaume II el Just, amb nom del qual, i de Frederic III de Sicília, actuà d’ambaixador a Nàpols (1308), amb els objectius d’aconseguir una pau entre angevins i sicilians i, per altra banda, de debilitar la posició de Pisa, dominadora de Sardenya, mitjançant diversos pactes amb Florència i Lucca.

Assistí al concili de Viena (1310-11) i fou nomenat majordom per Jaume II. El 1318 tornà a Nàpols, per aconseguir la pau entre aquest regne i Sicília. Prengué part en l’expedició a Sardenya (1323), on morí.

Féu construir la sala capitular del convent de Sant Domènec de València.

Boïl, Francesc

Deixa un comentari

(l’Alguer, 1595 – Càller, Sardenya, Itàlia, 1673)

Bisbe de l’Alguer (1653-55). Mercedari, ensenyà teologia a Salamanca i a Barcelona, fou jutge del Sant Ofici i predicador de Felip IV de Catalunya.

Introduí a l’Alguer l’orde de la Mercè.