(Igualada, Anoia, segle XIX – Barcelona, 1874)
Advocat i periodista. Dirigí els periòdics “El Fomento” (1849) i “El Conseller” (1852). Fou un dels fundadors de la “Biblioteca del Abogado” (1839-46).
El 1858 dirigí la publicació d’una Historia de los templos de España.
(Igualada, Anoia, 14 setembre 1917 – 24 novembre 1989)
Historiador. Membre de l’Escola d’Història Moderna del Consell Superior d’Investigacions Científiques, fundà el Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada i en fou el secretari general, d’ençà del 1947.
Especialista en història catalana i hispànica dels segles XIX i XX, de la seva obra destaquen La ideologia dels catalans de 1808 (1952), La Ciutat d’Igualada (1953), Els Capitans generals (1957), Felip V i Catalunya (1968), José Bonaparte, rey de España, 1808-1813 (1971), Catalunya i l’Imperi napoleònic (1978), Catalunya napoleònica (1982) i Estructura del estado Español Bonapartista (1984).
(Igualada, Anoia, 6 abril 1819 – Cardona, Bages, març 1883)
Polític i escriptor. Es llicencià en lleis a la Universitat de Barcelona, ciutat on exercí la professió d’advocat.
Milità en la Unió Liberal, fou alcalde d’Igualada, diputat a corts, intendent de Filipines i governador civil de Granada.
Entre altres obres sobre temes d’administració oficial, cal remarcar Guía de alcaldes y ayuntamientos (1844), Manual del juez de paz (1855), Diccionario jurídico administrativo (1858-64) i Legislación de la época revolucionaria de España (1871).
(Igualada, Anoia, 15 maig 1837 – Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 3 juny 1892)
Dibuixant projectista. Féu tot tipus de models per estampar en seda i teixit, i projecta estores de gran qualitat.
Tingué molt èxit amb el retrat que féu de la reina Isabel II de Borbó, teixit amb seda.
Fou president del Col·legi Major de la Seda.
(Igualada, Anoia, 24 setembre 1900 – Montevideo, Uruguai, 2 novembre 1965)
Pianista i compositora. Germana del violinista Enric. Deixebla d’Enric Granados i de Frank Marshall, debutà a tretze anys a l’Albert Hall de Londres.
Realitzà una curta però notable carrera concertística internacional fins a l’any 1920, en què es retirà.
Escriví obres per a piano i de cant.
(Igualada, Anoia, 1891 – Catalunya, segle XX)
Venedor de llibres. Des del 1926 realitzà una gran tasca divulgadora del llibre català, amb una dedicació exemplar. Les seves activitats de difusió han excedit de molt l’àmbit comercial, completades amb viatges, conferències i actes diversos a favor del llibre.
Ha fomentat la creació de nombroses biblioteques públiques i privades. Ha tingut una participació cabdal en l’expansió dels volums de la Fundació Bernat Metge, així com dels de diverses editorials.
(Igualada, Anoia, 15 octubre 1905 – Burzet, Llenguadoc, 6 agost 1974)
Poeta. De formació autodidàctica, fou influït per Salvat-Papasseit, Sánchez i Juan i Rosselló i Porcel, la seva poesia combina l’intimisme amb la imatgeria local, de vegades amb ressons del surrealisme.
La recerca de la puresa, del somni, no troben sempre una expressió perfecta; per això la seva poesia és sovint trencadissa, tendra.
És autor d’un llibre de poesia molt remarcable: L’aurora de l’Aragall (1957, reeditat el 1961), així com d’Ònix i níquel (1934).
Col·laborà a la “Revista d’Igualada”.
(Igualada, Anoia, 1823 – Barcelona, 1879)
Industrial. Creador de la companyia naviliera Jover i Serra, fou vocal de la Companyia General de Crèdit El Comercio (1865) i del Banc de Barcelona (1873), posà capital per a la fundació del Banc Hispano-Colonial (1876), fou diputat a corts per Igualada i muntà la paperera La Gelidense a Gelida.
Fou el pare de Joaquim Jover i Costas, que el succeí.
(Igualada, Anoia, 16 novembre 1875 – 11 gener 1940)
Compositor. Fundà a Igualada l’acadèmia musical del seu nom (Acadèmia Jordana) i l’Orfeó de l’Anoia (1909), el qual dirigí fins al 1931.
És autor d’una Rapsòdia igualadina, per a orquestra, d’una Cançó d’octubre i d’altres obres corals, de peces per a piano i d’una obra didàctica.
(Igualada, Anoia, 1834 – 1897)
Frare caputxí. Prengué l’hàbit el 1863.
Destinat a Guatemala, restà en aquest país fins a l’exclaustració que hi fou decretada el 1872. Visqué aleshores a d’altres estats de l’Amèrica Central.
Hi organitzà diversos establiments de l’orde, la qual el considera un dels seus missioners més abnegats i alhora més efectius dels que ha tingut en terres americanes.
Dades dels Països Catalans 