(Mataró, Maresme, 1787 – Igualada, Anoia, 1858)
Impressor. Treballà també amb taller propi a Puigcerdà i, el 1832, a Igualada, on fundà la primera impremta local.
Fou el pare de Joan Abadal i Casalius (Mataró, Maresme, segle XIX – Barcelona, segle XIX) Gravador al boix i litògraf. Documentat a Barcelona entre el 1850 i el 1873.
(Igualada, Anoia, 9 agost 1778 – 18 març 1855)
Guerriller. Propietari de terres, fou el primer a organitzar una partida contra les tropes de Napoleó a la guerra del Francès.
Juntament amb el manresà Maurici Carrió dirigí els sometents que venceren les tropes franceses als combats del Bruc (juny 1808). Des de llavors lluità en diverses accions i fou batlle d’Igualada.
Posteriorment, el 1814, entrà a l’exèrcit regular com a coronel d’infanteria.
Des del 1902 figura a la Galeria de Catalans Il·lustres de Barcelona.
(Igualada, Anoia, 12 octubre 1811 – 28 octubre 1900)
Eclesiàstic. Fou declarat fill il·lustre de Igualada per les seves virtuts i les seves incansables activitats benèfiques.
Destacà també com a divulgador de les doctrines homeopàtiques.
Visqué un temps a Cuba, on era confessor de sant Antoni Maria Claret.
(Igualada, Anoia, 13 març 1951 – 5 gener 2022)
Polític i escriptor. Llicenciat en dret, ha tingut diversos càrrecs públics, entre els quals regidor municipal, president de la Diputació Provincial de Barcelona, que traslladà del palau de la Generalitat de Catalunya a un nou estatge i on impulsà una gran transformació, i vice-president de Parlament de Catalunya.
Assagista i narrador, ha publicat Pels camins de la història d’Igualada, Materials d’obra, El cor de l’espiral i Capsa de records.
(Igualada, Anoia, 1901 – 1980)
Cineasta amateur. Fou autor d’una sèrie de cintes breus basades a voltes en texts literaris d’altres col·laboradors i de cintes argumentals de caire humorístic, a més d’una comèdia (Cupido, 1945) i d’un drama (La cita, 1948) ambdós codirigits amb A. Moncunill.
Entre els seus títols cal destacar El caballero de la rosa (1935), Fiesta del aspirantado y benjaminas (1943), La caja de cerillas (1944), etc realitzats gairebé sempre amb la col·laboració d’altres cineastes.
El 1952 corealitzà amb Josep M. Lladó el seu darrer film, El campió, títol molt destacat de la cinematografia amateur dels Països Catalans i que guanyà el Gran Premi d’Honor al Festival de Cannes.
(Igualada, Anoia, 2 abril 1876 – 29 novembre 1959)
Historiador i folklorista.
Arxiver municipal d’Igualada, fou vice-president del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada i corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Publicà: Efemèrides igualadines (1904), Monografia del culte dels igualadins a la Mare de Déu (1920), Vocabulari de l’ofici d’adobar pells (1932), Biografia de sor Rita Mercader (1935) i la transcripció del Llibre de la Mostassaferia d’Igualada (1954).
(Igualada, Anoia, 1904 – 1978)
Cronista oficial d’Igualada des del 1952.
Ha publicat biografies d’artistes i personalitats igualadines i treballs històrics, com Història i llegenda de les Batalles del Bruc (1968). Altres publicacions seves són La verdad sobre la vida y la tragedia de Verdaguer (1971) i l’obra pòstuma Història de la prostitució, la bruixeria i els mals costums a Igualada (1980).
Fou membre corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
(Esparreguera, Baix Llobregat, 1897 – Igualada, Anoia, segle XX)
Estamper. Establert a Igualada, dels seus obradors han eixit nombroses publicacions, caracteritzades per una realització artística i acurada.
Destaquen diverses obres sobre numismàtica, de bibliòfil, goigs, un volum d’homenatge a Junceda, i la major part d’edicions del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada.
(Medina del Campo, Castella, 27 novembre 1380 – Igualada, Anoia, 2 abril 1416)
“d’Antequera” Rei de Catalunya-Aragó (1412-16). Fill segon de Joan I de Castella i d’Elionor d’Aragó. Les possessions llegades pel seu pare (mort el 1390), i augmentades pel dot que aportà la seva rica muller, Elionor d’Alburquerque, comprenien un extens territori de Castella i Extremadura.
La mort de Martí I l’Humà sense successió directa (1410) i l’interregne que seguí a la corona de Catalunya-Aragó suscitaren les seves ambicions polítiques i reivindicà el seu dret a la successió, basat en el fet que era nét de Pere III el Cerimoniós, a través de la mare, Elionor.
La seva candidatura, inicialment poc viable, passà a primer terme en produir-se l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa a mans dels Luna, partidaris de Jaume II d’Urgell. Tant la candidatura urgellista com la de Lluís de Calàbria, defensada pels Urrea i l’arquebisbe, quedaren debilitades. Ferran es féu seus els Urrea, mentre a València ajudà amb tropes castellanes i finançà els Centelles, enfrontats als urgellistes Vilaragut.
Les intervencions de Benet XIII i de Vicent Ferrer, juntament amb la seva habilitat política, portaren a la concòrdia d’Alcanyís entre els diferents Parlaments de la corona i al compromís de Casp (1412), que el nomenà successor legítim de Martí l’Humà.
Fou coronat aquell mateix any a Saragossa. L’any 1413, instigat pels Luna, sufocà l’alçament de Jaume d’Urgell i el desterrà. Mentrestant, a les Corts de Barcelona (1412-13), l’església i el patriciat urbà aconseguiren del nou rei importants concessions: li imposaren el pactisme i limitaren la seva autoritat a favor de la Generalitat i les Corts. Es posaren les bases de la transformació de la Diputació del General o Generalitat en un organisme de control de la monarquia, i la separació de l’Administració de Justícia del poder reial amb la creació de la Reial Audiència.
La política exterior de Ferran I estigué centrada en els problemes mediterranis. Es féu investir per Benet XIII sobirà dels regnes de Sicília, Sardenya i Còrsega (1412), i combaté els partits oposats a la dominació catalana. Pactà amb Gènova amb la finalitat de posar fi a la situació de tensió entre ambdós estats. Així mateix, pactà amb el soldà d’Egipte i el rei de Fes. Reinstal·là, a més, el consolat català d’Alexandria (1414).
En la resolució del cisma del papat, intervingué en defensa de Benet XIII, però fracassà davant la posició internacional de les corts europees i finalment tornà a l’obediència romana. A la seva mort fou succeït pel seu fill, Alfons IV el Magnànim.
Dades dels Països Catalans 