Arxiu d'etiquetes: França (morts a)

André, Marius

(Santa Cecília de les Vinhas, França, 5 juny 1868 – París, França, 12 setembre 1927)

Escriptor i traductor. Va traduïr Santiago Rusiñol i Ramon Llull. Col·laborà a “La Veu de Catalunya”.

Escriví diversos assaigs: La Catalogne et les germanophiles, Le bienhereux Raymond Lulle (1900), La fin de l’empire espagnol d’Amèrica (1922).

Amat -bisbe i sant-

(Tarragona, segle VII – Sens, França, 690)

Sant i bisbe de Sens.

L’església en celebra la diada el 13 de setembre.

Àlvar I d’Urgell

(Burgos, Castella, 1239 – Foix, França, 1268)

(o Àlvar de Cabrera)  Comte d’Urgell (1243-67). Fill de Ponç I de Cabrera i de Maria Girón. En morir el seu pare (1243) i, poc després, el seu germà Ermengol IX, heretà el comtat d’Urgell, encara que no en prengué possessió fins al 1253.

Poc abans, i a instàncies de Jaume I de Catalunya, s’havia casat amb Constança de Montcada, però renuncià a aquesta unió per casar-se amb Cecília, filla de Roger Bernat II de Foix (1256).

Pere (I) de Montcada, ajudat per Jaume I i altres nobles, obtingué una sentència favorable del bisbe d’Osca, nomenat pel papa Alexandre IV, i envaí el comtat per obligar Àlvar a avenir-se al primer matrimoni (1259).

En 1260 se signà una treva i el 1263 Àlvar acceptà la sentència eclesiàstica i tornà amb Constança, però un nou tribunal eclesiàstic, reunit a instàncies dels Foix, sentència a favor de Cecília (1264), i Àlvar tornà amb ella.

El plet es prolongà encara dos anys, fins que Àlvar es negà obertament a acceptar una nova sentència desfavorable (1266). Llavors Jaume I ocupà el comtat i Àlvar es refugià al comtat de Foix, on morí.

Altés i Casals, Francesc

(Catalunya, 1780 – Marsella, França, 27 octubre 1838)

Dramaturg, poeta i periodista. D’expressió castellana, utilitzà els pseudònims d’Altés Gurena i Selta Runega.

Milità a la política liberal. Exercí càrrecs a l’ajuntament constitucional de Barcelona i a l’Acadèmia de Bones Lletres (1822); fou també director al Teatre de la Santa Creu.

Escriví en el “Diario de Barcelona” i en el “Diario Constitucional”, on publicà poemes revolucionaris de gran difusió popular. També fou redactor i formà part del grup d’“El Propagador de la Libertad”.

El 1824 emigrà a França, i, bé que en retornà el 1835, els esdeveniments polítics l’obligaren a expatriar-se definitivament.

El metre de les seves poesies i el respecte a les unitats d’alguna peça teatral, com Gonzalo Bustos de Lara (1827?), mostren encara el gust neoclàssic, però el tema de l’obra al·ludida deriva ja cap a un romanticisme al qual es lliurà plenament en drames com Los caballeros de la banda.

El criteri polític, i no únicament l’estètic, l’impulsà a traduir, entre d’altres, obres de Voltaire, George Sand, Dumas i Walter Scott.

Algarra i Abellán, Carles

(Barcelona, 5 juny 1817 – París, França, 16 març 1887)

Militar i polític. Destacat cap carlí, fou de l’estat major de Ramon Cabrera i ajudant del pretendent Carles V.

Derrotada la seva causa, emigrà a París. Hi féu fortuna amb una empresa de publicitat.

Escriví algunes obres de teatre.

Aguilar i Diana, Màrius

(Huete, Conca, 1883 – Montpeller, França, 1950 ?)

Periodista. Fou redactor d'”El Radical”, de València, el 1908 es traslladà a Barcelona i entrà a la redacció d’“El Poble Català” on feu diverses seccions. També col·laborà a algunes altres publicacions de vida efímera.

Fou per un temps director de “La Campana de Gràcia”, de “L’Esquella de la Torratxa” i d’“El Día Gráfico”, col·laborà al “Papitu”, publicà treballs a la “Revista de Catalunya”. El 1914 abandonà “El Poble Català” en protesta pel pacte de Sant Gervasi.

Del 1915 al 1918 escriví a la revista “Iberia”, també fou col·laborador i redactor d’altres publicacions, com el diari “El Diluvio”.

El 1939 s’exilià a Perpinyà i el 1945 encara col·laborà a la revista “Per Catalunya”, editada a Niça.

L’any 1943 aparegué a Barcelona el llibre Cuarenta años de Barcelona 1890-1930 signat per “Luis Cabañas Guevara” que hom creu que era un pseudònim de Màrius Aguilar i de Rafael Moragas. És autor també d’altres llibres, alguns dels quals publicats amb pseudònim.

Agramunt i Llecha, Josep

(Flix, Ribera d’Ebre, 1826 – Clichy, França, 11 novembre 1887)

“el Capellà de Flix”  Sacerdot i guerriller. Fou cap d’una guerrilla durant la tercera guerra carlina (1872-76).

Amb el grau de coronel participà a la campanya de Navarra (1876) i s’exilià a França, on exercí de sacerdot al cementiri de Clichy.

Manà afusellar gran nombre de liberals a la Tercera Guerra Carlina.

Abat, Bonaventura

(Cardona, Bages, segle XVIII – Marsella, França, 1766 ?)

Matemàtic i físic. Interessat especialment per l’òptica (microscopis i miralls ustoris). Era frare del convent de Sant Francesc de Barcelona i per desavinences filosòfiques es traslladà a Marsella.

Publicà a Amsterdam una Amusements philosophiques sur diverses parties des sciencies et principalement de la physique et des mathématiques (1763).

Aaró ha-Leví

(Barcelona, segle XIII – Montpeller, França, vers 1300)

(o Aaró na ClaraRabí. Visqué a Toledo (Castella) alguns anys, d’on tornà el 1286 a Barcelona i després anà a Montpeller, on va morir.

Va escriure diverses obres talmúdiques, com el Llibre de la iniciació, on hi ha 613 preceptes amb les seves normes per a complir-los.

Vicens i Vives, Jaume

(Girona, 6 juny 1910 – Lió, França, 28 juny 1960)

Historiador. Estudià filosofia i lletres a Barcelona (1926-30), on tingué com a mestres Antonio de la Torre i Pere Bosch i Gimpera. Professor a l’Institut-Escola (1932-33), passà com a encarregat de curs i ajudant a la Universitat Autònoma (1933-37), a la vegada que guanyava la càtedra de geografia i història de l’institut de Figueres. El 1936 llegí la tesi doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-37).

Sancionat després del 1939, conegué uns anys difícils en què hagué de guanyar-se la vida escrivint articles de política internacional al setmanari “Destino” (amb el pseudònim de Lorenzo Guillén) i publicant llibres de text i obres de divulgació. Fou destinat el 1942 a l’institut de Baeza, i poc després participà en la fundació d’una editorial que es proposava de millorar els llibres de text. Reprengué la seva tasca investigadora amb Historia de los remensas en el siglo XV (1945), i el 1947 guanyà la càtedra d’història moderna de la Universitat de Saragossa, d’on l’any següent passà, també per oposició, a la de Barcelona.

El 1950, en assistir al Congrés Internacional de Ciències Històriques de París, entrà en contacte amb els nous corrents de la historiografia europea i rebé una forta influència de l’escola dels “Annales”, que el dugué a afirmacions programàtiques on proclamava la importància dels fets econòmics i, molt especialment, la fe en l’eficàcia del mètode estadístic, encara que amb adherències tan poc congruents com la geopolítica, el mètode de les generacions o les morfologies històriques.

Malgrat el caràcter francament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic els mirà amb recel i volgué justificar amb raons ideològiques el refús d’una exigència d’actualització que posava en evidència la misèria intel·lectual dominant.

Dugué a terme aquesta tasca renovadora en la seva pròpia obra d’aquests anys –Aproximación a la historia de España (1952), Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954) i El segle XV. Els Trastàmares (1956)-, així com en realitzacions col·lectives, com ara els Estudios de Historia Moderna (1951-59), Índice Histórico Español (iniciat el 1953), la Historia social y económica de España y América (1957-59) o la sèrie Biografies Catalanes (disfressa que hagué d’adoptar, per raons de censura, el seu intent de publicació d’una nova història de Catalunya), amb la col·laboració d’un grup d’historiadors que, si mai no arribaren a formar una escola, per llur indefinició teòrica, compartiren àmpliament l’impuls renovador de Vicens.

Fruit de l’ensenyament d’història a la nova facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona fou la publicació del Manual de historia económica de España (1959), amb la col·laboració de Jordi Nadal. Aquesta dimensió metodològica no basta per a explicar l’obra de Vicens, que ja des del 1952 es proclamava continuador d’una escola catalana d’història que anava de Pròsper de Bofarull a Ferran Soldevila.

És en aquesta línia que cal situar la seva preocupació pels estudis d’història contemporània de Catalunya, abandonats fins aleshores, puix que estava convençut que havien de contribuir a replantejar d’una manera més realista una política de recobrament de Catalunya, obsessionat com estava per l’experiència de la desfeta del 1939, amb el seu seguit de defeccions. Testimoni d’aquesta preocupació són Els catalans en el segle XIX (1958) -que, amb una col·laboració de Montserrat Llorens, integraria industrials i polítics del segle XIX- i Notícia de Catalunya (1960).

Una ràpida malaltia posà fi a la seva vida quan era en plena activitat. Darrere seu deixava un estímul que transformaria per complet la historiografia catalana i una obra que, amb els articles, ultrapassa els tres-cents cinquanta títols. Pòstumament han estat reeditades les seves obres.