Arxiu d'etiquetes: França (morts a)

Puig i Ferreter, Joan

8 Respostes

(la Selva del Camp, Baix Camp, 5 febrer 1882 – París, França, 2 febrer 1956)

Escriptor. Cursà estudis de batxillerat a Reus, on entrà en relació amb el grup literari format entorn de Josep Aladern. Més tard (1899), a Barcelona, en contacte amb els grups literaris i artístics, i orientat per Ignasi Iglésias, inicià en diversos diaris i revistes la publicació de poemes, en els quals canta l’amor i la natura d’una manera exaltada i dionisíaca, d’acord amb un cert tipus de sensibilitat modernista.

Autodidacte i inadaptat dins la societat on vivia, anà a França (1902), on va menar una vida errant fins a 22 anys, període decisiu per a la formació de la seva personalitat; fruit d’aquesta etapa és el seu primer llibre Diàlegs dramàtics (1904).

Establert de nou a Barcelona, inicià amb l’estrena de La dama alegre (1904) la carrera d’autor dramàtic, que havia de culminar amb La dama enamorada (1908), seguida d’El gran Aleix (1912).

El seu teatre, juntament amb el d’Ignasi Iglésias, representa la màxima influència d’Ibsen a Catalunya, tot i que els personatges, més que respondre a les orientacions del teatre de tesi, es caracteritzen pel seu vitalisme apassionat.

En la seva producció teatral és constant el sentit poètic de l’individu que lluita contra la societat: Arrels mortes (1907) i Aigües encantades (1908). Unes altres obres oscil·len des de la tragèdia: Boires de la ciutat (1905), influïda per Gorki, a la comèdia, com Garidó i Francina (1917), basada en el cançoner popular.

Per sobreviure practicà intensament el periodisme, de vegades d’una manera anònima. Cap al 1920 abandonà definitivament el teatre i passà a conrear la novel·la amb L’home que tenia més d’una vida (1925).

Director literari de les Edicions Proa, donà a conèixer no sols els valors locals, sinó també els grans escriptors europeus.

L’etapa novel·lística, que abraça tota l’obra de maduresa, se situa en la línia dels grans autors del segle XIX, especialment dels russos, i es caracteritza pel contingut autobiogràfic, a causa d’un afany de realisme i una ambició de redempció moral, combinat amb una part de ficció mínima.

Dins aquest corrent cal situar Servitud (1926), Vida interior d’un escriptor (1928) i Camins de França (1934), obra cabdal en la narració catalana. Les obres en que predomina la imaginació són Els tres al·lucinats (1928) i El cercle màgic (1929).

En temps de la República intervingué en política: va ésser elegit diputat per ERC a les corts constituents espanyoles (1931) i al Parlament de Catalunya (1932). Durant la guerra civil, nomenat conseller d’Assistència Social de la Generalitat (juliol-setembre 1936), fou enviat a París com a delegat i pagador de la Generalitat, i continuà a l’exili fins a la mort.

En els darrers anys de la seva vida escriví el dietari Ressonàncies (1942-52) i es lliurà a la redacció del cicle novel·lístic: El pelegrí apassionat (12 vol, 1952-77), obra autobiogràfica i de ficció, que constitueix una veritable crònica dels últims cinquanta anys de la història de Catalunya i vol ésser, alhora, una defensa apassionada de la seva gestió a París (impugnada per Ferran Canyameres en el seu libel El gran sapastre) i una justificació dels seus amors, que el feren arribar a estats gairebé d’al·lucinació, a renyir amb certs amics i a sentir mania persecutòria; influïda per Proust, Dostoievski i Cervantes, és una de les obres més extenses i ambicioses de la literatura catalana.

Maseras i Galtés, Alfons

3 Respostes

(Sant Jaume dels Domenys, Baix Penedès, 23 febrer 1884 – Tolosa, Llenguadoc, 27 octubre 1939)

Escriptor. Fill de metge, havia de seguir la carrera del pare, però abandonà els estudis i, molt jove encara, debutà en el món literari: a la fi del 1899 ja freqüentava Els Quatre Gats, on probablement féu amistat amb Picasso, que el retratà.

El 1900 aparegueren a “Joventut” i “Catalunya Artística” les seves primeres publicacions, i el 1901 dirigí, juntament amb E. Alfonso, la revista “Auba”. Residí llargues temporades a París, on durant la Dictadura de Primo de Rivera fou corresponsal de “La Veu de Catalunya”.

Conreà la novel·la (Edmon, 1908; La fi d’un idil·li, 1908; L’adolescent, 1909; Ildaribal, 1915; A la deriva, 1921), la poesia (Delirium, 1907; La llàntia encesa, 1926), el conte (Contes fatídics, 1911; La ratlla, 1929), el teatre (L’hereu, 1929; Guerau i Marta, 1932) i la narració (Sota el cel de París, 1910). Tota la seva obra és bàsicament romàntica. Invocació i altres poemes (1938) és potser la més personal.

Col·laborà en molts altres diaris i revistes. Escriví també sobre temes artístics a “Art” i el “Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona”, on publicà sobre el pintor neoclàssic Josep Bernat Flaugier (1933); en col·laboració publicà Fortuny, la mitad de una vida (1932), una notable biografia.

Traduí Molière, Musset, Shakespeare i Leopardi. Signà alguns escrits amb pseudònims: Jordi Casanova, Jaume dels Domenys, Omega.

Fou germà seu Miquel Maseras i Galtés  (Barcelona, 1882 – segle XX) Metge. Destacà pels seus treballs de bacteriologia.

Fernández de Heredia, Juan -1315/96-

5 Respostes

(Munébrega, Aragó, 1315 – Avinyó, França, 1396)

Diplomàtic i escriptor. Fill de García Fernández de Heredia. Conseller de Pere III el Cerimoniós (1338). L’any 1345 fou nomenat castellà d’Amposta. Influí notablement en la política de la cort pontifícia i en la del Cerimoniós, al servei del qual participà en les batalles de Mislata (1348), Llucmajor (1349) i Araviana (1359). Tingué també un gran ascendent sobre Joan I el Caçador ja abans que fos rei. Intervingué en les lluites dels ducats catalans de Grècia (1376-81). Ambaixador a Navarra i a Avinyó; gran mestre dels Hospitalers (1377), residí a Rodes i tornà a Occident per donar suport al papa d’Avinyó.

Gran erudit i interessat per la història, escriví una Grant Chronica de los Reyes et principes de Spanya (1385-86, en part perduda) i Crónica de los conqueridores, una mica posterior. Intervingué en les traduccions de diverses obres històriques i d’autors clàssics, especialment a l’aragonès i a vegades al català.

Fenosa i Florensa, Apel·les

1 Resposta

(Barcelona, 16 maig 1899 – París, França, 25 març 1988)

Escultor. Deixeble d’Enric Casanovas. Després de l’estada que féu a Madrid (1919), es traslladà a París (1921), on establí contacte amb diversos artistes, va fer la seva primera exposició individual (1925) a la galeria Percier. Novament a Barcelona (1929-39), exposà a la Sala Parés (1930, 1933 i 1936), i el 1939 es va establir definitivament a París, bé que mantingué uns forts vincles amb Catalunya.

Exposà individualment a les galeries Zborowsky, Jacques Dubourg, de París, a la Hannover Galerie de Londres, a la Paul Rosenberg de Nova York, a Tòquio, a Madrid, etc. A Barcelona, també individualment, ho feu a la Galeria Jardí i a la Sala Gaspar. Participà en exposicions col·lectives importants: el Saló de Maig de París, el Saló de la Jove Escultura, la Biennal d’Anvers, l’Exposició Internacional del Musée Rodin, la Biennal de Carrara, la d’Escultura Francesa Contemporània, le Petit Bronze, etc. Hom li dedicà diverses exposicions antològiques.

Va treballar sobretot el bronze, i féu petits retrats de diversos personatges (Cocteau, Colette, Mercè Rodoreda, Josep Carner, etc). La seva obra comprèn també figures i grups femenins, de mides reduïdes, tractats amb solidesa i lleugeresa (Dona ajaguda, La llibertat, Dona amb braços aixecats), així com diversos monuments, com el d’Oradour-sur-Glane (1945); l’esfinx, emblema del Conseil Constitutionnel (París, 1973); el de Pau Casals (Barcelona, 1982); el baix relleu representant sant Jordi, al Centre d’Estudis Catalans de París (1977), etc.

Estelrich i Artigues, Joan

12 Respostes

(Felanitx, Mallorca, 20 gener 1896 – París, França, 20 juny 1958)

Escriptor i polític. Conferenciant, assagista, humanista i crític, és una de les figures més sobresortints que ha aportat Mallorca a la literatura catalana. Arrelat des de jove a Barcelona, dirigí els “Quaderns d’Estudi” (1918) i col·laborà a “La Revista” i a “La Veu de Catalunya”.

L’any 1919 fundà Expansió Catalana, entitat destinada a difondre a l’estranger la cultura catalana, tasca que aconseguí a través d’una estada a Portugal, del contacte amb els occitans, de la publicació de l’estudi Per a la valorització internacional de Catalunya (1920) i del panegíric Maragall laude (1922).

L’any 1923 fou director de la Fundació Bernat Metge, creada per Francesc Cambó, i per a la qual traduí una part del Discursos de Ciceró (1923) i el segon volum de la Història d’Alexandre el Gran de Quint Curci (1926).

Fruït dels seus treballs crítics sobre literatura és l’assaig Entre la vida i els llibres (1929) i els assaigs polítics La qüestió de les minories nacionals (1929), El moment polític (1930) i Catalunya endins (1930). Fou director de “La Veu de Catalunya” (1931) i de la revista “Occident” (1936-39), editada a París.

En els darrers anys de la seva vida canvià totalment de posició política i durant la dictadura obtingué el càrrec de delegat d’Espanya a la Unesco (1952-58). D’aquesta darrera època és el llibre Las profecías se cumplen.

Domingo i Sanjuán, Marcel·lí

9 Respostes

(Tarragona, 25 abril 1884 – Tolosa de Llenguadoc, França, 2 març 1939)

Polític i escriptor. Germà de Pere Domingo. Mestre i periodista, col·laborà a “El Poble Català” i a “La Publicitat”. En la seva joventut era federal pimargallià, i evolucionà cap al republicanisme laic i radical, que va difondre especialment a Tortosa i a la seva comarca. Fou elegit diputat per Tortosa el 1914 com a candidat de la Unió Federal Nacionalista Republicana, partit al qual s’havia afiliat (1911).

Amb Francesc Layret, va fundar (1916) el Bloc Republicà Autonomista, contrari al lerrouxisme, així com el seu òrgan diari “La Lucha” (1916-19), a través del qual assolí una gran notorietat com a publicista. L’any següent (1917) el Bloc es transformà en el Partit Republicà Català.

Participà a l’Assemblea de Parlamentaris, promogué una intensa campanya antimilitarista a “La Lucha” per la qüestió del Marroc i participà en les jornades revolucionàries d’agost de 1917; acusat d’ésser-ne el promotor, estigué empresonat uns quants mesos.

Treballà per enderrocar la dictadura de Primo de Rivera, i el 1929 fundà amb Álvaro de Albornoz, el Partit Radical Socialista. Fou un dels signataris del pacte de Sant Sebastià (1930) i, si bé va intervenir el 1931 en la constitució de l’Esquerra Republicana de Catalunya, no es va separar del Partit Radical Socialista.

Amb la República, fou nomenat ministre d’instrucció pública del govern provisional; a final d’any passà al d’agricultura, comerç i indústria del segon govern Azaña, i pel juny de 1933, al ministeri d’agricultura del tercer govern Azaña. Després del triomf electoral de les dretes (novembre 1933), uní el seu partit amb el d’Acció Republicana, d’Azaña, i aquesta fusió donà lloc a la constitució d’Izquierda Republicana. Amb el triomf del Front Popular (febrer 1936), fou novament ministre d’instrucció pública, càrrec des del qual escometé un renovador programa de construcció d’escoles.

Entre les seves obres, cal esmentar: ¿On va Catalunya? (1927), ¿A dónde va España? (1930), La escuela en la República (1932), La experiencia del poder (1934) i La revolución de Octubre (1935). Morí a l’exili.

Clavé i Sanmartí, Antoni

6 Respostes

(Barcelona, 5 abril 1913 – Saint Tropez, França, 30 agost 2005)

Pintor, gravador i escultor. Format a l’Escola de Llotja, amb els mestres Feliu Mestres i Josep Mongrell. El 1939 s’exilià a França, on aviat es féu famós per les seves litografies (Les barriades de París i Les festes barcelonines) i on sobresortí com a il·lustrador. Fou influït inicialment per Bonard i Vuillard i més tard per Picasso i Roualt.

Amb una constant renovació del llenguatge plàstic ha passat dels personatges abarrocats, de formes rotundes, dels reis, guerrers i nines de començament dels anys 1950 a una certa abstracció informalista i a l’ús del collage. Es destacà també com a il·lustrador de llibres i per la seva obra gràfica.

El 1949 li fou concedit el premi Hallmark, el premi de la UNESCO a la Biennal de Venècia (1956) i el premi Matarasso a la IV Biennal de Säo Paulo (1957). Des del 1978, una sèrie de grans exposicions a París, Nova York i Tòquio, el van convertir en un dels pintors catalans amb més projecció internacional. El 1990 tingué lloc una exposició retrospectiva de la seva obra a Barcelona, la qual és objecte de constants revisions.

Claret i Clarà, Antoni Maria

14 Respostes

(Sallent, Bages, 23 desembre 1807 – Fontfreda, Llenguadoc, França, 23 octubre 1870)

Eclesiàstic i sant. Conegut popularment per pare Claret. Fill d’un teixidor, després de fer estudis a l’escola de Llotja, i els eclesiàstics, a Vic, on fou ordenat sacerdot (1825), fou rector durant uns quants anys. Passà a Roma per ingressar a la Companyia de Jesús.

Decantat, però, per la vocació missionera, tornà a Catalunya i recorregué a peu tot el país predicant missions populars. Fomentà la predicació i les edicions religioses en llengua catalana (fundà l’editorial Llibreria Religiosa, que publicà obres seves). A Vic, fundà la congregació de fills de l’Immaculat Cor de Maria (1849).

Arquebisbe de Santiago de Cuba (1851-60), hi exercí una gran obra pastoral i social (creació d’entitats benèfiques, caixes d’estalvi, etc). Cridat el 1857 a Madrid, fou confessor d’Isabel II de Borbó, fet que li reportà crítiques. Al concili Vaticà I (1869) defensà el dogma de l’Assumpció de Maria.

Morí exiliat, però la seva despulla fou duta a Vic, a la casa mare de la congregació fundada per ell. Fou canonitzat el 1950.

Casanovas i Maristany, Joan

Deixa un comentari

(Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 11 agost 1890 – Valràs, Llenguadoc, 7 juliol 1942)

Polític i advocat. Llicenciat en dret (1911), es dedicà a la defensa dels sindicalistes perseguits. Militant del Partit Republicà Català, fou diputat provincial per Vilafranca del Penedès (1919-23). Les seves campanyes a favor dels obrers el dugueren repetidament a la presó. Fou conseller de la Mancomunitat de Catalunya (1921) i col·laborà a “El Diluvio” i “L’Opinió”.

S’exilià a França (1924) a l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera. Col·laborà a “Ressorgiment” de Buenos Aires, i a les “Hojas Libres” d’Hendaia, així com amb el grup separatista de Santiago de Cuba. Retornà a Barcelona a la proclamació de la República (1931). Fou un dels fundadors d’ERC, detingué la cartera de defensa del primer govern de la República Catalana, presidit per Francesc Macià; conseller de governació, més tard fou vice-president i conseller de foment, en el nou govern de la Generalitat (desembre 1931).

L’any 1936, ja esclatada la guerra civil, fou designat per Lluís Companys conseller primer del govern i president del consell executiu de la Generalitat (31 juliol-26 setembre). La seva actitud contrària als excessos de l’anarquisme i al predomini del govern central de la República motivaren la seva partida a França pel novembre de 1936.

Tornà a Barcelona el 1937 i prengué part en un intent, que fracassà, de declarar la neutralitat de Catalunya i posar-la sota la protecció de la Gran Bretanya i de França. Llavors hagué d’exiliar-se definitivament, per tal d’evitar les represàlies del govern central, i s’instal·là a Perpinyà.

El 1939 publicà un document en el qual intentava de justificar la seva actuació. També publicà El sindicalismo en el Pretorio (1924), sobre les lluites socials al Principat els anys immediats a la Dictadura.

Cabot i Ribot, Just

3 Respostes

(Barcelona, 4 maig 1898 – París, França, 25 febrer 1961)

Escriptor i traductor. Relacionat amb artistes i escriptors, des del 1922 col·laborà en “La Publicitat”, “La Nau”, “L’Opinió” o “L’Esport Català” -dels qual fou promotor i animador-. El 1929 s’incorporà al setmanari “Mirador”, tot just creat per Amadeu Hurtado, i hi treballà constantment com a ànima i director fins que la revista, intervinguda, fou incorporada al PSUC. Participà en la creació d’Acció Catalana. Exiliat a París, hi regentà una llibreria i accentuà la seva passió per la bibliografília.

Com a traductor, deixà modèliques versions catalanes de Stendhal, H.G. Wells, Stevenson, Casanova, etc. Autor d’articles i assaigs mordaços i penetrants, el 1992 en fou editada una part a Barcelona per V. Soler. Estava casat amb la marxant d’art Rosa-Antonieta Castelucho.