(Perpinyà, 1812 – França ?, 1865)
Metge. Professor de cirurgia a la facultat de medicina de Montpeller, autor de diverses obres mèdiques.
Amb el nom d’operació d’Alquié, hom ha descrit una tècnica de fixació de la matriu mitjançant escurçament dels lligaments rodons.
(Segua La Grande, Cuba, 9 maig 1860 – París, França, 17 gener 1912)
Metge. Cursà la carrera a Barcelona, però exercí a França. S’especialitzà en urologia i introduí noves tècniques en les operacions de ronyó.
Descobrí la colibacilúria, coneguda avui amb el nom de malaltia d’Albarrán. Millorà el citoscopi.
(Montblanc, Conca de Barberà, segle XIX – París ?, França, 1903)
Pianista. Assolí bona fama per les seves nombrosíssimes actuacions.
Residí habitualment a París.
(Barcelona, 1890 – París, França, 1943)
Dibuixant, pintor i caricaturista. Fill de Frederic Masriera i Manovens i germà de Víctor i de Rossend.
Format a l’Escola de Belles Arts. Usà els pseudònims de Masvila i Fricus.
(Rigardà, Conflent, 1939 – París, França, 3 desembre 1987)
Polític. Membre, primer, del sindicat Force Ouvrière i, després, del Parti Socialiste Français, fou expulsat d’aquest darrer l’any 1976 i evolucionà cap a posicions de centredreta.
Batlle de Bolquera el 1977 i de Prada el 1983, senador el mateix any, esdevingué president del Consell General dels Pirineus Orientals el 1982, en un moment que la descentralització donava poders importants a aquesta institució.
Molt sensible a la problemàtica catalana, participà en el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, féu gestions per obtenir la creació d’una llicenciatura de català a la Universitat de Perpinyà, donà un suport decidit a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada i mantingué bons contactes de col·laboració amb la Generalitat de Catalunya.
(Castella, segle X – Tolosa ?, França, després 1046)
(o Múnia) Comtessa de Ribagorça (1017-35) i de Castella (1029-35), reina de Pamplona i comtessa d’Aragó. Filla del comte Sanç I de Castella i d’Urraca Salvadórez.
Succeí en el comtat de Ribagorça a Guillem II de Ribagorça, cosí germà del seu pare. Fou casada vers el 1010 amb el rei Sanç III de Pamplona, comte d’Aragó (mort el 1035). Sembla que es tornà a casar, amb el comte Ponç II de Tolosa (mort el 1060).
(Barcelona ?, segle XVIII – Marsella ?, França, segle XIX)
Militar i polític. Fou membre de la diputació de Barcelona (1841), diputat a corts per Barcelona (1842) i president de la Junta Suprema de Vigilància Antiesparterista.
S’exilià a Marsella.
Joan (Catalunya, segle X – Saint-Benoît-sur-Loire, França, vers 1024) Eclesiàstic. Monjo de Ripoll i abat de Santa Cecília de Montserrat (vers 1011-17), i posteriorment de Fleury. Autor d’un breu poema en honor d’Oliba, bisbe de Vic.
Joan (Catalunya, segle XIII) Segon fill natural de Pere II el Gran i de Maria.
Joan (Catalunya, segle XIV) Escultor. En 1326 realitzà el magnífic sepulcre d’alabastre per a les restes de sant Narcís, col·locat a la col·legiata de Sant Feliu de Girona.
Joan (Catalunya, segle XV) Metge. És autor d’un Llibre de receptes que començà el 1466.
(Palma de Mallorca, 1337 – Montpeller, França, vers 1406)
(o Elisabet) Filla primogènita de Jaume III de Mallorca i de Constança d’Aragó. Als cinc anys, la seva mare la dugué amb ella quan deixà el marit i restà a Barcelona. El 1345, sempre amb la seva mare, tornà al costat del seu pare, a Montpeller.
El 1349 fou duta a Mallorca, acompanyant la invasió realitzada pel seu pare a fi de recuperar l’illa, de la qual es trobava desposseït per Pere III el Cerimoniós. Però el seu pare morí a la batalla de Llucmajor (1349) i Isabel fou internada, amb Violant de Vilaragut, al convent de Santa Clara de València. Fou alliberada després que la seva madrastra. El 1358 es casà a València amb Miquel Paleòleg, marquès de Montferrat. El rei Pere III li assignà un dot de 40.000 florins, que mai no li foren satisfets.
Isabel restaria vídua el 1372 i dos anys després acompanyà a la invasió de Catalunya el seu germà Jaume IV de Mallorca, obstinat a fer la guerra al rei Pere. L’any 1375 morí Jaume IV, després de fer hereva Isabel dels seus drets, i sis mesos després els cedí al duc Lluís d’Anjou amb el requisit de reservar a Isabel i els seus descendents el Conflent i la Cerdanya.
Per aquest temps contragué segon matrimoni amb el cavaller alemany Conrad von Reischach i tingueren un fill anomenat Miquel. No volgué acompanyar el seu marit a Alemanya per tal de seguir de prop la reivindicació dels seus drets, dels quals el duc d’Anjou se’n desinteressà.
Mort Pere III, fou acceptada a la cort del successor Joan I el Caçador, encara que hi conspirà contínuament. Més tard s’instal·là a Provença, des d’on intentà, amb poca fortuna, trobar valedors entre els Armanyac i els Foix. Morí en data ignorada.
(València, finals segle XVIII – Bordeus ?, França, 1835)
Clergue. Adscrit al liberalisme, dirigí després del 1820 els periòdics de Barcelona “Diario Constitucional” i “Indicador Catalán”, i hi publicà llargs articles sobre qüestions religioses.
L’any 1823 fou expulsat de Barcelona i portat pres a França.
Participà, també, en diversos projectes de traducció de la Bíblia al castellà.
