(Castella, segle X – Tolosa ?, França, després 1046)
(o Múnia) Comtessa de Ribagorça (1017-35) i de Castella (1029-35), reina de Pamplona i comtessa d’Aragó. Filla del comte Sanç I de Castella i d’Urraca Salvadórez.
Succeí en el comtat de Ribagorça a Guillem II de Ribagorça, cosí germà del seu pare. Fou casada vers el 1010 amb el rei Sanç III de Pamplona, comte d’Aragó (mort el 1035). Sembla que es tornà a casar, amb el comte Ponç II de Tolosa (mort el 1060).
(Barcelona ?, segle XVIII – Marsella ?, França, segle XIX)
Militar i polític. Fou membre de la diputació de Barcelona (1841), diputat a corts per Barcelona (1842) i president de la Junta Suprema de Vigilància Antiesparterista.
S’exilià a Marsella.
Joan (Catalunya, segle X – Saint-Benoît-sur-Loire, França, vers 1024) Eclesiàstic. Monjo de Ripoll i abat de Santa Cecília de Montserrat (vers 1011-17), i posteriorment de Fleury. Autor d’un breu poema en honor d’Oliba, bisbe de Vic.
Joan (Catalunya, segle XIII) Segon fill natural de Pere II el Gran i de Maria.
Joan (Catalunya, segle XIV) Escultor. En 1326 realitzà el magnífic sepulcre d’alabastre per a les restes de sant Narcís, col·locat a la col·legiata de Sant Feliu de Girona.
Joan (Catalunya, segle XV) Metge. És autor d’un Llibre de receptes que començà el 1466.
(Palma de Mallorca, 1337 – Montpeller, França, vers 1406)
(o Elisabet) Filla primogènita de Jaume III de Mallorca i de Constança d’Aragó. Als cinc anys, la seva mare la dugué amb ella quan deixà el marit i restà a Barcelona. El 1345, sempre amb la seva mare, tornà al costat del seu pare, a Montpeller.
El 1349 fou duta a Mallorca, acompanyant la invasió realitzada pel seu pare a fi de recuperar l’illa, de la qual es trobava desposseït per Pere III el Cerimoniós. Però el seu pare morí a la batalla de Llucmajor (1349) i Isabel fou internada, amb Violant de Vilaragut, al convent de Santa Clara de València. Fou alliberada després que la seva madrastra. El 1358 es casà a València amb Miquel Paleòleg, marquès de Montferrat. El rei Pere III li assignà un dot de 40.000 florins, que mai no li foren satisfets.
Isabel restaria vídua el 1372 i dos anys després acompanyà a la invasió de Catalunya el seu germà Jaume IV de Mallorca, obstinat a fer la guerra al rei Pere. L’any 1375 morí Jaume IV, després de fer hereva Isabel dels seus drets, i sis mesos després els cedí al duc Lluís d’Anjou amb el requisit de reservar a Isabel i els seus descendents el Conflent i la Cerdanya.
Per aquest temps contragué segon matrimoni amb el cavaller alemany Conrad von Reischach i tingueren un fill anomenat Miquel. No volgué acompanyar el seu marit a Alemanya per tal de seguir de prop la reivindicació dels seus drets, dels quals el duc d’Anjou se’n desinteressà.
Mort Pere III, fou acceptada a la cort del successor Joan I el Caçador, encara que hi conspirà contínuament. Més tard s’instal·là a Provença, des d’on intentà, amb poca fortuna, trobar valedors entre els Armanyac i els Foix. Morí en data ignorada.
(València, finals segle XVIII – Bordeus ?, França, 1835)
Clergue. Adscrit al liberalisme, dirigí després del 1820 els periòdics de Barcelona “Diario Constitucional” i “Indicador Catalán”, i hi publicà llargs articles sobre qüestions religioses.
L’any 1823 fou expulsat de Barcelona i portat pres a França.
Participà, també, en diversos projectes de traducció de la Bíblia al castellà.
(Catalunya, segle XI – Carcassona, França, 1054)
Eclesiàstic. Fill del comte Bernat I Tallaferro, primer comte de Besalú.
Fou el primer bisbe del bisbat efímer de Besalú, creat pel seu pare i que desaparegué quan aquest morí, i abat de Sant Joan de les Abadesses, on es retirà a la mort del seu pare (1020) i hi estigué fins que li fou atorgat el bisbat de Carcassona, on morí.
Eren fills d’Eusebi Güell i Bacigalupi, i també germans d’Isabel, Joan Antoni i Eusebi Güell i López.
Claudi Güell i López (Comillas, Cantàbria, 14 setembre 1879 – Barcelona, 21 juny 1918) Industrial. El 1911 Alfons XIII li concedí el vescomtat de Güell.
Francesca Güell i López (Versalles, França, 8 octubre 1885 – Barcelona, 18 febrer 1976) Pintora. El 1947 va adquirir la part principal del monestir de Sant Jeroni de la Murtra.
Maria Cristina Güell i López (Barcelona, 8 desembre 1876 – 13 maig 1957) Fou la muller de Josep Bertran i Musitu.
Maria Lluïsa Güell i López (Comillas, Cantàbria, 1873 – Pau, França, 8 maig 1933) Pintora i pianista. Passà temporades a París i va col·laborar a la revista “Feminal”.
Santiago Güell i López (Sant Sebastià, País Basc, 29 juliol 1883 – Sitges, Garraf, 3 agost 1954) Empresari i polític. El 1911 fou agraciat amb la baronia de Güell. Fou president del Comitè Olímpic Espanyol i dels Segons Jocs Mediterranis.
(Benifairó de les Valls, Camp de Morvedre, 12 gener 1901 – París, França, 8 agost 1987)
Polític, conegut amb el pseudònim de Julià Gorkin. Secretari de les Joventuts Socialistes de València, fou un dels fundadors de la Federació Comunista de Llevant. Al començament de la Dictadura de Primo de Rivera s’exilià a París, on fou membre del PC francès i col·laborà estretament en la direcció del PCE.
El desembre de 1929 declarà les seves simpaties trotskistes, col·laborà assíduament a “La Vérité” i formà part de l’oposició comunista d’Espanya fins al mes de juny de 1931, en què retornà a Espanya i s’afilià al Bloc Obrer i Camperol.
Dirigent del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) des del 1935, durant la guerra civil fou el director nominal de “La Batalla”. Fou detingut amb altres dirigents del POUM al juny de 1937. Exiliat a diversos països d’Europa i Amèrica després de la guerra, el 1948 abandonà el POUM i ingressà al PSOE.
És autor de novel·les, com Días de bohemia (1930) i La muerte en las manos (1957); de peces de teatre, La guerra estalla mañana (1934) i Fantasmas de la Historia (1961), i de diversos assaigs històrics, polítics i testimonials, entre els quals destaquen Caníbales políticos (1941), Ainsi fut assassiné Trotsky (1948), Espanya, primer ensayo de democracia popular (1961), El proceso de Moscú en Barcelona (1974) i El revolucionario profesional (1975).
(Barcelona, segle XIX – París, França, 1897)
Banquer. Resident a París, el 1892 disposà en el seu testament la construcció a Barcelona de l’Hospital de Sant Pau.
(Forcalquier, França, 1180 – vers 1242)
Comtessa de Forcalquier (1209). Filla de Renyer de Sabran i néta i hereva de Guillem VI de Forcalquier.
Es casà (1193) amb el comte Alfons II de Provença, i a la mort d’aquest (1209) transferí a Ramon Berenguer V de Provença, fill seu, el comtat de Forcalquier. Posat aquest sota la tutela del rei Pere I de Catalunya, Garsenda es retirà al monestir de la Cella.
És coneguda la relació amorosa que tingué amb el trobador Elies de Barjols, i ella mateixa és autora d’algunes poesies amoroses.
Dades dels Països Catalans 