Arxiu d'etiquetes: Europa (morts a)

Aixandri, Nicolau

Deixa un comentari

(Llagostera, Gironès, segle XVII – Viena, Àustria, 28 novembre 1732)

Militar. Actuà eficaçment a la lluita contra les forces borbòniques. Essent tinent coronel del regiment de la Diputació es trobà al setge de Barcelona de 1713-14.

Les seves actuacions més destacades en aquella defensa foren la direcció de l’atac per sorpresa contra la gran guàrdia de cavalleria enemiga de la part del Llobregat, el 9 de juny de 1714, i l’heroic comandament, l’11 de setembre, de l’atrinxerament improvisat que anava de la cortina del Portal Nou al convent de Sant Pere. Contra aquesta posició s’estavellaren els darrers esforços dels assetjants per decidir en l’aspecte militar la terrible batalla d’aquella jornada.

Després de la capitulació, fou detingut amb traïdoria, com la majoria dels caps superiors de la guarnició, el dia 22 de setembre. Dut per mar a Alacant, en companyia dels altres presos, fou ajuntat al grup que traslladaren al castell de Fuenterrabia.

En 1719, a causa de la guerra entre Espanya i França, els reclusos foren portats a l’alcàsser de Segòvia, presó que no abandonaren fins al 1723. En aquest any els féu permès de seguir la condemna confinats a la susdita ciutat.

El posaren en llibertat el 1726, en ocasió d’establir-se la pau entre Espanya i l’Imperi.

Aguirre, Domènec

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, segle XVIII)

Jurista i polític. Catedràtic a la Universitat de Barcelona a partir del 1691 i magistrat de l’audiència a partir del 1701.

Fou desterrat a Mataró, el 1704, perquè es va oposar a les maniobres del virrei Fernández de Velasco i va ser partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria; quan aquest ocupà Barcelona fou nomenat membre de la Junta de València (1705), regent del Consell Suprem d’Aragó (1706) i membre del gabinet de l’arxiduc.

L’any 1713 sortí de Barcelona, juntament amb els que partiren amb la reina governadora Elisabet Cristina de Brunsvic : primer anà a Nàpols i després a Viena, on fou membre del Consell d’Espanya.

Allí publicà les seves obres principals: Tractatus de tacita onerum et condictione repetitione (1723) i Tratado Histórico-Legal del Real Palacio antiguo y su cuarto nuevo de Barcelona (1725).

Afán de Ribera y Enríquez, Fernando

Deixa un comentari

(Sevilla, Andalusia, 10 maig 1583 – Vilak, Alemanya, 28 març 1637)

Noble i militar. Virrei de Catalunya (1619-22).

Continuà la persecució del bandolerisme iniciada per Alburquerque i, per la seva actitud centrista, s’hagué d’afrontar a una actitud contrària generalitzada al Principat.

Vidal i Barraquer, Francesc

13 Respostes

(Cambrils, Baix Camp, 3 octubre 1868 – Friburg, Suïssa, 13 setembre 1943)

Cardenal i arquebisbe de Tarragona (1919-43). Inicià els estudis sacerdotals després d’haver cursar la carrera d’advocat, i fou ordenat l’any 1899. Aviat ocupà càrrecs de responsabilitat a la curia tarragonina, com el de fiscal del tribunal eclesiàstic i metropolità. Successivament canonge (1907) i vicari capitular (1911) de la mateixa arxidiòcesi, l’any 1914 fou consagrat bisbe titular i administrador apostòlic de Solsona. L’any 1919 fou designat arquebisbe de Tarragona, i el 1921 esdevingué cardenal.

Durant la dictadura de Primo de Rivera es resistí obertament a bandejar el català de la catequesi i de la predicació, per raons pastorals, i reclamà amb energia el respecte als drets legítims. Del 1931 al 1935 presidí les conferències dels metropolitans espanyols, i el seu nom encapçalava els diversos documents que l’episcopat espanyol adreçava al govern republicà. Durant aquest temps potencià la Federació de Joves Cristians de Catalunya.

El 1936, en esclatar la guerra civil, el mateix govern de la Generalitat el protegí dels incontrolats, el conduí a Barcelona i li facilità d’embarcar-se cap a Itàlia. En aquest país visqué a la cartoixa de Farneta (Lucca), en estret contacte amb la Santa Seu.

El 1937, en ésser-li proposat d’adherir-se a la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol, que feia de la guerra civil una croada, s’hi va negar, argumentant que aquesta carta no respectava la independència de l’Església en relació amb els poders establerts, que significava prendre partit per un dels dos bàndols abans que la contesa acabés, que podia apartar de l’Església les classes populars i que podia fer mal a les gestions que aleshores es feien per alliberar els capellans presos.

Per unes raons semblants, no acceptà de tornar a la seva diòcesi quan li ho proposà el govern de la República, el maig de 1938. Durant aquest temps no deixà de treballar pels capellans presos i famolencs.

Al final de la guerra, impedit de tornar a Tarragona pel nou règim, es negà també a renunciar a la seu metropolitana. Per aquest temps sovintejà les estades a Suïssa, a la cartoixa de la Valsainte i, més tard, al monestir d’Engelberg. El 1941 intercedí eficaçment per Ventura Gassol, empresonat pel govern francès de Vichy.

A la seva mort fou enterrat a la cartoixa de Valsainte. El 1978 les seves despulles tornaren a la seu metropolitana de Tarragona.

Vermell i Busquets, Lluís

1 Resposta

(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 10 novembre 1814 – Porto, Portugal, 5 maig 1881)

“el Pelegrí”  Pintor, miniaturista i escultor. Deixeble de Claudi Lorenzale a Llotja. Estudià també a Roma (1835), Nàpols (1839) i Florència. De nou a Catalunya el 1842, recorregué, fugint de la Jamància (1843), una bona part del país fent retrats en miniatura (Granollers, Terrassa, Sabadell i, després, Tarragona, Vic, Torelló, Girona, Banyoles, Figueres, etc), gènere en què fou el professional més destacat a la Catalunya del seu temps.

El 1855 s’instal·là a Sabadell, i després a Madrid, París i Portugal -on el 1871 fou publicada (a Braga) una Descripçäo do Sanctuario e Romeria de Nossa Senhora do Porto Alegre, fragment d’un ampli text seu referent als seus viatges-; tornà a Barcelona vers el 1865.

Home meticulós i detallista, datava i documentava els esbossos dels seus retrats. Hi ha obres seves al Museu d’Art Modern de Barcelona. Com a escultor treballà en materials molt diversos i es dedicà a la imatgeria religiosa i al retrat, sovint també en miniatura.

Supervia i Pascual, Concepció

Deixa un comentari

(Barcelona, 3 desembre 1895 – Londres, Anglaterra, 30 març 1936)

Mezzo-soprano, també coneguda per Conxita Supervia. Estudià al Conservatori del Liceu i es presentà l’any 1912 al Gran Teatre del Liceu. Realitzà una carrera internacional en el camp de l’òpera i del lied.

La seva veu extraordinària i el seu domini tècnic la convertiren un una de les millors cantants de la seva època. El seu repertori operístic comprenia, entre altres, obres de Rossini, Ravel, Bizat, Saint-Saëns.

Visqué els darrers anys de la seva vida a Londres.

Patxot i Jubert, Rafael

7 Respostes

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 8 maig 1872 – Ginebra, Suïssa, 8 gener 1964)

Meteoròleg, mecenes, bibliòfil i escriptor. Fill de Eusebi Patxot i Llagostera  (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1846 – 1893)  Pianista que assolí èxits notables.

Pertanyia a una família d’industrials surers. Amplià estudis d’astronomia a Cambridge. A 23 anys instal·là a Sant Feliu un observatori astronòmic i inicià treballs micromètrics sobre els estels múltiples. Fruit dels treballs realitzats a l’observatori fou el magnífic volum de resultats del 1896 al 1905, apareguts el 1908. Com a apèndix, l’edició inseria els Materials per a la pluviometria catalana (1896-1905).

El 1919 instituí, a la memòria del seu pare una fundació per premiar obres musicals compostes per autors catalans, mitjançant concursos anuals convocats per l’Orfeó Català; un any més tard creà una fundació destinada a premiar estudis històrico-político-socials, en memòria del seu avi, també mitjançant concursos anuals convocats per l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Gràcies a aquesta institució s’han pogut publicar memòries corresponents a les seccions filològica, històrico-arqueològica i de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, com el “Butlletí de Dialectologia Catalana”, l’Atlas Pluviomètric de Catalunya, la revista “Estudis Universitaris Catalans”, i d’altres.

Per a la “Biblioteca Popular de l’Avenç” traduí Uranie, de Camil Flammarion, Voyage autour de ma chambre, de X. De Maistre, i d’altres. Edità l’Atlas Internacional de Núvols, sota els auspicis del Comitè Meteorològic Internacional, del qual formava part. L’any 1923 oferí al Centre Excursionista de Catalunya els mitjans per realitzar un estudi de les masies catalanes en els seus variats aspectes (arquitectònic, d’indumentària, etnogràfic, social, històric).

Se li deu l’organització i la publicació del Cançoner Popular de Catalunya, on es recollien 25.000 cançons. Al seu mecenatge es deu també la publicació del Llegendari Català i el Refranyer Popular de Catalunya, així com les Cròniques Catalanes, un corpus de quinze volums.

Miret i Musté, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 23 setembre 1907 – Mauthausen, Àustria, 17 novembre 1944)

Polític. Manyà d’ofici i jugador de rugby. S’educà a l’Escola Elemental de Treball. Fou president de la joventut de la Unió Socialista de Catalunya. Destacà en la repressió de l’alçament el 19 de juliol de 1936. Durant la guerra civil fou nomenat conseller de proveïments de la Generalitat (1937), s’incorporà a l’exèrcit.

Exiliat a França el 1939, actuà com a dirigent del PSUC. Detingut a París (1943), fou internat al camp de concentració de Mauthausen. Ferit en un bombardeig aliat, fou rematat a trets per un dels guardians del camp.

Mascaró i Fornés, Joan

Deixa un comentari

(Santa Margalida, Mallorca, 8 desembre 1897 – Coberton, Anglaterra, 19 març 1987)

Orientalista. Especialitzat en llengua i en cultura sànscrites. Després de graduar-se a Cambridge en literatura anglesa i llengües orientals, fou lector a Oxford, on s’encarregà d’un curs sobre místics espanyols. Ocupà el vicerectorat del Parameshava College al Jaffna, de Ceilan.

A Barcelona, fou professor d’anglès a l’Institut Escola i de sànscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor de la versió catalana d’una part del Bhagavad-Gita, que fou editada i representada el 1935. L’any 1939 anà a Cambridge.

Ha publicat Làmpares de foc (1958) i estudis i versions a l’anglès d’obres sànscrites i del pal (els Upanishads, el Bhamapada i el Bhagavad-Gita, especialment).

Llobera i Plana, Josep Ramon

Deixa un comentari

(l’Havana, Cuba, 1939 – Londres, Anglaterra, 4 desembre 2010)

Antropòleg. Estudià economia i filosofia a la Universitat de Barcelona i es doctorà en antropologia social a la Universitat de Londres (1978). Resident a Anglaterra des del 1969, fou professor a les universitats de Hull, Sheffield i Londres fins a la jubilació (1996), i professor visitant al University College de Londres i a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, féu treball de camp sobre educació i canvi social al Carib (Barbados).

El seu interès inicial se centrà en la història de les idees antropològiques i l’antropologia com a disciplina científica, temes sobre els quals publicà, entre d’altres, Hacia una historia de las ciencias sociales (1981), Caminos discordantes (1989), La identidad de la antropología (1996), The Anthropology of Europe (1994), Fonaments antropològics del comportament humà (2001), a més d’un Manual d’antropologia social (1999).

Des de finals de la dècada dels anys 1980 centrà progressivament les investigacions en el nacionalisme i la identitat a Europa, que sovint exemplificà i aprofundí amb referències al cas català. Sobresurten The God of Modernity (1994), The Role of historical memory in (ethno) nation-building (1996), Recent theories of nationalism (1999), De Catalunya a Europa. Fonaments de la identitat nacional (2003) i La teoria del nacionalisme a França (2003).

Autor de nombrosos articles, col·laborà també en compilacions d’articles, d’algunes de les quals fou també editor. Publicà la novel·la Reminiscences of a Distant Past (2006).