Arxiu d'etiquetes: Europa (morts a)

Granados i Campiña, Enric

40 Respostes

(Lleida, 27 juliol 1867 – Canal de la Mànega, 24 març 1916)

Compositor i pianista. Estudià piano i composició a Barcelona i completà la seva formació a París amb Bériot. Inicià la seva activitat com a concertista a Barcelona. Fundà la Societat de Concerts Clàssics (1889) i l’Acadèmia Granados (1901), on donà classes de piano.

El primer èxit el tingué a Madrid amb l’òpera Maria del Carmen (1898). Aviat començà a col·laborar amb músics famosos com Casals, Thibaud o Saint-Saëns. El 1911 estrenà a Barcelona la seva obra mestra Goyescas, que li proporcionà un gran èxit a París (1914). Autor d’òperes (Gaziel, 1906), suites per a piano i orquestra (La noche del muerto), peces per a piano (Capricho español), música de cambra (Quintet per a piano) i obres simfòniques.

Morí quan tornava de Nova York, on havia assistit a l’estrena de la versió escènica de Goyescas. El seu vaixell fou torpedinat per un submarí alemany.

Gerhard i Ottenwaelder, Robert

5 Respostes

(Valls, Alt Camp, 25 setembre 1896 – Cambridge, Anglaterra, 5 gener 1970)

Músic i compositor. Germà de Carles. Deixeble de Felip Pedrell i de Enric Granados (a Barcelona) i de Schönberg (a Viena i a Berlín), d’aquest aprengué la tècnica atonal dodecafònica, de la qual fou l’introductor i principal representant a Espanya.

Interessat en la música hispànica antiga, bé que allunyat del nacionalisme musical, a partir del 1931 fou nomenat professor de música de l’escola normal de la Generalitat catalana. El 1939 s’exilià a Gran Bretanya, on col·laborà en la secció de música del King’s College.

De la seva producció inicial destaca L’infantament meravellós de Scheherezade (1918), per a veu i piano, i el ballet Ariel (1936), que comptà amb la col·laboració de J.V. Foix i Joan Miró. A la postguerra passà per una etapa d’orientació hispànica, sense renunciar a les novetats tècniques (Don Quijote, 1940; Sinfonía homenaje a Pedrell, 1941; Alegrías, 1942; Seis tonadillas, 1943) i, més tard, es dedicà plenament a la tècnica serial: Concert per a violí i orquestra (1950), Simfonia (1953), Nonet (1957), Hymnody (1963), Gemini (1966), Libra (1968) i Leo (1970).

Composà també l’òpera The Duenna (1949) sobre la comèdia de Sheridan i, en el camp experimental, Collage (1961), obra per a orquestra i cinta magnetofònica, així com també una cantata, La peste (1964), sobre la novel·la d’A. Camus, i música per a adaptacions radiofòniques de peces teatrals.

Fou també important la seva activitat com a musicòleg (transcriptor i editor).

Carner i Puig-Oriol, Josep

33 Respostes

(Barcelona, 9 febrer 1884 – Brussel·les, Bèlgica, 4 juny 1970)

Escriptor. Figura clau del noucentisme i de les lletres catalanes del segle XX i mestre de diverses generacions de poetes. Llicenciat en dret (1902) i en filosofia i lletres (1904), integrà en el catalanisme de Prat de la Riba, que el nomenà membre de l’Institut d’Estudis Catalans, i aportà a l’obra normativa de Pompeu Fabra prop de dos mil neologismes. Des de “La Veu de Catalunya” destacà com a temible periodista polític, sobretot contra la Dictadura de Primo de Rivera: Tres estels i un ròssec (1927).

Separat de la Lliga Regionalista a la mort de Prat de la Riba defensà posicions més socialistes. Ingressà a la carrera consular (1921) i exercí càrrecs a diverses ciutats d’Europa i Amèrica.

Fidel a la República, el 1938 abandonà la carrera diplomàtica i es traslladà a Mèxic (1939-45), on professà a la universitat i desplegà una intensa activitat cultural i de suport als joves escriptors catalans exiliats, i posteriorment a Brussel·les (1945-70), on fou professor de la Universitat Lliure i conseller del govern de la Generalitat a l’exili (1945-48). Dirigí l’Editorial Catalana i hi traduí modèlicament grans autors anglesos i francesos.

Amb la publicació d’Els fruits saborosos (1906) es consagrà el gran poeta del Noucentisme, reflex del seu ideal: perfecció formal, contenció, exaltació del tòpic mediterrani, ironia punyent, estilització dels sentiments. Aviat és anomenat el “príncep dels poetes catalans“.

De la seva obra poètica, cal destacar Primer llibre de sonets (1905), El segon llibre (1907), Verger de galanies (1911), Les monjoles (1912), La paraula en el vent (1914), Auques i ventalls (1914), Bella terra, bella gent (1918), L’oreig entre les canyes (1920), L’ínútil ofrena (1924), El cor quiet (1925), El veire encantat (1933), La primavera al poblet (1935), Bestiari (1954), El tomb de l’any (1966).

Escriví també un llarg poema èpico-líric, Nabí (1941), el divertiment El giravolt de maig (1928), musicat per Eduard Toldrà, i El ben cofat i l’altre (1951), diverses obres teatrals, com La Fustats, El comte Arnau, Lo miracle i Cop de vent (1966), i a les seves Obres completes (1957), on recull molts poemes d’abast col·lectiu.

Déu nos do ser catalans, / gent de bella anomenada, / la millor cosa del món: / vella rel i fresca saba. (Josep Carner i Puig-Oriol)

Cardona i Castro, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 7 setembre 1934 – Stuttgart, Alemanya, 2 juliol 2014)

Físic. Llicenciat a Barcelona el 1955. Amplià estudis als EUA, on el 1959 obtingué el doctorat, a Harvard, i fou catedràtic de la Brown University de Providence (Rhode Island) del 1964 al 1971. Dedicat a la investigació de la física de l’estat sòlid, fou, des d’aquest darrer any, director del Max Planck Institut für Festkörperforschang, a Stuttgart. Fou fellow de l’American Physical Society i del consell directiu de la Deutsche Physikalische Gesellschaft.

Ha publicat nombrosos treballs i llibres, entre els quals destaquen Modulation Spectroscopy i Light Scattering in Solids. La seva especialitat és la física dels semiconductors, sobre la qual ha publicat més de 400 treballs. Ha rebut la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya (1983) i el premi F. Isakson de la American Physical Society (1984), i és doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona i la de Madrid (1985).

Canudas i Busquets, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 28 desembre 1894 – Friburg, Suïssa, juny 1975)

Aviador. L’any 1911 fundà l’Aeri Club de Barcelona. Fou el primer que obtingué el títol de pilot a Catalunya (1917).

Professor i director de l’Escola Catalana d’Aviació, fou un dels fundadors de l’Escola d’Aviació Barcelona (1929). Organitzà la línia aèria d’Andorra (1932) i, per encàrrec de la Generalitat, l’aviació catalana (1933).

Exiliat a França el 1939, se n’anà després a Amèrica i des del 1963 va residir a Suïssa.

Va publicar diversos treballs sobre aviació, entre els quals es destaca Història de l’aviació catalana (1908-1936) (1983).

Cabrera i Grinyó, Ramon

48 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre, 27 desembre 1806 – Wentworth, Surrey, Anglaterra, 24 maig 1877)

Militar carlí i primer comte de Morella. Destinat al sacerdoci per la seva família, deixà el seminari per unir-se als partidaris del pretendent Carles V de Borbó al Maestrat (1833) durant la primera guerra carlina. Aviat entrà en contacte amb Manuel Carnicer, cap de les partides del Baix Aragó, i, en morir aquest, el 1835, fou cap de les forces carlistes d’Aragó, el Maestrat i la zona de Tortosa. Fortificà la vila de Cantavella i hi establí el seu quarter general, amb administració rudimentària i dipòsit de l’exèrcit.

Executada la seva mare Maria Grinyó pels liberals (1836), prengué fortes represàlies (fou popularment conegut per el tigre del Maestrat) i mantingué el domini al Maestrat. Cap al 1838 arribà al punt culminant del seu poder: ocupava la província de Terol, gairebé tota la de Castelló, part de les de Tarragona, Saragossa, València, Conca i Guadalajara, i alguns sectors d’Alacant, Múrcia i Albacete. Les seves forces, ben organitzades, formaven un veritable exèrcit, amb vint mil homes d’infanteria i vuit-cents de cavalleria.

No va acceptar el Conveni de Bergara (agost 1839) i continuà la guerra. Espartero dirigí l’atac final contra Cabrera, el qual emmalaltí inoportunament. Passà a la Catalunya Vella i després, considerant inútil la resistència, passà a França (1840). Tornà per dirigir la segona guerra carlina (1848-49), però després d’alguna petita victòria, hagué d’anar-se’n altra vegada a França.

Un any més tard es casava, a Londres, amb Marianne Catherine Richards, rica propietària anglesa, i s’hi establí. Amb el temps, anà evolucionant cap a un liberalisme moderat. Quan el pretendent Carles VII de Borbó volgué iniciar una nova guerra, entrà en contacte amb Cabrera, però aquest acabà refusant i es decidí a reconèixer Alfons XII de Borbó com a rei (1875).

Barceló i Anguera, Pere Joan

11 Respostes

(Capçanes, Priorat, 1682 – Breisach el Vell, Hongria, 4 setembre 1741)

“el Carrasclet”  Guerriller. De jove fou carboner i llenyataire. L’any 1705 s’incorporà, amb el seu germà Josep, als cossos de voluntaris reclutats per defensar la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. Lluita durant tota la guerra de Successió contra els borbònics i, un cop retirats els aliats, continuà la lluita. Després de la capitulació de Barcelona (1714) s’acollí a l’indult però a causa d’un petit incident amb un oficial borbònic fou empresonat. Aconseguí de fugir i aixecà una partida amb la qual lluità pel restabliment de les institucions tradicionals de Catalunya, suprimides pel decret de Nova Planta.

El 1718 França tractà d’oposar-se a la política expansionista d’Alberoni i es valgué de Carrasclet, el qual s’entrevistà amb el duc de Berwick a Perpinyà. Ajudat amb equip i diners, arribà a enquadrar uns 8.000 homes i actuà amb força èxit, sobretot al Priorat i al Camp de Tarragona, i també al Pallars, la Cerdanya i el Rosselló. El 1720 s’acabaren les hostilitats entre França i Espanya, i Carrasclet no pogué fer altra cosa que retirar-se a Àustria, on fou protegit per l’emperador Carles III, l’antic arxiduc, que el nomenà coronel de l’exèrcit imperial.

L’any 1734, quan Felip V de Borbó va atacar Nàpols, es formà, a Àustria, una companyia de catalans sota el comandament de Carrasclet, però el vaixell que el conduïa fou capturat. Fet presoner i dut a Cadis, no fou reconegut, per la qual cosa en ésser alliberat, el 1738, pogué tornar a Àustria. Posteriorment s’establí a Hongria.

Ardiaca i Martí, Pere

1 Resposta

(Balaguer, Noguera, 29 juny  1909 – Moscou, Rússia, 5 novembre 1986)

Polític. Fill de camperols, ingressà al seminari de la Seu d’Urgell, però en sortí sense acabar els estudis i emigrà a França fins al 1932 que s’establí a Balaguer, on creà una secció del Partit Comunista de Catalunya, mentre es guanyava la vida com a pintor de parets. Posteriorment passà a Barcelona on fundà el PSUC (1936). En acabar la guerra civil (1936-39) s’exilià.

En tornar a Catalunya, fou detingut a Barcelona el desembre de 1962 i condemnat a 23 anys de presó per un consell de guerra celebrat el 30 març de 1963 i empresonat (1962-71).

Fou elegit diputat al Parlament de Catalunya el 1980. Elegit president del PSUC el gener de 1981, fou expulsat de la presidència a causa de la seva línia prosoviètica (juliol) i del partit (desembre), juntament amb els partidaris d’aquest corrent, els quals fundaren el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), del qual Ardiaca esdevingué president (abril 1982).