Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Capdevila i Vilallonga, Lluís

1 Resposta

(Barcelona, 18 agost 1895 – Andorra la Vella, 17 març 1980)

Escriptor, dramaturg i periodista. De jove residí a París. De retorn a Barcelona fundà la revista “Los Miserables” i fou empresonat. Dirigí posteriorment “L’Esquella de la Torratxa”, “La Campana de Gràcia” i “La Humanitat”.

Fou una figura de la vida bohèmia i popular barcelonina. Milità a l’Esquerra Republicana, i el 1939 s’exilià a França, on fou professor a la facultat de lletres de la universitat de Poitiers i el 1968 inicià la publicació d’Història de la meva vida i els meus fantasmes.

Retornat de l’exili, residí a Andorra des del 1973 on publicà un volum de memòries: De la Rambla a la presó (1975). És autor de novel·les: El pas de l’amor (1924), Al cor de la muntanya (1924), Venus i els bàrbars (1927), La bella i el monstre (1932) i Home d’amor i d’aventura (1935); de biografia: Beethoven en edicions francesa, alemanya i italiana; i de teatre El seu millor amor (1918), El rei per força (1928), La falç (1931), Adrianna i l’amor (1935), Crim de mitjanit (1937), Tres estampes de Nadal (1939).

Canyameres i Casamada, Ferran

3 Respostes

(Terrassa, Vallès Occidental, 22 gener 1898 – Barcelona, 28 setembre 1964)

Escriptor i traductor. Exiliat a París el 1939, hi fundà l’editorial Albor, que publicà llibres catalans de bibliòfil. Tornà el 1950, i fou empresonat per haver ajudat Joan Comorera, que vivia clandestinament a Barcelona.

Poeta noucentista: Mig temps (1950), Com el Vallès no hi ha res (1951) i Poesia secreta (1955), fou temptat per altres gèneres, com el teatre: El cercle de la por, estrenada a Tolosa de Llenguadoc el 1948; narració: Claror de nit (1945), El gos que udolà a la mort (1958), Món, dimoni i carn (1962); biografia: Josep Oller i la seva època (1959), Clavé, un solitari (1963); monografia comarcal: El Vallès (1961), i d’altres.

Els llibres de memòries, estilitzats i lírics, són potser, els més significatius del conjunt de la seva obra: Quan els sentits s’afinen (1960), De París, el fel i la mel (1965) i Diari íntim (1970). També traduí al català obres de Baudelaire, Coolen, Maurette, etc, i, al castellà, nombroses novel·les de Simenon. Autor d’El gran sapastre (1977), obra sobre Joan Puig i Ferreter, escrita cap al 1941, després d’enemistar-s’hi.

Canivell i Masbernat, Eudald

5 Respostes

(Barcelona, 28 novembre 1858 – 2 abril 1928)

Escriptor, dibuixant i tipògraf. S’inicià com a il·luminador de naips; més tard féu de caixista i impressor tipògraf i estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona. Participà en el Primer Congrés Catalanista (1880).

Amb Josep-Lluís Pellicer i Josep Cunill cooperà en la fundació de l’Institut Català de les Arts del Llibre (1897) i l’Escola Pràctica Professional annexa, que foren dissolts el 1939. Col·laborador de la “Revista Gràfica” i redactor del “Diari Català” (1879-81), dirigit per Valentí Almirall, i de la “Revista de L’Avenç” (1881-93).

Fou un dels fundadors de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876), de l’Associació d’Excursions Catalana (1876) i del Centre d’Aquarel·listes de Barcelona, i bibliotecari de la Biblioteca Arús (1895-1922).

L’any 1891 inicià la publicació d'”El Arte de la Imprenta”, fou director de la “Revista Gràfica”, ”Anuario Tipográfico’ i “Crónica Poligráfica”.

Entre les seves col·laboracions com a dibuixant cal remarcar les il·lustracions que féu a Cartes de Pompei (1895), d’Emili Pi i Molist, a l’edició d’El Quixot de la Manxa (1905-06) i al Lazarillo de Tormes.

D’entre els seus escrits cal esmentar: Defectos de que adolece la imprenta española, ortroposódica y tipográficamente considerada (1881), Efimérides de la tipografía española y americana (1891), Guía de Montserrat (1898), Heribert Mariezcurrena i la introducció de la fototípia i del fotogravat a Espanya (1900), Álbum caligráfico universal (1901), Estudi iconogràfic del rei En Jaume Lo Conqueridor (1909) i publicà la Bibliografia Medical de Catalunya (1918).

Candel i Tortajada, Francesc

3 Respostes

(Cases Altes, Racó, 31 maig 1925 – Barcelona, 23 novembre 2007)

“Paco Candel”  Escriptor i polític. Arribat d’infant a Barcelona, ha tractat el tema i els problemes de la immigració en novel·les: Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado a un hombre, han roto el paisaje (1959), Los que nunca opinan (1971), etc.

Preocupat pels problemes de Catalunya, ha escrit alguns llibres, mig assaig, mig reportatge, de gran difussió, els quals, traduïts la majoria al català per Ramon Folch i Camarasa: Els altres catalans (1964), el recull d’articles Parlem-ne (1967), els contes de Trenta mil pessetes per un home (1968), Encara més sobre els altres catalans (1973), A cuestas con mis personajes (1975), Un charnego en el senado (1979), El Candel contra Candel (1981), Els altres catalans vint anys després (1985), La nova pobresa (1988), Un ayuntamiento llamado ellos (1994).

Fou senador a Madrid per l’Entesa dels Catalans (1977-79) i com a candidat del PSUC ha estat regidor de cultura de l’ajuntament de l’Hospitalet del Llobregat (1979-83).

Camps i Fabrés, Antoni

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 14 setembre 1822 – Barcelona, 28 octubre 1882)

Industrial i escriptor. Estudià al seminari de Barcelona. Propietari de fàbriques tèxtils, s’interessà molt per les qüestions socials, que enfocà des d’una òptica catòlica i moderada. Formà part de diverses entitats, com la Societat d’Amics de la Instrucció, la qual presidí. Aquesta actitud es reflecteix en el llibre Economía política cristiana (1894). Fou diputat provincial per Manresa el 1871.

Participà en els Jocs Florals des del 1859, en els quals guanyà un premi especial amb la poesia Lo vot del trobador (1859). En 1861 obtingué la flor natural per la seva poesia Los tres suspirs de l’arpa, centrada en la trilogia romàntica Fe, Pàtria, Amor, que constituí el nucli temàtic de la seva obra, d’una notable qualitat literària, la qual fou recollida a Poesies (1894). Conreà també la poesia en llengua castellana, publicada a “Revista Popular”.

Tasis i Marca, Rafael

4 Respostes

(Barcelona, 9 març 1906 – París, França, 4 desembre 1966)

Escriptor i polític. De molt jove començà una intensa activitat literària i política a la premsa. Va ésser secretari general de la joventut d’Acció Catalana i director general dels Serveis Correccionals de la Generalitat de Catalunya (1937-38), des d’on humanitzà la justícia i alliberà molts eclesiàstics i presos sense causa. S’exilià el 1939 i tornà vers el 1947. A l’exili publicà Històries de coneguts (París, 1945) i des de Barcelona fou una mena de cònsul dels catalans a l’estranger.

Les seves novel·les Vint anys (1931), Sol ponent (1953), La Bíblia Valenciana (1955), És hora de plegar (1956), Abans d’ahir (1956) i Un crim al Paral·lelo (1960) són un testimoniatge de diversos moments de la vida barcelonina. La més important, Tres (1962), és una mena de panorama de la preguerra i de la guerra civil. Publicà teatre i monografies de divulgació de la història catalana, entre les quals excel·leixen Pere III el Cerimoniós i els seus fills (1957), Joan I, el rei caçador i músic (1969), Barcelona, imatge i història d’una ciutat (1962) i diversos volums d'”Episodis de la Història”.

Va ésser un dels millors crítics i historiadors de la novel·la catalana moderna: Una visió de conjunt de la novel·la catalana (1935) i La novel·la catalana (1954). També escriví teatre (Un home entre herois, 1958) i la narració per a infants Aventures de Romà Kalbris (1959). Té també una monumental Història de la premsa catalana (2 volums, 1966), escrita en col·laboració amb Joan Torrent. Escriví sobretot a “La Nostra Revista”, “Pont Blau” i “Xaloc”. A Catalunya fou un actiu mentor de causes culturals i polítiques catalanes.

Calvet i Pascual, Agustí

6 Respostes

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 7 octubre 1887 – Barcelona, 12 abril 1964)

“Gaziel”  Periodista i escriptor. Germà d’Enric. Estudià dret i filosofia a Barcelona, on es llicencià l’any 1908; passà després a Madrid, on va doctorar-se el 1911 amb la tesi Fray Anselmo Turmeda, publicada el mateix any. D’aquesta època d’estudiant és Sentiment, novel·la romàntico-costumista.

Fou col·laborador de “La Veu de Catalunya” (1910-11) i secretari redactor de l’Institut d’Estudis Catalans (1911-14). L’any 1914 se n’anà a París, on va assistir a les classes de Bergson i Picavet, període interromput per la Primera Guerra Mundial i que el féu tornar a Barcelona.

Fruit d’aquesta època són els articles que publicà a “La Vanguardia” com Diario de un estudiante en París (1915) i els recollits en volum sobre la guerra europea: Narraciones en tierras heroicas (1916), En las líneas del fuego (1917), De París a Monastir (1917) i El ensueño de Europa (1922). Els èxits obtinguts en el periodisme el portaren a acceptar la direcció de “La Vanguardia” a la mort de Miquel dels Sants Oliver (1920), funció que va exercir fins al 1936, any que es va exiliar a França.

De l’any 1926 és l’obra Hores viatgeres, la primera en català. La seva obra més important s’inicià el 1953 amb la publicació del llibre Una vila del Vuitcents, amb el qual trencà el silenci literari mantingut des del 1939. La producció d’aquests anys és representada per Tots els camins duen a Roma (1958), subtitulada Història d’un destí (1893-1914), llibre de memòries en què descriu la vida de fi de segle a Barcelona.

Tot seguit començà la publicació de la sèrie Viatges i somnis, que comprèn els llibres: Castella endins (1959), Portugal enfora (1960), La Península inacabada (1961), que formen l’anomenada Trilogia ibèrica, en què exposa la seva preocupació per les realitats d’Espanya i de Catalunya. De la mateixa sèrie són els llibres de viatges Seny, treball i llibertat (1961) i L’home és el tot (1962). Altres obres: Sant Feliu de la Costa Brava (1963), Un estudiant a París (1963), París 1914. Diari d’un estudiant (1964), Història de “La Vanguardia” (París, 1971) i Meditacions en el desert (París, 1974).

Cahner i Garcia, Max

9 Respostes

(Bad Godesberg, Alemanya, 3 desembre 1936 – Barcelona, 14 octubre 2013)

Editor, escriptor i polític. De família alemanya establerta a Catalunya de començament de segle. Llicenciat en ciències químiques i doctor en filosofia i lletres. Professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona, es distingí com a lluitador antifranquista i promotor de la cultura catalana, motiu pel qual el 1964 fou expulsat de l’estat espanyol.

Fundador d’Edicions 62 (1961), que dirigí fins al 1969, i de Curial, Edicions Catalanes (1972), fou un dels principals impulsors de la Gran Enciclopèdia Catalana, del Congrés de Cultura Catalana i de la campanya “Català al carrer”. Col·laborador de Joan Coromines en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i director de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1981-85).

Ha estat conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat (1980-84) i dirigí la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent (1985-94). Ha publicat Epistolari de Renaixement (1977-78).

El 1994 es presentà a les eleccions europees amb un partit de nova creació, impulsat per ell mateix, amb el nom de la històrica Acció Catalana.

Cabruja i Auguet, Agustí

Deixa un comentari

(Salt, Gironès, 5 abril 1909 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 11 setembre 1983)

Periodista i escriptor. Fou redactor de “L’Autonomista” de Girona i membre actiu d’Esquerra Republicana, incorporat a l’exèrcit republicà durant la guerra civil del 1936, s’exilià el 1939 i visqué a Mèxic, on treballà en una editorial.

Ha publicat Terra Nostra (1946), estampes de l’exili; en poesia, Ona i ocell (1950) i Raïm (1951), i la novel·la Les òlibes (1956). Ha col·laborat a la revista “Poesia” (Montpeller, 1946), i a la majoria de les catalanes publicades a Mèxic als darrers temps, com “Quaderns de l’exili”, “Centre Català” , “La Nostra Revista”, “La Nova Revista” i “Orfeó Català”.

Cabré i Fabré, Jaume

1 Resposta

(Barcelona, 30 abril 1947 – )

Escriptor. Llicenciat en filologia catalana, fou un dels narradors més sòlids i més premiats de la narrativa catalana de finals del segle XX.

Es donà a conèixer amb Faules de mal desar (1974, premi Victor Català 1973), seguiren Toquen a morts (1977), Carn d’olla (1978), El mirall i l’ombra (1980), Lubowski o la desraó (1983), Senyoria (1991) i la trilogia Fra Junoy o l’agonia dels sons (1984, guanyadora de diversos premis i traduïda al castellà), La teranyina (1984, premi Sant Jordi, traduïda al castellà i al francès), i Llibre de preludis (1985).

Ha escrit llibres de la literatura infantil i juvenil: Galceran, l’heroi de la guerra negra (1979), La història que en Roc Pons no coneixia (1980) i L’hereu de Sau (1985). També ha escrit amb gran èxit guions radiofònics i per a la televisió.

Membre fundador del col·lectiu Ofèlia Dracs.