Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Cabot i Rovira, Joaquim

4 Respostes

(Barcelona, 17 novembre 1861 – 18 desembre 1951)

Orfebre, financer, escriptor i polític. Fill de l’argenter Francesc Cabot i Ferrer, l’establiment del qual continuà, i germà d’Emili. Dirigí diverses empreses i fou president de les principals associacions econòmiques i culturals de Barcelona, com de la Fira de Mostres, de la Cambra Oficial de Comerç (1921-26), del Centre Excursionista de Catalunya (1899) i de l’Orfeó Català (1901-35).

El Palau de la Música Catalana fou construït durant la seva presidència (1908) i fundada la “Revista Musical Catalana” (1904). Intervingué com a secretari al Jocs Florals del 1888 i com a mantenidor el 1889.

Membre de la Lliga Regionalista, fou diputat provincial el 1911 i col·laborà en la creació de la Mancomunitat de Catalunya.

Amb el pseudònim de Dr. Franch publicà els seus primers treballs literaris a “La Renaixença”. Dirigí els inicis de “La Veu de Catalunya” (1899) i publicà De fora casa (1898), A cap calent (1900), Narracions de viatge i El cant del cigne (1938).

Cabot i Ribot, Just

3 Respostes

(Barcelona, 4 maig 1898 – París, França, 25 febrer 1961)

Escriptor i traductor. Relacionat amb artistes i escriptors, des del 1922 col·laborà en “La Publicitat”, “La Nau”, “L’Opinió” o “L’Esport Català” -dels qual fou promotor i animador-. El 1929 s’incorporà al setmanari “Mirador”, tot just creat per Amadeu Hurtado, i hi treballà constantment com a ànima i director fins que la revista, intervinguda, fou incorporada al PSUC. Participà en la creació d’Acció Catalana. Exiliat a París, hi regentà una llibreria i accentuà la seva passió per la bibliografília.

Com a traductor, deixà modèliques versions catalanes de Stendhal, H.G. Wells, Stevenson, Casanova, etc. Autor d’articles i assaigs mordaços i penetrants, el 1992 en fou editada una part a Barcelona per V. Soler. Estava casat amb la marxant d’art Rosa-Antonieta Castelucho.

Busquets i Punset, Antoni

Deixa un comentari

(Sant Hilari Sacalm, Selva, 20 octubre 1876 – Calders, Moianès, 19 agost 1934)

Escriptor i mestre. Seguint la poesia de l’escola creada per Jacint Verdaguer.

Va escriure els reculls Lliroia (1895), Flors del Montseny (1897) i Ventijols de Guiller (1901). És autor de l’antologia Aplec (1932), models en prosa i en vers de la nostra renaixença literària elaborada per a les escoles, de les novel·les de costums Dos amors (1907) i Plantalamor (1908), i del recull de contes Del meu viure rural (1929; 2a edició, 1998).

També són importants les narracions Del Montseny (1903) i l’ordenació de les poesies de Verdaguer amb el títol La mellor corona (1902). Dirigí la “Revista Il·lustrada Jorba” i col·laborà en diverses publicacions.

Brossa i Roger, Jaume

2 Respostes

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 14 abril 1875 – Barcelona, 1919)

Escriptor modernista i periodista. Va ser una figura destacada del moviment anarquista de fi de segle i gran propagador de les idees estètiques del modernisme, en el si del qual representà la tendència més esquerrana i europeista. Individualista, autor d’articles polèmics, agressius i de llenguatge grandiloqüent, fou un dels capdavanters de la literatura política al darrer decenni del segle XIX.

Va escriure nombrosos articles i manifestos, com també un parell de drames a imitació d’Ibsen: Els sepulcres blancs (1900) i Les flors del desert (estrenat el 1902), i durant un temps va ser l’ànima de la revista “L’Avenç”.

El 1897 es va haver d’exiliar a París i si bé va tornar sovint a Barcelona, ja no va recuperar la seva influència en la vida cultural del país, malgrat els escàndols provocats per les conferències que donà a l’Ateneu Barcelonès.

Cap al 1914 tornà a Barcelona i publicà, encara, un pamflet messiànic (La crisi del règim i el nou dever republicà, 1914), fou codirector d’“El Diluvio” i col·laborà a la premsa aliadofòlia.

Briz i Fernández, Francesc Pelagi

14 Respostes

(Barcelona, 27 setembre 1839 – 15 juliol 1889)

Escriptor, periodista, editor i folklorista. Iniciador del moviment catalanista i lluitador de la causa de la Renaixença. Col·laborà a la “Revista de Catalunya”, amb el propòsit que hi prenguessin part tots els escriptors de parla catalana, que considerava una arma del catalanisme. Fundà i dirigí el “Calendari Català” (1865-82), “Lo Gay Saber” (1868-83).

Conegut ja com a poeta l’any 1859 amb la inclusió del seu nom a l’antologia Los trobadors nous, fou proclamat mestre en gai saber l’any 1869. Publicà els reculls poètics: Brots d’achs (1866), Les set balades (1867), Flors i violes (1870), Balades i primaveres (1881), Cap de Ferro (1889).

Conreà altres gèneres i es dedicà també a estudis folklòrics, alguns dels quals aplegà en una col·lecció titulada Cançons de la terra (1866-84), i escriví narracions infantils com les de Lo llibre de noyets (1871), La panolla (1873), Les endevinalles populars catalanes (1882), Lo llibre dels àngels (1865). És important la seva novel·la Lo coronel d’Anjou (1872).

En el teatre conreà els drames de tema històric català, com Bach de Roda (1868), i el de costums, com La creu de plata (1868), La fals (1878) i La pinya d’or (1878). Com a editor publicà obres clàssiques, d’Ausiàs Marc i Jaume Roig, així com El jardinet d’orats (1869).

Bosch de la Trinxeria, Carles

2 Respostes

(Prats de Molló, Vallespir, 15 maig 1831 – la Jonquera, Alt Empordà, 15 octubre 1897)

Escriptor. Fill de rics propietaris rurals, estudià arts i lletres a Tolosa de Llenguadoc i ciències a Barcelona.

Afeccionat a la caça, a la pesca, etc, visqué a les seves propietats del Pirineu i féu freqüents viatges, sobretot al Llenguadoc.

Ja gran, publicà quadres descriptius i impressions de la vida a muntanya, amb especial atenció al lèxic: Records d’un excursionista (1887), Pla i muntanya (1888), De ma collita (1890), Tardanies (1892), etc.

Les seves novel·les L’hereu Norandell (1889), Montalba (1891), L’hereu Subirà (1893) i Lena (1894) intentaven de superar el costumisme folklòric. Publicà treballs d’erudició, botànica, agricultura i folklore.

Com a col·laborador de “La Renaixença” contribuí a difondre l’interès pel muntanyisme.

Bonet i Marrugat, Albert

2 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1894 – Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 1974)

Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari i a la Universitat de Barcelona; es doctorà en teologia (1917) i en filosofia (1930). Canonge de Barcelona (1948). Va ésser el fundador i impulsor de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (1931).

Durant la guerra civil es traslladà a Roma i després a Pamplona, on tingué greus dificultats. Tanmateix, el 1945 fou secretari de la junta suprema d’Acció Catòlica a Madrid. El 1963 dimití de tots els càrrecs i retornà a Barcelona.

Entre altres, ha publicat Doctrina de Suárez sobre la libertad (1927), Un viatge de cara als joves (1931), El que és i espera ésser la Federació de Joves Cristians de Catalunya (1933), La Acción Católica antes y ahora (1960) i La llei d’amor universal (1973).

Bertrana i Comte, Prudenci

17 Respostes

(Tordera, Maresme, 17 gener 1867 – Barcelona, 21 novembre 1941)

Escriptor. El 1885 es matriculà a l’Escola de Llotja i després, a Girona, fou professor de dibuix i pintor de paisatges, retrats de difunts, ex-vots, rètols, etc. Es va decidir per l’escriptura ja ultrapassada la treintena.

Li fou encomanada la direcció del periòdic republicà “Ciudadanía”, fins que fou empresonat i processat per un article que hi publicà. Arran d’aquest procés es traslladà a Barcelona (1911), on visqué fins a la mort, fent de periodista, escriptor i professor de pintura a l’Escola del Bosc de Montjuïc.

Sembla que el seu primer escrit fou L’oreneta -anterior al conte Tard! (1903)-. De la seva producció, inserida completament en l’estètica modernista i plena d’amor a la natura, són les novel·les Josafat (1906), Nàufrags (1907), Crisàlides (1907), L’ós benemèrit i altres bèsties (1932), Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925), Tieta Claudina (1929), la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, que comprèn L’hereu (1931), El vagabund (1933) i L’impenitent (1948); narracions curtes La lloca de la vídua i altres contes (1915) i Els herois (1920), i sobretot Proses bàrbares (1911), el seu recull més important.

Va escriure també, per bé que sense èxit, algunes peces teatrals, com Enyorada solitud! (1917), Les ales d’Ernestina (1921), La dona neta (1924), El comiat de Teresa (1931), etc.

Va col·laborar en nombroses publicacions, com “El Poble Català” i “La Revista de Catalunya”, de la qual fou crític teatral i on publicà els Impromptus, cròniques periodístiques, de les quals el mateix Bertrana feu una tria, que publicà el 1936. Dirigí  “L’Esquella de la Torratxa” i “La Campana de Gràcia”.

La seva obra el fa un dels pocs novel·listes del primer terç del segle XX que harmonitza la sensibilitat modernista i la tècnica naturalista basada en l’objectivisme documental i en el retrat. Les seves Obres completes van ésser editades a Barcelona el 1969.

Fou el pare de la també escriptora Aurora Bertrana i Salazar.

Benguerel i Llobet, Xavier

6 Respostes

(Barcelona, 3 agost 1905 – 19 desembre 1990)

Escriptor. Va publicar les seves primeres novel·les molt jove: Pàgines d’un adolescent (1929) i Suburbi (1936). En teatre va escriure El casament de la Xela (1937). La guerra civil i l’exili a Xile van alterar la seva producció narrativa Sense retorn (1939), La màscara (1947) i novel·lística L’home dins el mirall (1951) i La família Rouquier (1953). De retorn a Catalunya (1954), va publicar el recull de narracions El desaparegut (1955) i la novel·la El testament (1955).

El 1967 va iniciar amb Gorra de plat un típus de novel·la històrica i testimonial que va continuar amb Els vençuts (1969), 1939 (1973), Icària, Icària… (premi Planeta 1974) i El caçador invisible (1980). També va publicar dos volums de memòries: Memòries (1905-1940) (1971) i Memòria d’un exili. Xile, 1940-1952 (1982). La seva obra poètica va ésser recollida a Aniversari (Poesia 1925-85) (1987).

El 1984 va obtenir el premi Lletra d’Or amb Apassionata, i el 1988 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va traduir, entre altres obres i autors, les Faules completes de La Fontaine. Durant cert temps prengué amb el també escriptor i editor Joan Sales la direcció de la important col·lecció catalana de novel·la El Club dels Novel·listes.

Fou el pare del compositor Xavier Benguerel i Godó.

Benavent de Barberà i Abelló, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 8 agost 1899 – Reus, Baix Camp, 12 setembre 1974)

Arquitecte i escriptor. Noucentista influït pel Modernisme, és autor de la cripta del convent de Pompeia i del convent de la comunitat caputxina de Sarrià. Teòric de l’arquitectura, publicà L’home i l’alegria de l’ofici (1934), L’arquitecte i l’home inseparables (1936) i Com he de construir (1934).

Poeta, amb gust per la forma i la metàfora, publicà, entre d’altres, els reculls Flors d’ametller (1918), La rosa i el cristall (1938), Llibre del caminant (1949) i Sobretaula acadèmica (1956). També escriví alguns assaigs, com Homes, homenets i homenassos (1935).