Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Casaldàliga i Pla, Pere

Deixa un comentari

(Balsareny, Bages, 16 febrer 1928 – Batatais, Säo Paulo, Brasil, 8 agost 2020)

Eclesiàstic. Després d’estudiar a la Gleva i a Vic, fou ordenat sacerdot el 1952 dintre l’ordre dels claretians. El 1968 va anar al Brasil, amb la missió de fundar-hi casals claretians.

La seva tasca pastoral, sempre al costat dels febles i contra la injustícia, el portà a ser ordenat bisbe l’any 1971, s’encarregà de la prelatura de Säo Félix do Araguaia. Seguidor aferrissat de la teologia de l’alliberament, s’ha encarat sovint a les autoritats civils i eclesiàstiques.

Té una extensa producció literària en català, castellà i portuguès, entre la qual sobresurten les obres: Yo creo en la justicia y en la esperanza (1975), Pere Llibertat (1978), Airada esperança (1978), Encara avui respiro en català (1987), A l’aguait del Regne (1989), Carta des del Brasil (1989) i Carta a mis amigos (1992).

Carulla i Estrada, Josep Maria

Deixa un comentari

(Igualada, Anoia, 1 octubre 1839 – Granada, Andalusia, 4 febrer 1919)

Escriptor. Professà l’ideari carlí i tradicionalista. El 1868 s’incorporà al cos de zuaus pontificis, lluità a Roma contra els garibaldins i, de retorn a Catalunya, propugnà una croada per a restituir els Estats Pontificis a Pius IX.

A la Tercera Guerra Carlina fou auditor de guerra del general Rafael Tristany i assessor jurídic del pretendent Carles VII. Fundà a Madrid la revista “La Civilización” (1874-80) i col·laborà a diverses publicacions periòdiques.

Els darrers anys de la seva vida residí a Granada, on escriví una curiosa versió de la Bíblia en versos castellans. Publicà Roma en el centenario de San Pedro (1867), Homenaje filial a su Santidad el papa Pío IX (1875), biografies de Pedro de la Hoz (1866) i de l’arquebisbe de Sevilla Joaquim Lluch i Garriga (1880), traduccions del francès, i una versió castellana de la Divina Comèdia (1874).

Carreras i Mas, Lluís

2 Respostes

(Sabadell, Vallès Occidental, 4 març 1884 – Barcelona, 7 març 1955)

Escriptor i eclesiàstic. Ha estat una de les grans figures de la clerecia catalana del segle XX. Deixeble de Sardà i Salvany i del bisbe Torras i Bages, n’actualitzà els postulats i es convertí en un eficaç promotor del moviment de renovació religiosa. Fou un dels organitzadors del Primer Congrés Litúrgic de Montserrat (1915). Les seves obres Eucologi (1915) i Setmana Santa (1923) responen plenament a l’esperit inquiet i renovador del seu catolicisme, molt fidel al papa.

No acceptà la mitra de Cadis, fidel al principi que els bisbes siguin fills del país, i la Dictadura de Primo de Rivera l’exilià per la seva catalanitat (1924). Quan tornà a Barcelona, fou consiliari de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i ajudà el moviment escolta, que es refeia de la desfeta. El 1931 intervingué en l’intent de conciliar l’església catòlica i la República Espanyola; redactà el text de la pastoral conjunta de l’episcopat espanyol del 20 de desembre de 1931.

Tingué un paper director en l’alta política eclesiàstica catalana com a persona de confiança del cardenal Francesc Vidal i Barraquer. Fou un orador brillant, i escriví uns dos mil articles de tema religiós, biogràfic o social, i un nombrosíssim epistolari. Dirigí “Revista Popular” i “Vida Cristiana”, i col·laborà a “El Matí”, “La Paraula Cristiana”, etc.

Exiliat a França el 1936, publicà Grandeza cristiana de España (Tolosa de Llenguadoc, 1938). De tornada a Barcelona el 1939, visqué apartat de la vida pública.

Carner i Ribalta, Josep

17 Respostes

(Balaguer, Noguera, 14 abril 1898 – Simi Valley, Califòrnia, USA, 12 març 1988)

Polític i escriptor. El 1920 fundà el setmanari “Flama” de Balaguer. Exiliat durant la Dictadura de Primo de Rivera, fou redactor en cap del butlletí “Estat Català” (1924-25), de París.

Afiliat a Estat Català, el 1925 acompanyà Francesc Macià a Moscou i fou un dels dirigents dels fets de Prats de Molló (1926), pel quals fou processat a París. Assistí a l’assemblea independentista de l’Havana (1928). Durant la República fou cap de premsa del Parlament (1932-36) i comissari d’Espectacles de la Generalitat. Exiliat novament als Estats Units (1939), on es dedicà al món del cinema i col·laborà a “Lletres” i “El Poble Català”, de Mèxic, en 1942-43 fou director de “Free Catalònia”.

Escriví poesies: Acoraments i gaudis (1925), Càntic d’amor (1934), Les gràcies terrenals (1958), L’alegre vianant (1969), etc. Són importants les versions Poetes rusos de la Revolució (1937).

També publicà novel·les: L’etern adolescent (1925) i Sota el cel dels tròpics (1935), teatre: El plaer de viure (1936), i sobretot assaigs històrics: Francesc Macià (1931), Els catalans en la descoberta i colonització de Califòrnia (1947), Retorn a Macià (1987), el volum de memòries De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló (1972) i col·laborà en l’obra Macià, la seva actuació a l’estranger (1952).

Va traduir al català obres de Conrad, Tagore, Gorki i Valéry.

Carner i Puig-Oriol, Josep

33 Respostes

(Barcelona, 9 febrer 1884 – Brussel·les, Bèlgica, 4 juny 1970)

Escriptor. Figura clau del noucentisme i de les lletres catalanes del segle XX i mestre de diverses generacions de poetes. Llicenciat en dret (1902) i en filosofia i lletres (1904), integrà en el catalanisme de Prat de la Riba, que el nomenà membre de l’Institut d’Estudis Catalans, i aportà a l’obra normativa de Pompeu Fabra prop de dos mil neologismes. Des de “La Veu de Catalunya” destacà com a temible periodista polític, sobretot contra la Dictadura de Primo de Rivera: Tres estels i un ròssec (1927).

Separat de la Lliga Regionalista a la mort de Prat de la Riba defensà posicions més socialistes. Ingressà a la carrera consular (1921) i exercí càrrecs a diverses ciutats d’Europa i Amèrica.

Fidel a la República, el 1938 abandonà la carrera diplomàtica i es traslladà a Mèxic (1939-45), on professà a la universitat i desplegà una intensa activitat cultural i de suport als joves escriptors catalans exiliats, i posteriorment a Brussel·les (1945-70), on fou professor de la Universitat Lliure i conseller del govern de la Generalitat a l’exili (1945-48). Dirigí l’Editorial Catalana i hi traduí modèlicament grans autors anglesos i francesos.

Amb la publicació d’Els fruits saborosos (1906) es consagrà el gran poeta del Noucentisme, reflex del seu ideal: perfecció formal, contenció, exaltació del tòpic mediterrani, ironia punyent, estilització dels sentiments. Aviat és anomenat el “príncep dels poetes catalans“.

De la seva obra poètica, cal destacar Primer llibre de sonets (1905), El segon llibre (1907), Verger de galanies (1911), Les monjoles (1912), La paraula en el vent (1914), Auques i ventalls (1914), Bella terra, bella gent (1918), L’oreig entre les canyes (1920), L’ínútil ofrena (1924), El cor quiet (1925), El veire encantat (1933), La primavera al poblet (1935), Bestiari (1954), El tomb de l’any (1966).

Escriví també un llarg poema èpico-líric, Nabí (1941), el divertiment El giravolt de maig (1928), musicat per Eduard Toldrà, i El ben cofat i l’altre (1951), diverses obres teatrals, com La Fustats, El comte Arnau, Lo miracle i Cop de vent (1966), i a les seves Obres completes (1957), on recull molts poemes d’abast col·lectiu.

Déu nos do ser catalans, / gent de bella anomenada, / la millor cosa del món: / vella rel i fresca saba. (Josep Carner i Puig-Oriol)

Careta i Vidal, Antoni

1 Resposta

(Gràcia, Barcelona, 12 setembre 1834 – Barcelona, 10 febrer 1924)

Escriptor. Pertanyent al moviment de la Renaixença, col·laborà a “La Bandera Catalana”, “L’Escut de Catalunya”, “La Renaixensa” i “L’Ilustració Catalana”. Fou director de “Lo Gai Saber” (1878-80). La seva obra descriu el quadre de costums, centrant-se principalment en l’ambient menestral de la Barcelona de mitjan segle XIX.

Les seves novel·les més conegudes són: Les conseqüències (1888), L’ull acusador (editada el 1935) i les publicades a la “Lectura Popular” i aplegades en un volum (Els tres tombs, L’ambaixada de la mort i El noi gran). De les seves narracions, cal remarcar Brosta (1878), Dibuixos a la ploma (1885), Rajolins (1893) i Narracions estranyes (1905).

Atret pel teatre, posà en escena unes quantes peces curtes que són descripcions de quadres de costums. És autor també de Barbarismes i vulgarismes que malmeten la llengua catalana (1886) i Diccionari de barbarismes (1901).

Cardó i Sanjoan, Carles

8 Respostes

(Valls, Alt Camp, 5 maig 1884 – Barcelona, 24 març 1958)

Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari de Tarragona i fou ordenat el 1908. Es doctorà en teologia i en dret canònic a la Universitat Gregoriana de Roma i en filosofia a l’Acadèmia de Sant Tomàs. Fou canonge de la seu barcelonina el 1918.

Representant remarcable del periodisme catòlic català, fundà la revista “La Paraula Cristiana” (1925), plataforma de la intel·lectualitat catalana, i “El Bon Pastor” (1925), i col·laborà al diari “El Matí” (1929) i a “La Veu de Catalunya” (1932-36). Formà part de la Fundació Bíblica Catalana i fou traductor de la Fundació Bernat Metge (tota l’obra de Sèneca).

L’any 1936 fou salvat per la Generalitat i, fidel a l’actitud no bel·ligerant del cardenal Vidal i Barraquer, passà a Itàlia i després a Suïssa, on va romandre fins que el 1954 va tornar a Barcelona.

Obres seves són: Doctrina estètica del Dr. Torras i Bages (1919), Perennitat i actualitat del problema social (1921), El diàleg interior (1934) i La nit transparent (1935), o el llibre polèmic i crític Histoire spirituelle des Espagnes (1946). Cal esmentar els reculls de poemes El càntic nou (1951), Meditació catalana (1953), L’Evangeli d’avui (1954) i Emmanuel (1955). L’any 1959 aparegué pòstum el seu llibre La moral de la derrota i altres assaigs. Usà els pseudònims Levissimus, R. Vespella i J. Torelló.

Carbó i Masllorens, Joaquim

2 Respostes

(Caldes de Malavella, Selva, 24 agost 1932 – )

Escriptor. Autor de narracions tragicòmiques de tall realista: Solucions provisionals (1965), premi Víctor Català; de novel·les realistes: Els orangutans (1967), L’escapada (1967), El carreró contra Cossina (1969), Amb una precisió fantàstica (1970), El setè filtre (1980), El bruixot (1982), L’altre barri (1991).

Dedicat a la literatura infantil i juvenil, camp en què ha tingut importants èxits: La casa sota la sorra (1965), La colla dels deu (1969), I tu que hi fas aquí? (1970), Els gossos salvatges (1977), Calidoscopi de l’aigua i del sol (1979), El país d’en Fullaraca (1979), En Felip Merlot (1979), L’ocell meravellós (1981), Els bruixots de Kibor (1981), La casa sobre el gel, premi Joaquim Ruyra 1982.

També ha escrit teatre infantil: Les armes de Bagatel·la (1974) i El jardí de Flaira-Nas (1975), obres sobre temes folklòrics: L’home dels nassos (1977), d’assaig: El teatre de Cavall Fort (1975) i obres biogràfiques: Homes i camins (1977) i Som qui som (1980).

Fou un dels fundadors de “Cavall Fort”, on ha col·laborat assíduament. Membre i un dels fundadors del col·lectiu Ofèlia Dracs.

Capmany i Farrés, Aureli

7 Respostes

(Barcelona, 26 febrer 1868 – 9 octubre 1954)

Folklorista i escriptor. De formació autodidacta, s’interessà en l’estudi dels costums catalans, especialment per les rondalles, les cançons i les danses populars.

Va treballar durant molts anys a l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona i va ser un dels fundadors de l’Esbart de Dansaires (1907) i de l’Orfeó Català (1891), i dirigí l’Esbart Català (1909).

També va fundar i va dirigir “En Patufet” (1904) i col·laborà en altres publicacions infantils, com “La Rondalla del Dijous” (1909), “La Mainada” (1921-23) i “Plançons” (1933), i també a les revistes “D’Ací i d’Allà” i “Esplai”.

Entre altres títols, va publicar Cançoner popular (1901-13), Rondalles per a nois (1904), Cançons i jocs cantats per la infantesa (1923), Com es bella la sardana (1924), De marionetes i titelles (1928), La sardana a Catalunya (1948), El ball i la dansa popular a Catalunya (1948), La dansa a Catalunya (1935-53), i estudis sobre costums populars: Baladrers de Barcelona (1947) i Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes (1951).

Fou el pare de Maria Aurèlia Capmany i Farnés.

Capmany i Farnés, Maria Aurèlia

6 Respostes

(Barcelona, 3 agost 1918 – 2 octubre 1991)

Escriptora i política. Filla d’Aureli Capmany i Farrés.

Conreà la novel·la psicològica amb influències de la novel·lística anglesa. Es donà a conèixer amb El cel no és transparent, que guanyà el premi Joanot Martorell (1948); seguiren L’altra ciutat (1955), Betúlia (1956), El gust de la pols (1962), La pluja als vidres (1963), Un lloc entre els morts (1968, premi Sant Jordi), Feliçment, ja sóc una dona (1970), Lo color més blau (1982), entre d’altres novel·les.

Autora també d’obres teatrals: Tu i l’hipòcrita (1960), Vent de garbí i una mica de por (1965), L’ombra de l’escorpì (1971) i Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (1971), en col·laboració amb Xavier Romeu.

Són deguts també a ella els assaigs sobre feminisme: La dona a Catalunya (1966), El feminisme a Catalunya (1973), El comportamiento amoroso de la mujer (1974), Dona, doneta, donota (1975) i Antifèmina (1978).

Va publicar també llibres d’història i reportatge, amb intenció política: Pedra de toc (1971), Pedra de toc-2 (1974) i Cartes impertinents (1971), i narracions per a adolescents: Quim-Quima (1971) i El malefici de la reina d’Hongria (1982).

Fou presidenta del Pen Club Català del 1979 al 1983, i regidora de cultura de l’ajuntament de Barcelona.