Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Fàbregas i Surroca, Xavier

2 Respostes

(Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 18 agost 1931 – Palerm, Itàlia, 10 setembre 1985)

Escriptor. Publicà inicialment en castellà. S’ha especialitzat en crítica teatral (“Serra d’Or”) i un muntatge d’obres vuitcentistes, com Balades del clam i de la fam (1967) i A l’Àfrica, minyons (1971).

Com a historiador en sobresurt l’obra Àngel Guimerà, les dimensions d’un mite (1971), ultra Teatre català d’agitació política (1969) i Aproximació a la història del teatre català modern (1972). En Catalans, terres enllà (1967) i Entre Catalunya i Aragó (1971) assaja amb èxit el tema de viatges. Fou director de la biblioteca de l’Institut del Teatre de Barcelona.

Esteve i Seguí, Josep

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 7 octubre 1873 – 4 octubre 1927)

Farmacèutic i escriptor folklorista. Durant trenta anys regentà l’antiga farmàcia Esteve, a la rebotiga de la qual es reunia el bo i millor de la intel·lectualitat manresana. Fou fundador i primer president del Centre Excursionista de la Comarca del Bages (1905), dirigí el butlletí de l’entitat, on publicà una interessant Permiologia de la comarca.

Fundador i directiu de l’Orfeó Manresà (1901), de l’Esbart Manresà de Dansaires (1909) i del diari “Bages-Ciutat”. Fou col·laborador, a Manresa, de l’Institut d’Estudis Catalans, i publicà articles de geografia comarcal i de folklore en diverses publicacions locals i de Barcelona.

Estelrich i Artigues, Joan

12 Respostes

(Felanitx, Mallorca, 20 gener 1896 – París, França, 20 juny 1958)

Escriptor i polític. Conferenciant, assagista, humanista i crític, és una de les figures més sobresortints que ha aportat Mallorca a la literatura catalana. Arrelat des de jove a Barcelona, dirigí els “Quaderns d’Estudi” (1918) i col·laborà a “La Revista” i a “La Veu de Catalunya”.

L’any 1919 fundà Expansió Catalana, entitat destinada a difondre a l’estranger la cultura catalana, tasca que aconseguí a través d’una estada a Portugal, del contacte amb els occitans, de la publicació de l’estudi Per a la valorització internacional de Catalunya (1920) i del panegíric Maragall laude (1922).

L’any 1923 fou director de la Fundació Bernat Metge, creada per Francesc Cambó, i per a la qual traduí una part del Discursos de Ciceró (1923) i el segon volum de la Història d’Alexandre el Gran de Quint Curci (1926).

Fruït dels seus treballs crítics sobre literatura és l’assaig Entre la vida i els llibres (1929) i els assaigs polítics La qüestió de les minories nacionals (1929), El moment polític (1930) i Catalunya endins (1930). Fou director de “La Veu de Catalunya” (1931) i de la revista “Occident” (1936-39), editada a París.

En els darrers anys de la seva vida canvià totalment de posició política i durant la dictadura obtingué el càrrec de delegat d’Espanya a la Unesco (1952-58). D’aquesta darrera època és el llibre Las profecías se cumplen.

Rovira i Comas, Teresa

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 desembre 1918 – 23 setembre 2014)

Bibliotecària i escriptora. Filla d’Antoni Rovira i Virgili, en 1936-39 cursà estudis a l’Escola de Bibliotecàries, que hagué d’interrompre en exiliar-se la seva família a França. Graduada a Montpeller, el 1953 tornà a Catalunya, on treballà en diverses biblioteques i fou, durant un temps, cap de les biblioteques de Barcelona.

Especialitzada en literatura infantil i juvenil, és autora de Bibliografía histórica del libro infantil en catalán (1972, amb Carme Ribé), la tesi doctoral Noucentisme i literatura infantil (1973, no publicada) i Organització d’una biblioteca escolar (1981, amb altres).

El 2002 rebé la Creu de Sant Jordi i el 2008 el premi Aurora Díaz Plaja de Literatura Infantil i Juvenil per l’article El llibre per a infants i adolescents. Dels orígens a la desfeta (2008).

Espriu i Castelló, Salvador

30 Respostes

(Santa Coloma de Farners, Selva, 10 juliol 1913 – Barcelona, 22 febrer 1985)

Escriptor. L’any 1915 passà a Barcelona amb la seva família. El seu primer llibre Israel (1929), escrit a setze anys, és un recull de proses, en castellà, d’estil acurat, amb influències de Gabriel Miró. En els anys d’estudi a la universitat, on cursà lleis i filosofia, fou company del poeta mallorquí Rosselló i Porcel.

Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo. (Salvador Espriu)

L’any 1931 publicà la seva primera novel·la El Dr. Rip (reescrita i reeditada el 1979), seguida de Laia (1932, reescrita i reeditada el 1968) i altres reculls narratius: Aspectes (1934 i 1981), Miratge a Citerea (1935 i 1968) i Ariadna al laberint grotesc (1935 i 1975), que li donaren crèdit com un dels primers prosadors del post-noucentisme. Uns quants anys després, fora ja de la vida universitària, en el període de la guerra civil, escriví Letízia i altres proses narratives (1937), conjunt narratiu en què apareix per primera vegada el mite de Sinera, nom fictici del poble d’Arenys de Mar, que havia d’esdevenir l’escenari de moltes de les seves obres.

Veiem resplendir la casa, que miràvem de guardar quan desgovernaven lladres. (Salvador Espriu)

En la seva prosa hi ha un clar predomini de la sàtira, la realitat passada i present de la seva terra li forneix un material que ell tracta de manera simbòlica servint-se de la deformació crítica. Sovint la riquesa idiomàtica fa que l’estil domini sobre el relat, com en el cas de Fedra (1937 i 1968). Ja abans del 1939, assaja la lírica, amb una sèrie de poemes en prosa, Petites proses blanques (1935-37) i La pluja (1938), però el seu primer llibre de poemes, Les hores, anunciat per al 1937, aparegué l’any 1952. Constava de dues parts, l’una aplegada en el recull Obra lírica i l’altra a Final del laberin (1955).

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser / si no són lliures. / Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser / si no som lliures. (“La pell de brau -XXVIII-” (1960), de Salvador Espriu i Castelló)

En els seus poemes en prosa, d’estil segur, assoleix una gran maduresa com a prosista, alhora que ja insinua predisposicions per a la poesia, gènere que adoptà amb la mateixa originalitat i força que posseeixen les proses. Després d’una etapa de silenci, immediata a la guerra civil, publicà el llibre de poemes Cementiri de Sinera (1946), i Primera història d’Esther (1948), obra teatral, monument definitiu a les possibilitats literàries de la llengua catalana, escrita en moments difícils. L’obra poètica és una desolada meditació sobre la mort, amb mites com el de pàtria-cementiri, poeta-caminant, etc. Les cançons d’Ariadna (1949) destaquen pel to sarcàstic i esperpèntic.

Espriu prova així mateix de traduir en termes mitico-poètics les seves ambicions o propostes d’una tradició de cultura. La cultura transcendeix en la seva obra en termes i tècniques d’existencialisme, com en El caminant i el mur (1954), o bé dels clàssics catalans, entre ells Jaume Roig, alhora que conté elements de les cultures grega i judaica, procedents de la seva formació històrica.

La seva obra promou, dins la poesia catalana de postguerra, una revolució formal: la substitució d’una poesia simbolista pura per una de meditativa i concisa, arrelada a la terra, fet assenyalat a Cementiri de Sinera (1946), que marca l’intent de renovació. El tema central de la seva poesia, la meditació sobre la mort, es fa evident en els tres llibres, Les hores, Mrs. Death (1952) i Final del laberint (1955), cicle dins el qual també es pot incloure El caminant i el mur, bé que aquest llibre aporta com a nova dimensió una presa de consciència històrica.

Car sóc també molt covard i salvatge / i estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria. (“Assaig de càntic en el temple” (1954), de Salvador Espriu) 

L’any 1955 aparegué un volum seu amb dues obres de teatre: Fedra i Antígona. La preocupació civil, palesa en obres anteriors, és més precisa a La pell de brau (1960), llibre que ha tingut una gran ressonància en tota la poesia posterior en llengua catalana. És un model de poesia cívica i alhora representa una síntesi serena de tots els mites espriuans. en el volum Obra poètica (1963), fou publicat un nou recull de poemes, Llibre de Sinera; després publicà Setmana Santa (1971) i Formes i paraules (1975), en homenatge a Apel·les Fenosa.

L’escenificació de poesies i proses espriuanes ha originat obres teatrals, com La pell de brau (1960), Gent de Sinera (1963) i Ronda de mort a Sinera (1966), la tercera de les quals es basa en elements de la segona, representades sota la direcció de Ricard Salvat. L’any 1965 foren reeditades algunes narracions, i el 1968 aparegué un volum, Obres completes (Poesia, vol. I), en què, a més de tota l’obra del volum del 1963, hi ha publicats poemes nous, i el 1981, el darrer volum de prosa Les roques i el mar, el blau (premi de la Crítica Serra d’Or i premi Ciutat de Barcelona, 1982).

Fou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1971), premi Ignasi Iglésias de la Generalitat (1978) i medalla d’Or de la Generalitat (1980).

Espinàs i Massip, Josep Maria

4 Respostes

(Barcelona, 7 març 1927 – 5 febrer 2023)

Escriptor. Dins la generació de novel·listes de postguerra, es distingeix per la facilitat narrativa manifestada a través d’una tècnica realista o psicològica.

La seva primera novel·la fou Com ganivets o flames (1954, premi Joanot Martorell 1953), continuada amb Dotze boomerangs (1954), El gandul (1955), Tots som iguals (1956), L’home de la guitarra (1957), L’últim replà (1962, premi Sant Jordi), La collita del diable (1968) i Vermell i passa (1992).

Ha publicat llibres de viatges, reportatges, guies geogràfiques, etc: Viatge al Pirineu de Lleida (1957), Carrers de Barcelona (1961), Viatge al Priorat (1962), Festa Major (1969), Cafès de Barcelona (1970), Viatge a la Segarra (1972), Vuit segles dels carrers de Barcelona (1974), Quinze anys de cafès de Barcelona, 1959-1974 (1975), El llibre de la diada (1978), Comarques del Principat (1978).

El 1989, encetà la publicació d’una sèrie de llibres de viatges a peu, dedicats, entre d’altres contrades, a la Terra Alta, la Llitera, l’Alt Maestrat, la Matarranya, l’Alt Camp, etc; dins d’aquesta sèrie aparegué el 1999 A peu per Castella.

Dedicat al periodisme, ha col·laborat en diverses publicacions, com la revista “Destino” i, sobretot, al diari “Avui” d’ençà de la seva fundació fins al 1999, any en què passà a col·laborar amb “El Periódico”, i part dels seus articles es troben recollits en llibres, com A la vora de… l’Avui (cinc volums publicats), Del rebost i de la taula (1975), Els nostres objectes de cada dia (1981).

És autor també de diverses biografies, del llibre testimonial El teu nom és Olga (1986), dedicat a la seva filla deficient, i d’Identitats (1985-86), recull de les entrevistes que va fer a TV3. Aconsegueix un estil i una força de narrador també en els contes: Varietés (1959), Combat de nit (1959) i El jove i els altres (1960).

Membre fundador dels Setze Jutges, va ésser un dels pioners i impulsors principals de la Nova Cançó.

Domingo i Sanjuán, Marcel·lí

9 Respostes

(Tarragona, 25 abril 1884 – Tolosa de Llenguadoc, França, 2 març 1939)

Polític i escriptor. Germà de Pere Domingo. Mestre i periodista, col·laborà a “El Poble Català” i a “La Publicitat”. En la seva joventut era federal pimargallià, i evolucionà cap al republicanisme laic i radical, que va difondre especialment a Tortosa i a la seva comarca. Fou elegit diputat per Tortosa el 1914 com a candidat de la Unió Federal Nacionalista Republicana, partit al qual s’havia afiliat (1911).

Amb Francesc Layret, va fundar (1916) el Bloc Republicà Autonomista, contrari al lerrouxisme, així com el seu òrgan diari “La Lucha” (1916-19), a través del qual assolí una gran notorietat com a publicista. L’any següent (1917) el Bloc es transformà en el Partit Republicà Català.

Participà a l’Assemblea de Parlamentaris, promogué una intensa campanya antimilitarista a “La Lucha” per la qüestió del Marroc i participà en les jornades revolucionàries d’agost de 1917; acusat d’ésser-ne el promotor, estigué empresonat uns quants mesos.

Treballà per enderrocar la dictadura de Primo de Rivera, i el 1929 fundà amb Álvaro de Albornoz, el Partit Radical Socialista. Fou un dels signataris del pacte de Sant Sebastià (1930) i, si bé va intervenir el 1931 en la constitució de l’Esquerra Republicana de Catalunya, no es va separar del Partit Radical Socialista.

Amb la República, fou nomenat ministre d’instrucció pública del govern provisional; a final d’any passà al d’agricultura, comerç i indústria del segon govern Azaña, i pel juny de 1933, al ministeri d’agricultura del tercer govern Azaña. Després del triomf electoral de les dretes (novembre 1933), uní el seu partit amb el d’Acció Republicana, d’Azaña, i aquesta fusió donà lloc a la constitució d’Izquierda Republicana. Amb el triomf del Front Popular (febrer 1936), fou novament ministre d’instrucció pública, càrrec des del qual escometé un renovador programa de construcció d’escoles.

Entre les seves obres, cal esmentar: ¿On va Catalunya? (1927), ¿A dónde va España? (1930), La escuela en la República (1932), La experiencia del poder (1934) i La revolución de Octubre (1935). Morí a l’exili.

Domènech i Puigcercós, Ignasi

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 8 setembre 1874 – Barcelona, 11 novembre 1956)

Xef i escriptor gastronòmic. Orfe de mare, es traslladà a viure amb el seu oncle, Ignasi Puigcercós, que l’inicià en l’art culinari. Treballà a diferents fondes de Catalunya i, a divuit anys, a Madrid i, posteriorment, a París i a Londres, on fou alumne del prestigiós xef Auguste Escouffier. Retornà a Madrid, on creà la primera acadèmia de cuina de l’estat, i fundà la revista “El gorro blanco” (1906).

Retirat aviat de la professió, s’instal·là a Barcelona i escriví el seu saber culinari en nombroses obres, la reedició d’algunes de les quals ha estat promoguda darrerament per l’entitat Arxiu Gastronòmic Ignasi Domènech.

Dalí i Domènech, Salvador

16 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 11 maig 1904 – 23 gener 1989)

Pintor, decorador i escriptor. Format a l’escola municipal de Figueres i a l’Escola de Belles Arts de Madrid, d’on fou expulsat el 1926, freqüentà durant aquest període el grup literari espanyol dit de la Generació del 27. A continuació va participar en les activitats més avantguardistes que se celebraven a Catalunya i experimentà influències diverses: cubisme, pintures de sentit idíl·lic descriptiu del català Joaquim Sunyer, l’exemple de certs italians, com Carrà.

En 1925-26 exposà repetidament a Madrid i Barcelona, fins que el 1928 es traslladà a París, on es relacionà amb el moviment surrealista, del qual es convertí en la figura més brillant i coneguda. Allà conegué Gala Diakonova, amb qui es casà i visqué fins a la seva mort. La seva primera exposició a París tingué lloc el 1929, i aquell any i el 1931 col·laborà amb L. Buñuel a les pel·lícules Un chien andalou i L’age d’or.

El 1934 viatjà per primera vegada als EUA, i, després del seu recorregut per Itàlia el 1937 i el 1939, s’establí des del 1940 fins al 1956 a Nova York, on desplegà el gran talent que posseïa per a l’escàndol, fet que li valgué l’expulsió del grup surrealista d’André Breton, acusat d’impuresa i d’ésser un Avida Dollars (anagrama del seu nom). A partir del 1956 alternà la seva residència a EUA amb llargues estades a la seva finca de Portlligat, a Cadaqués. Des del 1970 se succeïren els reconeixements oficials.

La pintura de Dalí, que es caracteritza per una gran minuciositat acadèmica i per la representació d’escenes oníriques, té unes certes similituds ambientals, però no formals, amb la pintura metafísica de De Chirico i exhibeix una gran varietat d’elements plàstics (alguns dels quals obsessivament repetits en tota la producció de l’autor), mal·leabilitat d’objectes sòlids, abundants al·lusions sexuals, juxtaposició d’objectes i éssers (a vegades amb excessos barroquistes i a vegades amb un cru realisme fotogràfic), metamorfosis de persones en mobles, etc. Arrencà del noucentisme i després d’algunes temptatives cubistes es dedicà a plasmar el producte del que ell anomenava activitat paranoico-crítica.

dali2

Entre els quadres més famosos destaquen La persistència de la memòria (Rellotges tous, 1931), L’espectre del sex-appeal (1931), La cistella del pa (1945, tema ja tractat el 1926), La Mare de Déu de Portlligat (1950), una de les nombroses obres inspirades en Gala, El Crist de sant Joan de la Creu (1951), Última cena (1955), La batalla de Tetuan (1962), inspirada en l’obra homònima de Fortuny, etc.

Participà en un film d’Alfred Hitchcock, Spellbound (1945), on realitzà les pintures que eren el tema fonamental de la història. També es dedicà a l’escenografia de ballets i d’obres teatrals i a l’elaboració de joies, fetes amb la mateixa fantasia que la seva pintura. Il·lustrà llibres, com Les chants de Maldoror, de Lautréamont (1934) i el Don Quijote (1946), i publicà Secret Life of Salvador Dalí (1942), Rostres ocults (1944), 50 secrets de l’art de pintar (1948) i Journal d’un génie (1964).

El 1974 va inaugurar a Figueres el Teatre-Museu Dalí, que recull part de la seva obra. La Fundació Gala-Dalí, constituïda el 1984, gestiona el seu llegat. L’any 1981 rebé la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i el 1982 fou nomenat marquès de Púbol.

Cucurull i Tey, Fèlix

3 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 12 gener 1919 – 4 febrer 1996)

Escriptor i historiador. S’inicià amb poemes d’arrel simbolista: A mig camí del seny (1946), Vida terrena (1948), Els altres mons (1952), El temps que se’ns escapa (1959) i Vida terrena (1977, amb el mateix títol que el recull del 1948).

Com a narrador barreja la vida quotidiana amb l’experiència personal: L’últim combat (1954), Només el miratge (1956), A les 21,13 (1956), La pregunta i l’atzar (1959) i El desert, Gairebé una paraula (1975).

Com a historiador va publicar Dos pobles ibèrics (1967), sobre la relació Portugal-Catalunya, i diversos treballs sobre nacionalisme i autodeterminació per Catalunya d’entre els quals sobresurt Panoràmica del nacionalisme català (6 volums, 1975) o Catalunya, nació sotmesa (1981).

Nacionalista radical, va ser membre fundador de l’Assemblea de Catalunya (1971), membre de l’executiva del Consell Nacional Català (1977-81) i candidat pel Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) a les eleccions del 1979.