Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Gimbernat i Arbós, Antoni

5 Respostes

(Cambrils, Baix Camp, 15 febrer 1734 – Madrid, 17 novembre 1816)

Cirurgià i anatomista. Estudià filosofia i humanitats a la Universitat de Cervera, d’allí passà al Real Colegio de Cirugía de Cadis, del qual era director Pere Virgili. El 1763, en haver acabat els estudis, fou nomenat director del Col·legi de Cirurgia de Barcelona i, un any més tard, director de l’hospital de la Santa Creu. Fou comissionat pel govern de Carles III de Borbó, juntament amb Marià Ribes, per ampliar estudis a l’estranger.

Passà tres anys a París, i el 1777 es traslladà a Londres a estudiar sota el mestratge de W. Saunders i del conegut John Hunter. A aquest darrer suggerí una nova tècnica d’operar la trencadura crural, que rebé una gran acceptació i es coneix internacionalment com a operació de Gimbernat; duu també el seu nom el lligament de Gimbernat, la part fibrosa del canal crural, que ell havia descobert.

Després d’una estada a Edimburg i a Amsterdam, retornà a la península el 1778 amb Marià Ribes, i els fou encomanada l’organització del Colegio de Cirugía de San Carlos de Madrid, inaugurat el 1787, on organitzà un important museu anatòmic-patològic. Ideà diversos instruments de cirurgia, emprats encara actualment, i es distingí com a reformador de l’ensenyament professional.

A més de nombroses observacions clíniques, deixà manuscrits sobre directrius per a l’organització dels estudis de medicina. Entre les més importants de les seves obres es poden esmentar Nuevo método de operar en las hernias crurales (1794) i Disertación sobre las úlceras de los ojos que interesan la córnea transparente (1802).

Fou el pare de Carles de Gimbernat i Grassot, i de:

Agustí de Gimbernat i Grassot  (Barcelona, segle XIX)  Escriptor. Escriví la biografia del seu pare i del seu germà Carles. Publicà traduccions del francès i l’anglès.

Gener i Babot, Pompeu

3 Respostes

(Barcelona, 23 juny 1848 – 14 novembre 1920)

“Peius”  Escriptor i pensador. Es doctorà en farmàcia a Madrid (1875) i en medicina a París (1878). Viatjà per Europa, Àsia i Àfrica. El 1880 va publicar a París La Mort i el Diable, amb pròleg del positivista Émile Littré.

Bohemi i extravertit, va assolir una gran popularitat a la Barcelona de la fi del segle XIX i començament del XX i va protagonitzar un copiós anecdotari. Concorregué assíduament a les tertúlies d’Els Quatre Gats. D’idees republicanes i catalanistes, va escriure a “L’Avenç”, “Joventut” (1900-06), etc.

Publicà obres de rigor i qualitat desigual, com: Coses d’en Peius (1890), Los cent consells del Consell de Cent (1891, assaig humorístic), Literaturas malsanas (1894), El Caso Clarín (1894), Dones de cor (1907, novel·la), L’agència d’informes comercials (1905, peça còmica), Doctor Stumper (1909, comèdia), Pensant i rient (1911, assaig). Divulgà el pensament de Nietzsche i Renan.

Gassol i Rovira, Bonaventura

15 Respostes

(la Selva del Camp, Baix Camp, 6 octubre 1893 – Tarragona, 19 setembre 1980)

“Ventura Gassol”  Polític i escriptor. Cursà estudis eclesiàstics, que deixà inacabats, a la Universitat Pontifícia de Tarragona. Traslladat a Barcelona (1914), col·laborà en diverses publicacions periòdiques, de manera especial a “Vell i Nou”, “D’Ací i d’Allà”, “Acció Catalana” (1922-23), “L’Opinió” i “La Humanitat”.

Es consagrà com a poeta l’any 1923 amb el llibre de poemes Les tombes flamejants, inscrit en el corrent noucentista, que és una de les obres més representatives del període 1917-24. Els temes del catalanisme i de la radiació de la terra natal persisteixen a través d’Àmfora (1917), La Nau (1920) i Mirra (1931). És d’ell també el poema dramàtic La Dolorosa (1928), prohibit aleshores pel governador civil de Barcelona.

Com a polític, ingressà al partit d’Acció Catalana, i passà a Estat Català en temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Amic personal de Francesc Macià, l’acompanyà en la temptativa revolucionària de Prats de Molló (1926) i en el viatge per Amèrica. Retornà a Catalunya (1930) i intervingué en la preparació de la República, i ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya (1931). Fou elegit diputat per Esquerra a les corts constituents, des d’on lluità per l’obtenció de l’Estatut.

En constituir-se la Generalitat, fou nomenat conseller de Cultura, càrrec que conservà en governs successius. Després dels fets del 6 d’octubre de 1934, fou empresonat amb els altres membres del govern. Alliberat després de les eleccions en què triomfà el Front Popular (febrer 1936), es reintegrà al govern de la Generalitat.

Exiliat a França durant la guerra civil, col·laborà en diverses publicacions catalanes i fou un dels membres destacats del grup promotor del Jocs Florals a l’exili. El seu últim recull, Miratges (1950), continua en la línia de tota l’obra poètica anterior.

Retornat a Catalunya el 1977, residí a la Selva del Camp. Premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana el 1978.

Gasch i Carreras, Sebastià

16 Respostes

(Barcelona, 9 octubre 1897 – 9 desembre 1980)

Crític d’art i d’espectacles. Deixà l’escola a setze anys i treballà fins el 1931 en empreses comercials. Assistí al Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual fou bibliotecari. Introductor dels corrents avantguardistes en art, firmà amb Salvador Dalí i Lluís Montanyà l’anomenat “Manifest Groc” (1928), contrari al noucentisme, i participà activament en les discussions que sobre els problemes de l’Art Nou tenien lloc a Sitges.

Va col·laborar com a crític en un gran nombre de publicacions i revistes, com la “Gaseta de les Arts”, “D’Ací i d’allà”, “L’Amic de les Arts” (1925-29) o “Destino”, des de les quals impulsà noves descobertes en el món de l’art. Fou molt amic de García Lorca, amb qui mantingué una llarga correspondència. Visqué a França del 1939 fins al 1942. Revalorador també del món de l’espectacle, el circ i el music-hall, el seu nom fou perpetuat amb el Premi Sebastià Gasch anual dedicat a aquests gèneres.

Entre altres obres, publicà La pintura catalana contemporània (1937), La dansa (1946), El circo y sus figuras (1946), L’expansió de l’art català al món (1953), Expressionisme (1955), París 1940 (1956), La pintura abstracta (1957), Barcelona de nit (1957), Charlie Rivel, pallasso català (1962), Les nits de Barcelona (1969), Tàpies (1971) i Wilfredo Lam a París (1977).

Garrut i Romà, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 desembre 1915 – 10 desembre 2008)

Escriptor i historiador. Conservador del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, director de la casa-museu Gaudí de Barcelona i fundador de la Universalis Foederatio Praesepistica.

Ha publicat Barcelona, vint segles d’història (1963), amb Frederic Udina, la vasta síntesi Dos siglos de pintura catalana (XIX y XX) (1974), L’Exposició Universal de Barcelona de 1888 (1976), Jacint Verdaguer, “príncep” dels poetes catalans (1977) i diversos treballs d’història anecdòtica de Barcelona i crítica d’art.

Ha conreat també la pintura. Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, des del 1985.

Garcia i Torres, Francesc Vicent

17 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre, 1582 – Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 2 setembre 1623)

“el Rector de Vallfogona”  Escriptor. Estudià a l’Estudi General de Lleida i començà, més tard, la carrera eclesiàstica; fou ordenat l’any 1606.

Predicà el 1621 a la catedral de Girona un sermó amb motiu de les exèquies de Felip III, i l’any següent es pot datar el viatge que féu a Madrid on, a la cort, va posar-se en contacte amb els escriptors castellans del seu temps.

Personatge envoltat de llegenda (com la seva mort per emmetzinament), li han estat atribuïdes obres apòcrifes que han creat dubtes.

Francesc Vicenç Garcia i Torres

Les seves poesies restaren disperses i no s’imprimiren fins l’any 1703, quan l’Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona publicà el llibre La armonia del Parnàs, més numerosa en les poesies vàries de l’Atlant del cel poètic, lo Doctor Vicent Garcia.

Conreà els gèneres poètics propis dels escriptors castellans del segle XVII, va escriure sonets i dècimes, i va introduir el romanç castellà a la literatura catalana. Utilitzà els temes mitològics, als quals donà un sentit irònic, adoptant davant els tòpics literaris una actitud burlesca. La seva obra poètica es basa en l’actitud de versificar en un estil elegant i retòric, pròpiament barroc, a l’estil dels escriptors castellans.

Sobresurten en la seva obra les poesies Desengany del món, A l’expressiva senzillesa de la llengua catalana i les letrillas a l’estil de Góngora. És també autor de La comèdia de Santa Bàrbara, escrita amb un cert barroquisme pròpies de les comèdies al·legòriques de l’escena castellana i estrenada el 1617.

Popularment la seva llegenda, més que la seva obra, ha perdurat fins avui.

Fuster i Guillemó, Jaume

4 Respostes

(Barcelona, 17 novembre 1945 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 31 gener 1998)

Escriptor. Casat amb Maria Antònia Oliver. En un primer moment es va decantar per la narració policiaca, amb novel·les com Abans del foc (1971), De mica en mica s’omple la pica (1972, portada al cinema el 1977), Tarda, sessió contínua, 3.45 (1976) i La corona valenciana (1982). Després va cultivar també el gènere fantàstic: L’illa de les tres taronges (1983), L’anell de ferro (1985) i Per quan vingui un altre juny (1987). Com a narrador de contes destaquen Les claus de vidre (1984), La matèria dels somnis (1986) i Vides de gos i altres claus de vidre (1989).

Va obtenir el premi Crítica Serra d’Or per la traducció de Bella del Senyor d’A. Cohen (1989) i, amb El jardí de les Palmeres, el premi Ramon Llull de novel·la el 1993. Ha escrit també guions per a la televisió i va ésser promotor i secretari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Fou membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. A partir del 2004 hi ha un premi literari que porta el seu nom.

Fullat i Genís, Octavi

1 Resposta

(Alforja, Baix Camp, 12 gener 1928 – )

Educador i escriptor. Sacerdot escolapi i doctor en filosofia, va ensenyar a la Universitat de Barcelona fins que en va ésser expulsat per motius polítics el 1966. El 1972 va entrar com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i fou cap del depatament de investigació a l’Institut de Ciències de l’Educació.

Ha publicat més de trenta llibres, majoritàriament en català, sobre educació, filosofia, teologia, sexologia, etc. Ha exposat en nombrosos congressos internacionals el seu pensament, en plena recerca, sovint divulgador i des d’una perspectiva catòlica oberta.

Des que es va donar a conèixer amb L’home i Déu (1961) ha publicat La moral atea d’Albert Camus (1963), La pedagogia a la Unió Soviètica (1965), La joventut actual: el nostre futur (1968), La domesticació del sexe (1969), Educació i escola, dia rere dia (1973), Marx y la religión (1974), La Universitat a trossos (1980), Educació i joc (1996), Teories contemporànies de l’educació (2 volums, 1996).

Des del 1986 presidí la Societat Catalana de Fenomenologia i des del 1996 fou membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans.

Enllaç web: Octavi Fullat i Genís

Formosa i Torres, Feliu

1 Resposta

(Sabadell, Vallès Occidental, 10 setembre 1934 – )

Escriptor i director escènic. Es llicencià en lletres. Fundador dels grups Teatre Independent Català i Gil Vicente, i promotor i difusor dels corrents del teatre d’avantguarda internacional. Cal destacar-ne diversos muntatges, com L’encens i la carn (1965), sobre texts dels segles XV i XVI.

Ha publicat diverses antologies de poesia alemanya de combat A la paret, escrit amb guix (1967, amb Artur Quintana), un llibre teòric sobre el teatre (Per una acció teatral, 1971), llibres de poesia, de caire realista i existencial, Albes breus a les mans (1973) i Llibre de meditacions (1973), un volum del seu diari (El present vulnerable, 1980) i el llibre de literatura infantil Les nits del llamp (1996). També ha destacat com a traductor, de l’alemany, de F. Kafka, B. Brecht, P. Weiss o P. Handke. El 1998 va ser guardonat amb el premi d’Honor de l’Institut del Teatre.

Font i Sagué, Norbert

2 Respostes

(Barcelona, 17 setembre 1874 – 19 abril 1910)

Geòleg, espeleòleg i escriptor. Fou ordenat sacerdot el 1900, i obtingué un benifet a l’església de Santa Maria del Mar. El 1907 fou nomenat administrador de la Casa Municipal de Misericòrdia.

Doctor en ciències naturals el 1904, va ésser catedràtic de geologia als Estudis Universitaris Catalans i president de la Institució Catalana d’Història Natural. Conreà amb èxit les belles lletres i guanyà diversos premis als Jocs Florals de Barcelona (1894-97).

Fou l’introductor de l’espeleologia a Catalunya i establí, juntament amb el Centre Excursionista de Catalunya, un catàleg espeleològic de Catalunya. Creà el Museu Petrogràfic del parc de la Ciutadella. Incansable excursionista, inventarià i explorà molts avencs i coves de Catalunya. Fou un col·laborador assidu del “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”.

Autor de l’Excursionisme científic, Curs de geologia, Botànics catalans anteriors a Linné (1901), Història de Catalunya, Llealtat catalana, Via fora als adormits! i Història de les ciències naturals a Catalunya del segle XV al XVIII (1909).