Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Llull, Ramon -filòsof místic-

(Palma de Mallorca, 1232/33 – Tunis, Tunisia, 29 juny 1315)

Escriptor, filòsof, místic i missioner. Pensador i home d’acció, és una de les figures més considerades de la cultura medieval cristiana. Era fill d’una família noble, procedent de Barcelona, i instal·lada a Mallorca després de la conquesta de l’illa per Jaume I. Pel llibre del repartiment de Mallorca (1299) se sap que els seus pares foren el barceloní Ramon Amat, anomenat Llull, i la seva muller, Isabel d’Erill.

A l’edat de 14 anys serví Jaume I com a patge. Més endavant fou nomenat preceptor de l’infant Jaume, de qui arribà a ésser senescal i majordom. D’ençà del 1257 apareix casat amb Blanca Picany, de la qual tingué dos fills: Domènec i Magdalena. En l’època cortesana de la seva vida, entre els 25 i els 32 anys, era afeccionat a compondre versos amorosos, segons ens diu, a l’estil dels trobadors que coneixia. A 30 anys, segons notícies que oscil·len entre la història i la llegenda, experimentà una decisiva transformació espiritual que el mogué a dedicar tot el seu esforç a la conversió dels infidels.

Amb esperit de croada, deixà tots els béns, trencà els lligams familiars i inicià una vida nova. Féu penitència i apostolat, i durant nou anys (entre el 1265 i el 1274) estudià l’àrab i el llatí i es dedicà també a l’estudi de la teologia cristiana i de la musulmana. Després d’un recés al puig de Randa, al centre de l’illa, va escriure Ars magna o Ars compendiosa inveniendo veritatem, obra clau de la filosofia lul·liana. Estigué relacionat també amb el monestir cistercenc de la Real. Després de prendre la determinació de dedicar-se totalment a propagar el cristianisme, el 1275 nomenà un administrador de la seva fortuna i es lliurà totalment a la vida contemplativa. Un cop acabada l’etapa de formació, s’abocà a la vida activa i féu diversos viatges i estades a Montpeller, Roma, París, Barcelona i Gènova.

Al principi de la seva tasca apostòlica, fundà el monestir de Miramar, on, seguint la seva idea missionera, tretze frares estudiaren llengües orientals. Decebut per la ineficàcia de les seves activitats, es refugià temporalment a la composició de poemes com Lo Desconhort i el Cant de Ramon, o de llibres com Arbre de Sciència. El 1311, en ocasió del concili de Viena del Delfinat, escriví el poema Lo consili. En dit concili s’acordà de posar en pràctica la idea lul·liana d’incloure en els plans d’estudi l’ensenyament de les llengües orientals. Segons els darrers estudis, data del 1314 la seva estada a Tunis i, encara que la tradició assegura que morí en un naufragi, prop de la costa mallorquina, se sap per un opuscle de controvèrsia, signat i datat a Tunis, que l’any 1315 es trobava en aquesta ciutat.

La producció lul·liana comprèn les zones més diverses de la vida i la cultura humanes. La seva producció, molt copiosa (unes 243 obres), fou escrita en català, en llatí i en àrab; d’aquesta última llengua, però, no se n’ha conservat cap obra. Llull, creador del català literari, és el primer que escriví llibres de filosofia i ciència en una llengua romànica, en el moment en què el vehicle d’aquestes matèries era només el llatí. Ho féu amb la intenció d’arribar a les classes populars, ja que el llatí només era comprès, llavors, per una minoria selecta.

No utilitzà la llengua d’una manera funcional, sinó que, sense deixar de banda l’efecte estètic, seleccionava els mots segons una rigorosa significança semàntica. En la prosa es val del català col·loquial, mentre que en vers se serveix d’un català aprovençalat, dualitat idiomàtica no gens estranya en la literatura medieval catalana i que havia d’arribar fins al principi del segle XV. Des d’un punt de vista lingüístic, mostra en la prosa una perfecció total, ja per la rigorosa arquitectura mental, conseqüència de l’estudi de les disciplines filosòfiques, ja per la coneixença de la sintaxi llatina, que li ofereix gran nombre de solucions.

El pensament místico-filosòfic de Llull, un dels més importants de l’edat mitjana, ha d’ésser explicat a partir d’una sèrie de pressupòsits que invaliden, en gran part, la seva importància com a filòsof. Entre aquests pressuposits hi ha: 1) la creença segons la qual la filosofia depèn de la teologia; 2) la correspondència entre l’ontologia i la lògica (identitat de les nocions metafísiques i lògiques), i 3) la unió mística (vida contemplativa) com a resultat i com a finalitat de la filosofia. El Llibre de la contemplació en Déu conté el nucli de la filosofia lul·liana, i és a partir d’aquesta obra que arrenquen la lògica (Ars magna o Ars generalis) i la mística (Llibre d’Amic e Amat).

Ars magna, la seva obra filosòfica més influent, redactada amb una intenció apologètica (polèmica amb l’averroisme), és un mètode ideal per demostrar, mitjançant “raons necessàries”, l’existència de Déu i deduir-ne els atributs. Redueix els conceptes essencials a símbols i en cerca les relacions possibles. Llull dóna regles d’aplicació que possibiliten l’ús i la interpretació de les taules, i, mitjançant aquest ús i aquesta interpretació, la solució lògico-matemàtica dels problemes religiosos. Encara que es mou en l’ambient d’una lògica no-aristotèlica, no arribà a una lògica formal, si bé, en aquest camp, influencià Leibniz en dos aspectes importants: l’intent de mecanitzar els processos deductius i la substitució del llenguatge per símbols. En l’obra mística de Llull l’amor preval sobre la memòria i l’enteniment.

La concepció metafísica de Llull, simbolitzada en el dibuix de l’arbre (Arbre de Sciència, 1296), imprescindible per comprendre’n la teologia, és d’arrel platònico – aristotèlico – augustiniana: l’home, mitjançant la seva ànima i la seva raó, arriba fins a continguts metafísics (Déu).

Altres obres d’interès filosòfic són: Començament de filosofia; Ars demonstrativa, Ars inveniendi: extractus et reunificationes, Ars inveniendi particularia in universalibus: liber propositionum secundum artem demonstrationum.

Excel·lí en totes les branques de la ciència llavors coneguda; les seves condicions poètiques són admirables sobretot en el Llibre d’Amic e Amat, que forma part del llibre cinquè de Blanquerna, i en Arbre de filosofia d’amor (1298). Transcendeixen en el seu corpus poètic obres autobiogràfiques com Lo Desconhort (1295) i el Cant de Ramon (1299). Lo Desconhort està relacionat amb el gènere trobadoresc del partiment o tençó, i, més concretament, amb el desconhort de què parlen les lleis d’amor. El Cant de Ramon és un índex patètic de la seva vida.

Dins el conjunt d’obres rimades hi ha el Plant de Nostra Dona Santa Maria (1275), escrit en sèries monorimes de versos alexandrins. Se serveix per a l’obra poètica de les tècniques trobadoresques i sobretot trasllada el tema diví a l’esquema de l’amor cortès.

L’obra narrativa de Llull sorgí simultàniament amb l’aparició en la societat medieval de gustos per nous gèneres literaris, com ara la novel·la. D’aquests gèneres se serví com a mitjans de divulgació dels seus ideals reformadors, i hi assolí un dels moments més reeixits de la seva producció.

Blanquerna, conegut també amb el títol de Llibre d’Evast e Blanquerna, escrit probablement entre el 1278 i el 1289, és l’obra més important de Llull, refosa moltes vegades i l’única que dóna una estructura perfecta, resolta en un pla d’idealització contemplativa. Dins l’àmbit de la novel·lística del seu temps (és la primera novel·la catalana), excel·leix per la seva originalitat i els guanys expressius que assoleix per a aquest gènere, i, en alguns aspectes, per la seva aportació de temàtica moderna.

Altres obres seves en prosa, en forma més o menys dialogada, són el Llibre del gentil e dels tres savis (v 1275) i Fèlix o llibre de les meravelles (1288), obra que conté a manera d’enciclopèdia les lliçons de les coses escrites en la forma didàctica de preguntes i respostes, del qual el Llibre de les bèsties (vers 1286) és el volum VIII.

El Llibre de les bèsties, que és una narració en forma de faula, esdevé una sàtira política i manté una certa semblança amb el Calila e Dimna, si bé tota la intenció de l’obra lul·liana és la divulgació del cristianisme, totes les obres de clara intenció didàctica pertanyen al camp de la prosa. És important es aquest sentit la Doctrina pueril (vers 1278), on s’encara amb la problemàtica de l’educació; hi dedica seixanta-set capítols a la instrucció religiosa i reserva els altres a la formació moral i profana. Altres llibres importants: Proverbis de Ramon o Llibre de proverbis (1296) i el Llibre de mil proverbis (1302), de caràcter popular.

Dins el conjunt de les seves obres didàctiques, n’hi ha que ofereixen un interès narratiu evident, com ara el Llibre de l’orde de Cavalleria (1275), que, dividit en set capítols, tracta de l’origen i de la noblesa de la cavalleria. Encara que aquest llibre, més que una disquisició moral, és una elucubració utòpica.

Llovera i Tomàs, Josep Maria

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 17 desembre 1874 – Barcelona, 23 març 1949)

Eclesiàstic i escriptor. Estudià a Girona i a Roma, on fou ordenat sacerdot. Canonge de Barcelona (1919) i professor de sociologia del Seminari, se sentí vinculat al grup de Severino Aznar. Participà en Acció Popular i en la redacció de la “Catalunya Social”. Fou un dels inspiradors de la Unió Democràtica i, en un altre ordre, de la Federació de Joves Cristians.

És notable el seu Tratado de sociología cristiana (Barcelona, 1909), reeditat diverses vegades, així com les seves traduccions de clàssics i Pares de l’Església (la seva traducció de La Ciutat de Déu, de sant Agustí, és considerada com a modèlica).

Lladó i Figueres, Josep Maria

(Barcelona, 30 juliol 1910 – 9 maig 1996)

Periodista i escriptor. Fins al 1939 fou col·laborador de “La Publicitat”, “L’Opinió” i “La Humanitat”, i director d’“Última Hora”. Secretari de l’Associació de Periodistes de Barcelona. Durant la guerra civil fou oficial de la columna Macià-Companys.

Exiliat el 1939, publicà Per Catalunya (1945) a Niça. Retornà a Catalunya (1950) i ha col·laborat en un gran nombre de publicacions (“Tele/eXprés”, “Tele-estel”, “El Correo Catalán”, etc).

Entre altres obres ha escrit 14 d’abril (1938), El 19 de juliol a Barcelona (1938), Raquel Meller (1963), la biografia Ferran Valls i Taverner (1970), en col·laboració amb J.A. Parpal, i Lluís Companys, una vida heròica (1991).

Letamendi i de Manjarrés, Josep de

(Barcelona, 11 març 1828 – Madrid, 6 juliol 1897)

Metge i escriptor. Dotat d’un talent natural i d’una capacitat de treball extraordinària, conreà, a més de la seva especialitat mèdica, la pintura, la música (fou un dels descobridors de Wagner a Espanya) i la poesia.

Com a metge és autor d’un Curso de patología general i d’un Curso de clínica y canon perpetua de ciencia médica, llibres en els quals exposa la concepció de la medicina basada en l’estudi de l’individu considerat com un tot psicosomàtic i no com el simple cos on es manifesta una malaltia independentment de la persona malalta. Aquesta concepció, molt combatuda en molts aspectes fonamentals durant la seva època, ha estat adoptada, també, per la medicina actual.

Fou catedràtic d’anatomia a la Universitat de Barcelona (1857) i, després (1878), de patologia general a la de Madrid. Presidí o fou membre de moltes associacions i institucions mèdiques i polemitzà amb altres especialistes de l’època com ara Ramon Turró.

Publicà moltes altres obres, entre les quals, l’estudi psicofísic La mujer.

Junoy i Muns, Josep Maria

(Barcelona, 10 desembre 1887 – 3 maig 1955)

Escriptor. Dedicat al dibuix i a la pintura, visqué a París, on va treballar com a caricaturista. Després va dedicar-se al periodisme i col·laborà a “La Veu de Catalunya”, “La Publicitat”, “La Campana de Gràcia” i “La Revista”.

L’any 1915 publicà a la revista barcelonina “Iberia” la famosa Oda a Guynemer, cal·ligrama, comentada per Apollinaire. Dirigí la revista “Trossos” i va esdevenir un dels representants del moviment d’avantguarda, però dins un corrent esteticista.

El seu llibre Poemes i cal·ligrames (1920), conté una art poètica del tot revolucionària. Després, convertit al catolicisme, durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s’inserí en el classicisme, creà “La Nova Revista” (1927-29) i fou un dels fundadors d’“El Matí”.

Com a teòric i assagista publicà Arte y artistas (1912), Conferències de combat (1923), Els drets i deures de la joventut (1924), El gris i el cadmi (1926) i L’actualitat artística (1931). Des del 1939 escriví en castellà i abandonà el seu catalanisme militant.

Jordana i Mayans, Cèsar August

(Barcelona, 1893 – Buenos Aires, Argentina, 1958)

Escriptor. Deixà la carrera d’enginyer per la literatura.

Com a novel·lista s’inicià amb Quatre venjances (1923) i L’anell del Nibelung (1926), barreja de fantasia i realisme; assajà el gènere policíac amb El collar de la Núria (1927), i amb La veritat sobre Sigfrid (1927) i L’incest (1928) alternà l’humor amb un estil irreverent a la manera d’Anatole France. Després escriví Una mena d’amor (1931), narració eròtica. A l’exili publicà Tres a la reraguarda (1940), contes amb temes de la guerra civil o populars. A Barcelona li fou publicat, el 1971, El món de Joan Ferrer, experiència en la línia de Joyce.

Amb un estil precís, quasi matemàtic, fou col·laborador de publicacions catalanes i sud-americanes. Director de l’Oficina de Correcció de la Generalitat, publicà diversos llibres sobre la llengua catalana, alguns amb el pseudònim de Bernat Montsià. Excel·lent traductor de quatre volums de Shakespeare (1930-32) i d’obres per a la “Biblioteca A Tot Vent”. També té obres infantils. Signà també Candi Brossa i Arnau Bellcaire.

Iglésies i Fort, Josep

(Reus, Baix Camp, 9 setembre 1902 – Barcelona, 18 novembre 1986)

Historiador, geògraf i escriptor. Cursà la carrera de dret i estudis de director d’empreses tèxtils a Barcelona. S’interessà per l’excursionisme i, posteriorment, per la geografia i la història. Fou fundador de la Societat Catalana de Geografia.

Entre la seva extensa producció investigadora destaquen els estudis demogràfics –Distribució comarcal de la població catalana a la primera meitat del segle XVI (1957), El fogatge de 1365-1370. Contribución al conocimiento de la población de Cataluña en la segunda mitad del siglo XIV (1962), Indagaciones sobre la población de Cataluña en la primera mitad del siglo XIX (1966), El cens del comte de Floridablanca (1969-70), Estadístiques de població de Catalunya en el primer vicenni del segle XVIII (1974) i El fogatge de 1553 (dos volums), que conté la primera relació publicada de caps de casa-, edicions de geografies antigues –Pere Gil i la seva geografia de Catalunya (1949), Mateu Aymerich S. J. i la seva història geogràfica i natural de Catalunya (1949)-, estudis geogràfics –La realitat comarcal de Catalunya (1966), La divisió comarcal de Catalunya (1967), de la qual havia estat ponent (comarques tarragonines) el 1932, Elements de geografia (1938, amb Eduard Fontserè), també fou membre del consell de redacció de la Geografia de Catalunya (1960-74)-, estudis històrics –Historia de la Real Academia de Ciencias y Artes en el siglo XVIII (1965), La crisi agrària de 1879-1900. La fil·loxera a Catalunya (1969), Pau Vila (1981)- i guies excursionistes sobre les terres tarragonines.

És autor també de novel·les, narracions i altres obres: La terra d’en Gallarí, La gerra d’ossos, Siurana, Saó de llegenda, Capta de fantasies i Jocs tradicionals de brivalla i de joventut de Reus. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1979. El 1983 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 1986, el premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana.

Grases i González, Pere

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 17 setembre 1909 – Caracas, Veneçuela, 15 agost 2004)

Escriptor i professor. Fou un dels fundadors de la revista catalana d’avantguarda “Hèlix”. Es llicencià en dret i en filosofia a Barcelona. Com a secretari de Carles Pi i Sunyer, ajudà, en plena guerra civil, a salvar un gran nombre de persones.

Se n’anà a Veneçuela el 1937, on ha publicat nombrosos estudis sobre la història del periodisme, de la impremta i de la bibliografia veneçolana –Estudios bibliográficos (1961)-. Primera autoritat entre els estudiosos d’Andrés Bello, n’ha revalorat la figura (Andrés Bello, el primer humanista de América, 1957).

Ha estat conseller de l’ex-president de la República Rafael Caldera i ha col·laborat activament en les tasques del Centre Català de Caracas. El 1981 inicià la publicació de la seva obra des del 1938, d’una manera orgànica i sistemàtica, en quinze volums i sota el títol genèric de Mis Obras. El 1965 fou distingit amb l'”Orden del Libertador”, alta condecoració veneçolana.

Gomà i Tomàs, Isidre

(la Riba, Alt Camp, 17 agost 1869 – Toledo, Castella, 22 agost 1940)

Eclesiàstic i escriptor. Fou canonge de Tarragona i bisbe de Tarassona (1927). El 1933 fou nomenat arquebisbe de Toledo i creat cardenal el 1935. Reticent amb la República o hostil a ella, en esclatar la guerra civil fou uns quants mesos representant oficiós de la Santa Seu prop del govern de Salamanca. Amb la seva influència personal -cartes privades, pastorals, discursos a congressos internacionals- contribuí decisivament al reconeixement de la causa del Movimiento Nacional, legitimat per la Carta colectiva del episcopado español (1937), escrita per ell mateix.

No aconseguí, malgrat les pressions, la signatura del cardenal Vidal i Barraquer i s’adreçà públicament a José Antonio Aguirre per excusar l’afusellament de capellans bascs pels franquistes. En un acte religiós a Madrid (1939) rebé l’espasa victoriosa de Franco. A la pastoral Lecciones de la guerra y deberes de la paz (1939) revelà una certa actitud crítica davant la nova situació.

Apologeta activíssim, escriví més de tres-centes pastorals i uns setze llibres: María, Madre y Señora (1920), La Biblia y la predicación (1927), El evangelio explicado (1931), en quatre volums; La familia (1931); Por Dios y por España (1940), recull dels escrits de la guerra, etc. Fou membre de l’Academia Española i un gran propagandista de la “Hispanidad” (Discurso de la Raza, 1934).

Girbal i Jaume, Eduard

(Girona, 1881 – Barcelona, 28 gener 1947)

Escriptor. Fill d’Enric Claudi Girbal i Nadal, i germà de Ferran. Col·laborà a la premsa de la Renaixença i a el “Cu-cut!”, del qual fou director.

Guanyà vuit premis secundaris als Jocs Florals de Barcelona de 1907. Dos anys després hi obtingué l’Englantina amb La fi dels almogàvers. En 1911 i 1912, respectivament, assolí la mateixa distinció amb Elegia perduda i Espanya endins.

En poesia publicà Els VII pecats capitals i la Jaumada, Balada de joglars, Tot l’any (1902), La corda viva (1908), Primer llibre de les dones (1909), etc. En teatre es destaquen L’alegria de la casa (1900) i El castell d’iràs i no en tornaràs (1913); en novel·la, La tragèdia de cal Pere Llarg (1923), i La cuaranya (1924). Té valor de testimoni de l’epoca Figures de la Renaixença (1934).

També és autor del volum de Les cigales d’or i altres rondalles, de caràcter narratiu, al qual correspon en part un volum posterior de Rondalles escèniques, sota la forma d’adaptació teatral. Altres obres són les proses narratives Oratjol de la terra (1920), la novel·la L’estrella amb cua, l’assaig De la sinceritat i la insinceritat poètiques, les proses L’Agulló, en “Pol” i el “Nandu”, que fou el seu llibre més difós.