(Catalunya ?, segle XIV – 1432)
Eclesiàstic. Per nomenament del rei Alfons IV el Magnànim, fou tutor d’Isabel i d’Elionor d’Urgell, filles de l’empresonat comte Jaume II el Dissortat i de la seva parenta la infanta Isabel d’Aragó.
Era canonge de la seu de Lleida. Acollí a casa seva les pupil·les. Negocià el matrimoni d’Isabel amb el duc de Coïmbra (1428). Elionor, continuà amb ell fins que Barutell fou assassinat.
(Barcelona, 13 juny 1914 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 6 abril 1996)
Eclesiàstic i publicista. Llicenciat en història eclesiàstica i en teologia.
Ha estat viceconsiliari diocesà dels joves d’Acció Catòlica (1950-60) i consiliari de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, entitat en la qual ha promogut intenses activitats.
Fundador i consiliari (des del 1961) del Centre d’Estudis Francesc Eiximenis. Del 1962 al 1965 dirigí la revista “Concili Avui”, de la qual aparegueren quinze números, i que constituí una informació excel·lent sobre la marxa i l’abast del Concili Vaticà II. Col·laborà a “Qüestions de Vida Cristiana”.
Professor de pastoral i de teologia a Barcelona, ha fet cursos i conferències sobre temes d’espiritualitat, de doctrina social i d’història eclesiàstica recent de Catalunya.
(Alcover, Alt Camp, 30 agost 1847 – Palència, Castella, 11 setembre 1924)
Prelat. Després d’haver ocupat alts càrrecs eclesiàstics a Lleó, Salamanca, Girona i Tarragona, fou nomenat bisbe titular d’Antedon i administrador apostòlic de la diòcesi de Ciudad Rodrigo (1908) i, finalment, bisbe de Palència (1914).
Publicà alguns llibres piadosos.
(Vic, Osona, 1873 – Barcelona, 1920)
Eclesiàstic. Fou president de l’Associació d’Eclesiàstics de l’Apostolat Popular, consiliari de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, famós predicador i director literari de diverses editorials.
Col·laborà a gairebé totes les revistes catòliques i socials de Catalunya, dirigí els setmanaris “Aurora Social” i “Revista Social” i prengué part activa en diverses assemblees culturals.
És autor de Balmes i la seva obra apologètica social (1904) i El clasicismo poético de Manuel de Cabanyes (1909).
(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 13 maig 1928 – 13 febrer 2009)
Hel·lenista i eclesiàstic. Doctor en filosofia i lletres i llicenciat en teologia, es va especialitzar en l’estudi dels clàssics grecs.
Catedràtic de grec, ha col·laborat en les traduccions de la Fundació Bernat Metge i ha publicat, entre altres obres, Contribución al estudio de la lengua de Juvenal (1958), Lírica grega arcaica (1963), Carles Riba, poeta i humanista cristià (1991) i algunes gramàtiques de grec i de llatí.
El 1991 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.
(Barbuñales, Aragó, 19 setembre 1727 – Barcelona, 24 juny 1797)
Eclesiàstic. Fou abat de Santa Maria d’Amer i de Roses i prior de Sant Cugat del Vallès.
Elegit bisbe d’Eivissa (1788-94), hi fomentà l’estudi amb la creació d’un seminari i de tres càtedres, de primeres lletres, de llatí i de retòrica (1794), l’establiment d’una indústria primària i la formació de petits nuclis de població aglomerada al voltant de les parròquies de Santa Eulària des Riu, Santa Gertrudis de Fruitera i Sant Miquel de Balansat, acabades de crear.
El 1794 passà a ocupar la seu de Barcelona (1794-97). Protector de les lletres i de les arts, féu editar la Gramática filosófica y razonada de la lengua castellana de Josep Pau Ballot, i hom li deu la construcció de l’ala dreta del palau episcopal barceloní, amb les pintures del Vigatà.
(Barcelona, segle XVIII – Roma, Itàlia, vers 1852)
Eclesiàstic. Fou bandejat de Tarragona pel marquès de Campoverde, al nomenament del qual s’oposava, i confinat a Mallorca, on publicà un Manifiesto que presenta el juicio y censura de la nación española (1811) que suscità escrits polèmics.
Governador de la mitra de Barcelona (1820), hagué d’exiliar-se durant el trienni liberal, i tornà amb l’exèrcit francès el 1823. Tingué una participació assenyalada en la repressió dels constitucionals.
Auditor de la Rota (1834), fou prelat domèstic de Gregori XVI. Evolucionà posteriorment cap al carlisme.
Deixà una important correspondència especialment sobre la vida religiosa i política de Barcelona el 1812-14.
(Catalunya, segle XVII – Avinyó, Provença, França, 1719)
Eclesiàstic austriacista. Formà part de la junta d’eclesiàstics nomenada per Carles d’Àustria abans de l’alliberament de Barcelona (1705). El 1713 era canonge i ardiaca d’Urgell.
Participà en la junta de braços reunida a Barcelona que decidí de resistir a les tropes assetjants de Felip V. El 1714 fou membre de les juntes de la Generalitat.
Els borbònics l’expulsaren del país a la caiguda de Barcelona (1714)
(Pallars, 1408 – la Seu d’Urgell ?, Alt Urgell, 16 agost 1461)
Prelat. Era fill del comte Hug Roger II i de Blanca de Foix-Castellbó, i germà, per tant, del comte Roger Bernat.
En 1420 era ardiaca d’Empúries, doctor en ambdós drets i canceller del rei Alfons IV el Magnànim. Fou bisbe d’Urgell del 19 de juliol de 1436 fins a la seva mort. Participà activament a les Corts de 1446-48. En 1454 era a Itàlia amb Alfons IV.
Assistí als convenis de pau que foren signats amb els ambaixadors de Castella. En 1455 fou nomenat ambaixador a Roma, per visitar-hi al nou papa Alfons de Borja. Assolí l’alta dignitat de patriarca d’Alexandria.
En 1458 fou missatger de Ferran I de Nàpols, prop de Carles de Viana, per tal d’aclarir la posició d’aquest davant els projectes de destronar Ferran. L’any següent fou membre de l’ambaixada tramesa al concili de Màntua. En 1460 intervingué a la concòrdia entre el príncep Carles i el pare d’aquest, el rei Joan II el Sense Fe.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 3 juny 1718 – Tarragona, 4 maig 1803)
Eclesiàstic i teòleg. Ingressà al convent d’agustins calçats de Barcelona (1732), on ocupà diversos càrrecs. Elegit provincial de Catalunya i Aragó (1758), visità tota la província amb ànim de reforma. Acabat el trienni, hom li encarregà la tasca de prefecte provincial d’estudis en la qual propugnà ardorosament les idees de la il·lustració, fet que li valgué l’acusació de jansenista.
Durant la seva estada barcelonina féu oposicions a la facultat d’arts de la universitat de Cervera, però les perdé a causa del monopoli que hi havia (1743); el 1748 esdevingué soci actiu de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Nomenat bisbe de Lugo (1768) i consagrat pel bisbe de Barcelona Josep Climent, amb qui l’uní una bona amistat, hi emprengué una gran campanya en pro de la instrucció, tant dels sacerdots com del poble instituint escoles gratuïtes d’ensenyament primari (1780); hi fundà també la Sociedad Económica de Amigos del País (1784).
Arquebisbe de Tarragona (1785), seguí la mateixa línia pastoral i col·laborà a la fundació de la Societat Econòmica, de la qual fou el primer director (1787); defensà enèrgicament els sacerdots francesos emigrats i n’allotjà prop de tres-cents contra la voluntat de la cort de Madrid; però al mateix temps influí molt en la resistència catalana a la Revolució Francesa (1792-94), sobre la qual escriví quatre pastorals.
Col·laborà en totes les obres públiques de la ciutat i acabà, amb les rendes de la mitra, la reconstrucció de l’aqüeducte romà (1798).
Les seves pastorals i el seu Cursus Theologicus (1761-68), que restà inacabat per la seva promoció al bisbat de Lugo, el situen en la línia jansenista i regalista moderada.
Morí pobre, àdhuc amb deutes, i amb fama de santedat.
Dades dels Països Catalans 