(Barcelona, 6 novembre 1774 – Pamplona, Navarra, 24 setembre 1861)
Prelat. Germà de Lluís Maria. Fou canonge de la seu de Girona, rector de la universitat d’Osca, senador del regne i bisbe de Pamplona des del 1830.
Fou home de vasta cultura i autor d’alguns escrits.
(Tarragona, segle VII – Sens, França, 690)
Sant i bisbe de Sens.
L’església en celebra la diada el 13 de setembre.
(Sort, Pallars Sobirà, 1625 – Saragossa, Aragó, 1706)
Eclesiàstic i escriptor. Estudià lleis i cànons a Madrid, on exercí d’advocat.
El 1690 fou nomenat canonge del Pilar de Saragossa i exercí els càrrecs d’examinador sinodal i vicari general.
Escriví Palestra numerosa austríaca, en la victoriosa ciudad de Huesca (1650).
(Elna, Rosselló, 1406 – Girona, 1488)
Eclesiàstic. Canonge ardiaca de la seu de Girona en la segona meitat del segle XV. Prengué part en les lluites del seu temps, com a partidari i conseller de Ferran II el Catòlic. Mantingué una actitud absolutament contrària a les reivindicacions dels remences.
Participà a Guadalupe en la promulgació de la famosa sentència arbitral (1486). Escriví les actes capitulars, de gran interès històric, que foren publicades l’any 1873.
(Cervera, Segarra, 1470 – Lécera, Aragó, 24 febrer 1520)
Eclesiàstic. Fill natural de Ferran II el Catòlic i d’Aldonça Roig i d’Ivorra, de Cervera. Existí la idea de casar-lo amb Anna I de Cabrera, però la mort del comte Bernat Joan frustrà el projecte. Més tard fou destinat a l’església.
Féu una carrera brillant, que inicià amb l’ascensió a l’arquebisbat de Saragossa a l’edat de set anys. Fou persona d’una gran cultura. Hom en coneix diversos escrits de caràcter doctrinal. La seva actuació política resultà així mateix remarcable.
En 1505, quan caigué en desgràcia el Gran Capità, rebé el títol de virrei de Nàpols. Abans fou nomenat lloctinent dels regnes de la Corona d’Aragó (1482) per haver rebutjar els aragonesos la designació de Joan Ramon Folc de Cardona. Ocupà aquest càrrec fins al 1520.
(Vic, Osona, 3 juliol 1814 – València, 14 abril 1888)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Vic (1824-28) i professà a l’orde dominicà de la mateixa ciutat (1831).
Destinat a les missions dominicanes d’Amèrica, fou nomenat rector de Memphis (1845), on fundà un convent dominicà, superior provincial de la província dominicana de Sant Josep i bisbe de Monterrey (1850).
En crear-se l’arquebisbat de Califòrnia, esdevingué el primer arquebisbe de San Francisco, on realitzà una important tasca pastoral.
Es retirà a València.
(Catalunya, segle XIII – vers 1261)
Jurista i eclesiàstic. Estudià a la Universitat de Bolonya i fou canonge de la seu de Barcelona (1233-61).
Escriví, originalment en llatí, dos opuscles que, aplegats, formen un tractat de dret feudal amb el títol de Consuetudines o Conventiones Cataloniae inter dominos et vassallos que rebé el títol de Commemoracions i aviat (en el mateix segle XIII) fou traduït al català amb el títol de Costumes de Catalunya entre Senyors i Vassalls.
Les Commemoracions reberen força de llei en les Corts de Montsó del 1470 i avui són una font bàsica per al coneixement del règim feudal català.
(Barcelona ?, segle IX)
Eclesiàstic. Hagué d’oposar-se al prevere Madaix, que a l’església de Sant Esteve (possiblement fora la ciutat) volia restablir el ritu visigòtic.
Ajudà el monjo Aimoní de Saint-Germain-des-Prés, de París, quan, el 867, passà per Barcelona camí de Còrdova a la recerca de relíquies.
Assistí al sínode de Touzey (prop de Toul, Lorena) (860), i és probable que arribés fins al 861, que el succeí el bisbe Frodoí, d’origen franc.
(Catalunya, segle XIII – l’Arboç, Baix Penedès, 1344)
Eclesiàstic dominicà. El 1323 fou nomenat bisbe de Neopàtria (Grècia catalana) per Joan XXII, on no hi arribà a anar.
Del 1330 a 1335 fou bisbe de Mazzara (Sicília) i des del 1335 fins a la seva mort, fou bisbe de Barcelona, on a partir del 1337 impulsà les obres i consagrà l’altar major de la catedral. El 1339 celebrà un sínode.
Durant el seu pontificat foren traslladades les relíquies de Santa Eulàlia a la cripta de la catedral. Establí l’ordenament de la casa de l’Almoina.
Morí tot fent la visita pastoral al deganat del Penedès amb motiu de la presència de nuclis begards.
(Sant Andreu de Llavaneres, Maresme, 15 febrer 1854 – Monte Porzio, Itàlia, 7 setembre 1913)
(nom de religió: Calassanç de Llavaneres) Cardenal caputxí. Germà de Joaquim. Estudià a Mataró. Viatjà per Amèrica i fou ordenat sacerdot a França.
Superior del convent d’Igualada, fou cridat a Roma, i designat consultor de nombroses congregacions romanes. A 45 anys fou nomenat cardenal i residí a Roma fins a la mort, al servei constant i directe de la Santa Seu.
Publicà 78 llibres, sovint resums o reculls més que obres originals.
Home de confiança de Lleó XIII i encara més de Pius X, intervingué decisivament en els conflictes eclesials del seu temps amb l’atenció posada sobretot en la seguretat doctrinal.
Dades dels Països Catalans 