Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Joan d’Aragó i d’Anjou

5 Respostes

(Múrcia ?, 1301 – El Pobo, Terol, Aragó, 19 agost 1334)

Prelat i fill de Jaume II de Catalunya i de Blanca d’Anjou. Fou destinat pel seu pare a l’església i s’educà a la cartoixa d’Escaladei.

Als deu anys fou tonsurat per Climent V a Avinyó, i dos anys més tard fou nomenat canceller del regne. L’any 1319 fou arquebisbe de Toledo, nomenament que duia annex el de canceller de Castella, càrrec a través del qual s’exercia la influència política catalana sobre aquell país.

L’any 1327 Joan XXIII el nomenà patriarca d’Alexandria, i l’any següent, arquebisbe de Tarragona.

Joan -arquebisbe Tarragona-

1 Resposta

(Catalunya, segle V – Tarragona ?, vers 520)

Arquebisbe de Tarragona (469-vers 520). Governà la diòcesi durant uns cinquanta anys.

Es destacà per la seva tasca per tal de regular la vida monàstica, i la importància eclesiàstica de l’arquebisbat adquirí nou vigor al seu temps. És remarcat per la quantitat de monjos que s’establiren aleshores a la ciutat.

El 516 convocà un concili a Tarragona mateix, per a organitzar la vida de clergues i monjos, i un altre a Girona, el 517, també d’esperit reformador i litúrgic, i aquest mateix any viatjà a Roma, on no pogué arribar, però si el seu diaca Cassià, amb una carta (perduda), que meresqué la resposta del papa Hormisdes, sobre la reforma de l’Església, la celebració dels concilis i dels monjos que procedents d’Orient arribaven a Occident, i el nomenà vicari apostòlic per a tota la Península Ibèrica.

L’epitafi en versos que cobria la seva tomba elogiava les virtuts de Joan, la seva caritat amb els pobres i la seva paraula brillant.

Jeroni de Catalunya

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – Grècia, vers 1325)

Religiós franciscà. Des del 1300 residí a Grècia, on treballà per la unió dels cristians.

Formà part de l’expedició a la Xina amb Joan de Montecorvino, de qui fou bisbe sufragani (1311). Primer bisbe de Kaffa (Crimea) el 1318.

En la discussió sobre la pobresa franciscana davant Joan XXII (Avinyó, 1322) defensa postures rigoristes, però s’enfrontà durament amb els espirituals.

Retornat a la seva seu, intervingué en els conflictes entre catalans i venecians (1325).

Jardí, Arnau de

1 Resposta

(Bítem, Baix Ebre, 1233 ? – Tortosa, Baix Ebre, 29 juny 1306)

(o Desjardí)  Bisbe de Tortosa (1272-1306), on aplegà sínodes (1274 i 1278) i, juntament amb Ramon de Besalú i Domènec de Terol, recopilà el llibre dels Costums de Tortosa.

Prengué part en la reconquesta de Mallorca (1287) i hi féu les funcions de bisbe en nom del seu germà Ponç.

Jalpí i Julià, Josep

Deixa un comentari

(Sant Celoni, Vallès Oriental, 1604 – Barcelona, 1678)

Eclesiàstic. Cosí de Joan Gaspar Roig i Jalpí. El 1632 es doctorà a Roma en dret civil i canònic. Obtingué el priorat de Meià (1633); rebé tot seguit l’hàbit benedictí.

Fou partidari de Felip IV durant la guerra dels Segadors i objecte de persecució per part dels francesos i de la generalitat de Catalunya.

El 1652 fou nomenat canceller de Catalunya i president de la Congregació Claustral Tarraconense; el 1652 fou elegit per a l’abadiat de Cuixà, del qual no pogué prendre possessió, a causa del tractat dels Pirineus.

Compilà les Constitucions noves de la Congregació, edità les sinodals del priorat de Meià i escriví llibres de devoció, com Romeria del paradís i una Relació de les coses del gloriós sant Jordi, màrtir en Catalunya, i les seves memòries.

Irurita y Almándoz, Manuel

3 Respostes

(Larraínzar, Navarra, 19 agost 1876 – Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 3 desembre 1936)

Eclesiàstic. Canonge de València, fou nomenat bisbe de Lleida (1926) i de Barcelona (1930).

Bisbe pietista i amic de la dreta, mantingué tibantors amb la Generalitat, el cardenal Vidal i Barraquer i la Federació de Joves Cristians, perquè ell preferia l’Acció Catòlica.

Iniciat l’alçament del 1936 no volgué dimitir del càrrec, la qual cosa sembla que dificultà la seva possible sortida a l’estranger.

Fou detingut i assassinat per part d’elements incontrolats.

Ingobert

3 Respostes

(Catalunya, segle IX)

Bisbe d’Urgell. Successor de Galderic (878), des d’abans del 885.

L’any 886, a causa d’una greu malaltia seva, el prevere cerdà Esclua usurpà la diòcesi urgellenca i el deposà.

El 890 assistí al concili de Port, prop de Nimes, convocat pel metropolità Teodard, i en aquest concili fou retornat al bisbat; ja reintegrat, consagrà (891) les esglésies d’Ardòvol, Talló i Baltarga (Baixa Cerdanya).

L’any 893 encara era bisbe.

Ignasi de Loiola

23 Respostes

(Loiola, País Basc, 24 desembre 1491 – Roma, Itàlia, 31 juliol 1556)

Eclesiàstic i sant, de nom real Íñigo López de Loyola. Fou el fundador de la Companyia de Jesús (jesuïtes).

A Montserrat vetllà les armes de cavaller espiritual la nit del 24 al 25 de març de 1522. Fins al febrer de 1523 restà a Manresa, on practicà i començà d’escriure els Ejercicios espirituales en una cova (la Cova de Sant Ignasi).

Estudià gramàtica a Barcelona (1524-26), a l’escola de mestre Jeroni Ardèvol, adscrita a la universitat. A Bruges, prengué contacte amb Joan Lluís Vives.

Implicat en les experiències pedagògiques de la universitat de Gandia (fundada per Francesc de Borja el 1545) i del col·legi de Messina (organitzat, el 1548, per Jeroni Nadal, a la manera de París).

Canonitzat el 1622, la seva festa se celebra el 31 de juliol.

Idalguer

2 Respostes

(Catalunya, segle IX – 914)

Bisbe de Vic (899-914). Fou el segon de la diòcesi restaurada, successor de Gotmar.

Desplegà una gran activitat en la seva organització; consagrà les esglésies de Lluçà, Manlleu i Sant Julià de Vilatorta.

Al concili provincial de Barcelona (906), féu una notable relació de l’obra repobladora que havia dirigit Guifré I el Pilós i obtingué d’exonerar-la del tribut anual imposat per Narbona.

Fou marmessor de Guifré II Borrell de Barcelona.

Idaci

1 Resposta

(Catalunya ?, segle VII – Barcelona ?, segle VII)

(o Idall)  Bisbe de Barcelona (vers 666-689).

Fou amic del metropolità Julià de Toledo, amb el qual es tractà en el concili toledà del 688 i que escriví, a petició d’Idaci, el Prognosticon futuri saeculi. El 689 trameté aquest tractat a Sunifred, metropolità de Narbona, amb el prec de difondre’l entre els seus sufraganis.

Julià li dedicà una altra obra, perduda, i el tractà de sant, fama que ha passat a la literatura posterior.