(Catalunya, segle V – segle VI)
Bisbe d’Urgell (després 517-vers 546). Germà dels bisbes Justinià de València, Nebridi d’Egara i Elpidi d’Osca.
El seu sermó sobre sant Vicenç, trobat íntegre a Roda d’Isàvena, havia estat incorporat fragmentàriament a les lliçons del breviari; el seu comentari, en sentit al·legòric, del Càntic dels Càntics, és elogiat per sant Isidor.
(Vic, Osona, 14 juliol 1930 – 16 gener 1993)
Eclesiàstic i poeta. Format al seminari de Vic i a Roma.
És autor de diversos poemes i treballs de crítica literària. Té composicions publicades a Antologia Estudiants de Vic (1951) i a la Quarta antologia universitària (1955).
Fou soci fundador i director de “Presbyterium” (1969) i edità des del 1972 “Quaderns de Pastoral”.
(Tarragona, 1827)
Nom popular de la junta creada per Ferran VII de Borbó per jutjar els dirigents de la guerra dels Malcontents.
El nom prové del fet que la integraven, entre diversos nobles, els bisbes de Lleida i Girona i l’arquebisbe de Tarragona, sospitosos de protegir els insurrectes.
Confiant en la gràcia reial, la Junta condemnà a mort alguns capitostos (Albert Olives, Rafí i Vidal, Joaquim Laguàrdia, Miguel Bericart, Magí Pallàs, Bosc i Ballester, Narcís Abrés, Jaume Vives i Josep Robusté), però el monarca sortí cap a València per tal de no indultar-los.
(Mallorca, vers 1490 – Barcelona, 1571)
Bisbe franciscà, teòleg i humanista. Fou provincial de Catalunya, i des de la seva consagració com a bisbe titular de Constantina (1542) actuà d’auxiliar dels bisbes de Barcelona (Joan de Cardona, Jaume Caçador, Guillem Caçador).
Present a la segona etapa del concili de Trent (1551-52), intervingué en els debats sobre l’eucaristia i la penitència, posteriorment publicats (Barcelona, 1570), com també altres opuscles.
(Madrona, Solsonès, segle XVI – Vic, Osona, 21 setembre 1575)
Eclesiàstic. Religiós benedictí i doctor en teologia.
Prior de Meià i abat dels monestirs de Breda (1569-73) i de Cuixà (1573-74).
El 1574 fou nomenat bisbe de Vic, però no pogué dur a terme els plans proposats de reorganització.
(Barcelona, vers 1671 – Viena, Àustria, 1721)
Eclesiàstic i erudit. Canonge de la catedral de Barcelona, ardiaca de Santa Maria del Mar (1702) i vicari general de Barcelona.
Fou un dels fundadors de l’Acadèmia Desconfiada (1700), i partidari de l’arxiduc Carles III. Per això, a la mort del bisbe de Barcelona Benet de Sala, a qui havia acompanyat a Roma a rebre el capel cardenalici (1715), li fou prohibit el retorn.
(Catalunya, segle X)
Bisbe de Vic (914-17).
Es distingí en l’augment i la reorganització patrimonial del bisbat; consagrà les esglésies de Manresa i del Moianès, regió que organitzà eclesiàsticament, així com el monestir de Ripoll i l’incipient de Santa Cecília de Montserrat.
(Tortosa, Baix Ebre, segle XVI – 1616)
Eclesiàstic. Fou vicari general de Tortosa, on promogué moltes obres de caràcter benèfic.
Hi instituí la processó de sant Ramon de Penyafort, per a la qual regalà una imatge d’argent del sant i un ric tabernacle.
(Girona, 21 juny 1822 – Castellterçol, Moianès, 22 juny 1872)
Prelat. Fou canonge de Lleida.
El 1865 fou nomenat bisbe de Vic. Renuncià al càrrec per la seva gran modèstia. La decisió no fou admesa i hagué d’ocupar la seva diòcesi l’any següent fins a la seva mort.
Assistí al Concili Vaticà de 1869. Destacà com a predicador.
(Santarem, Portugal, vers 540 – Girona, 621)
Eclesiàstic i historiador. Fundador del monestir de Bíclarum (586), fou elegit bisbe de Girona (vers 590) i participà en el concili de Toledo (589), en el provincial de Barcelona (599) i en l’Egarenc (614).
Va escriure (vers 590) la Crònica del Biclarense, interessant per al coneixement de la Hispània visigòtica (567-590).
Dades dels Països Catalans 