(Barcelona, 5 maig 1925 – 5 novembre 1989)
Compositor i pianista. Deixeble de Lamote de Grignon i C. Taltabull, formà part del Cercle Manuel de Falla.
De la seva producció, influïda per Hauer i Scriabin, es destaquen els Preludis ambulants (1953), Concert per a Violoncel (1984), Cançons (text de Salvat-Papasseit), i el ballet Els Proletaris (1969).
(Barcelona, 1946 – vers 1955)
Grup de compositors. Format gràcies a l’ajut de l’Institut Francès de Barcelona. Els membres eren adscrits a diferents estètiques.
Una de les finalitats era de combatre l’aïllament posterior a la guerra civil de 1936-39 i de posar-se en contacte amb la música europea d’entreguerres, cosa que aconseguiren només en part.
El Cercle deixà d’actuar cap a la meitat de la dècada del 1950.
(Barcelona, 1983 – 2005)
Organisme. Creat per la Generalitat de Catalunya amb l’objectiu de recuperar, conservar i posar a disposició del públic el patrimoni documental català de la música de totes les èpoques.
Fou dirigit, des de la seva fundació fins al 1992, per la musicòloga Montserrat Albet. Des del 1994, el seu director fou el compositor Salvador Pueyo.
El 2005 tots els seus fons foren traspassats a la Biblioteca de Catalunya.
(Barcelona, 1986 – 1994)
Organisme. Creat per l’ajuntament barceloní amb l’objectiu de recollir, catalogar i posar a disposició del poble tot tipus de documentació (partitures, llibres, enregistraments) de música catalana, espanyola i estrangera escrita a partir de l’any 1950.
El compositor Joan Guinjoan en fou el director des de la fundació fins al 1994 que s’integrà al Centre de Documentació Musical de Catalunya.
(Barcelona, 1770 – 1812)
Compositor. Fou mestre de capella a Santa Maria del Mar (1792-1812).
Compongué música sacra de remarcable interès, entre les quals destaca la misa Pastoril (1802), els oratoris San Julián (1790), San Miguel de los Santos (1791), Casta Susana (1799), Las dos sillas de San Eloy (1799) i Beato Oriol (1807), estrenat amb motiu de les festes de la beatificació de Josep Oriol.
Morí molt jove.
(Palamós, Baix Empordà, 11 desembre 1856 – Barcelona, 26 gener 1929)
Músic i compositor. Inventà una modalitat de bandúrria amb cordes simples, que fou construït a Alemanya i a Barcelona, i un nou sistema de pedals anomenat piano-pédalier aplicable al piano i apte per acompanyar instruments de pua.
És autor de La escuela de la mandolina (1900), de preludis, d’estudis, de capritxos i de nombroses obres i arranjaments per a mandolina.
(Sitges, Garraf, 21 novembre 1891 – 13 gener 1978)
Compositor. Estudià música amb el seu pare, organista de Sitges, a l’Escolania de Montserrat i amb els mestres Carles Pellicer i Enric Morera.
Fou crític musical al “Diario de Barcelona”. Actuà com a organista a Barcelona, on fundà l’Orfeó Pompeia i la Coral Barcelona.
Compongué música escènica, de cambra i 21 sardanes per a cobla i per a cor. Les més populars són La processó de sant Bartomeu (1919), Dalt dels cims (1964).
És autor d’una glossa del ballet de Déu i instrumentà per a cobla La moixiganga de Sitges (1928).
(Mataró, Maresme, 30 setembre 1867 – Barcelona, 25 maig 1926)
Compositor i organista. Deixeble de Manuel Blanch a Mataró.
Fou mestre de capella a l’església de la Mercè de Barcelona, ciutat on fundà i dirigí la Capella Catalana (1900).
A París, on residí del 1907 al 1915, formà un trio amb els seus dos fills, Agustí Cassadó i Moreu (violí) i Gaspar (violoncel).
Autor de nombroses obres d’església, de música de cambra, de música escènica, de tres sarsueles, de l’òpera El monjo negre (1920) i de la sardana Pàtria enyorada.
(Valls, Alt Camp, 8 octubre 1690 – Toledo, Castella, 27 abril 1764)
Músic. Mestre de capella de Granollers (1714), de Santa Maria del Mar de Barcelona (1715), i de la catedral de Toledo (1736-62).
El 1762 signà l’aprovació del llibre Llave de la modulación, d’Antoni Soler (Madrid 1762). Hom conserva a Bolonya una sèrie de cartes seves on critica l’excessiva influència italiana de la música de Josep Duran, mestre de capella de la catedral de Barcelona.
Escriví nombrosos oratoris, alguns dels quals foren interpretats a Santa Maria del Mar (Betulia libertada, 1726; La igual justicia de Dios, 1729; Vencer matando y muriendo, 1731), nadales, misses, motets, salms i tonos.
La seva escriptura polifònica és sòbria, bé que molt rica en l’aspecte harmònic.
(Sabadell, Vallès Occidental, febrer 1747 – la Vinyavella, Esparreguera, Baix Llobregat, 1 abril 1799)
Compositor. Monjo benedictí, estudià a l’Escolania de Montserrat i professà en aquell monestir a 16 anys; on fou organista i un dels intèrprets més notables de la seva època.
Compongué música sacra, destinada principalment als oficis del monestir. El seu estil revela una influència italiana evident, pròpia de l’època, així com una devoció profunda.
En el Magnificat, per a cor i orquestra, uneix la salmòdia gregoriana, conductora del cor, amb les intervencions brillants del solista, que imita les improvisacions i corals del cant gregorià.
Dades dels Països Catalans 