(Palamós, Baix Empordà, 11 desembre 1856 – Barcelona, 26 gener 1929)
Músic i compositor. Inventà una modalitat de bandúrria amb cordes simples, que fou construït a Alemanya i a Barcelona, i un nou sistema de pedals anomenat piano-pédalier aplicable al piano i apte per acompanyar instruments de pua.
És autor de La escuela de la mandolina (1900), de preludis, d’estudis, de capritxos i de nombroses obres i arranjaments per a mandolina.
(Sitges, Garraf, 21 novembre 1891 – 13 gener 1978)
Compositor. Estudià música amb el seu pare, organista de Sitges, a l’Escolania de Montserrat i amb els mestres Carles Pellicer i Enric Morera.
Fou crític musical al “Diario de Barcelona”. Actuà com a organista a Barcelona, on fundà l’Orfeó Pompeia i la Coral Barcelona.
Compongué música escènica, de cambra i 21 sardanes per a cobla i per a cor. Les més populars són La processó de sant Bartomeu (1919), Dalt dels cims (1964).
És autor d’una glossa del ballet de Déu i instrumentà per a cobla La moixiganga de Sitges (1928).
(Mataró, Maresme, 30 setembre 1867 – Barcelona, 25 maig 1926)
Compositor i organista. Deixeble de Manuel Blanch a Mataró.
Fou mestre de capella a l’església de la Mercè de Barcelona, ciutat on fundà i dirigí la Capella Catalana (1900).
A París, on residí del 1907 al 1915, formà un trio amb els seus dos fills, Agustí Cassadó i Moreu (violí) i Gaspar (violoncel).
Autor de nombroses obres d’església, de música de cambra, de música escènica, de tres sarsueles, de l’òpera El monjo negre (1920) i de la sardana Pàtria enyorada.
(Valls, Alt Camp, 8 octubre 1690 – Toledo, Castella, 27 abril 1764)
Músic. Mestre de capella de Granollers (1714), de Santa Maria del Mar de Barcelona (1715), i de la catedral de Toledo (1736-62).
El 1762 signà l’aprovació del llibre Llave de la modulación, d’Antoni Soler (Madrid 1762). Hom conserva a Bolonya una sèrie de cartes seves on critica l’excessiva influència italiana de la música de Josep Duran, mestre de capella de la catedral de Barcelona.
Escriví nombrosos oratoris, alguns dels quals foren interpretats a Santa Maria del Mar (Betulia libertada, 1726; La igual justicia de Dios, 1729; Vencer matando y muriendo, 1731), nadales, misses, motets, salms i tonos.
La seva escriptura polifònica és sòbria, bé que molt rica en l’aspecte harmònic.
(Sabadell, Vallès Occidental, febrer 1747 – la Vinyavella, Esparreguera, Baix Llobregat, 1 abril 1799)
Compositor. Monjo benedictí, estudià a l’Escolania de Montserrat i professà en aquell monestir a 16 anys; on fou organista i un dels intèrprets més notables de la seva època.
Compongué música sacra, destinada principalment als oficis del monestir. El seu estil revela una influència italiana evident, pròpia de l’època, així com una devoció profunda.
En el Magnificat, per a cor i orquestra, uneix la salmòdia gregoriana, conductora del cor, amb les intervencions brillants del solista, que imita les improvisacions i corals del cant gregorià.
(Barcelona, 1924 – 29 octubre 1996)
Compositor. Estudià violí al Conservatori del Liceu i composició amb Cristòfor Taltabull. Membre fundador del Cercle Manuel de Falla.
Ha escrit obres vocals –Cançons sobre poemes de Baudelaire (1948), Cançons sobre poemes de Machado (1949), Joan Miró, per a soprano i piano (1962), Canciones a Guiomar (1952), per a veu i instrument-, obres per a piano –Sonata (1950) i Bipolar (1964- obres de cambra –Sonata per a violí i piano (1949), Silencis (1967), Poema de Taüll (1959), Forma (1965)-.
És autor d’Hemicicles (1970), obra per a quatre formacions instrumentals i Moviments concertants (1974), per a orquestra. S’expressà amb concisió i amb refinament sonor.
Exercí la crítica musical al setmanari “Destino” des del 1966 fins al tancament de la revista.
(Barcelona, 2 juny 1850 – 22 novembre 1903)
Compositor. Fou bon organista i pianista.
Compongué música d’inspiració religiosa, de la qual destaca la inspirada en alguns poemes místics de Jacint Verdaguer.
(Sabadell, Vallès Occidental, 2 abril 1956 – )
Compositor. Estudià al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona amb Antoni Ros i Marbà (direcció) i Josep Soler i Sardà (contrapunt, instrumentació i composició).
Ha compost música per a cinema i per a espectacles teatrals i de dansa, així com nombroses partitures orquestrals i de cambra, algunes de les quals han estat guardonades. La seva música manté viva l’herència de l’Escola de Viena i ha interessat a Friedrich Cerha.
També es dedicà a l’ensenyament.
