Arxiu d'etiquetes: catedràtics/ques

Font i Quer, Pius

15 Respostes

(Lleida, 9 abril 1888 – Barcelona, 2 gener 1964)

Doctor en farmàcia i químic. Es llicencià en ciències químiques a la Universitat de Barcelona (1908) i obtingué el títol de doctor en farmàcia el 1914 a Madrid.

Fou nomenat catedràtic auxiliar de botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona (1917-22). Fou també professor de l’Escola d’Estiu i de l’Escola Superior d’Agricultura i, el 1933, professor agregat de botànica a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (1921), organitzà l’Institut Botànic. El 1911 ingressà al cos de sanitat militar i assolí el grau de tinent coronel farmacèutic.

Fou president de la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1958) i de la Institució Catalana d’Història Natural (1931-34) i vicepresident d’honor dels Congressos Internacionals de Botànica de París (1954) i d’Edimburg (1964).

El 1939 fou processat i perdé tots els seus càrrecs acadèmics.

Publicà més de 220 treballs sobre botànica, amb la qual cosa contribuí al coneixement de la flora de la Península. El 1953 publicà una síntesi sobre la geografia botànica de la península Ibèrica i inicià treballs sobre una flora dels Països Catalans.

Llibres seus molt coneguts són Diccionario de Botánica (1953) i Iniciació a la botànica (1938). També manifestà un gran interès per l’aspecte terminològic de la botànica, proposant nous termes científics i una nomenclatura popular de les plantes i dels elements del paisatge vegetal. A Plantas medicinales (1962) recollí 10.000 noms populars de plantes en llengües peninsulars.

Font i Puig, Pere

2 Respostes

(Barcelona, 24 desembre 1888 – 25 maig 1959)

Filòsof, psicòleg i pedagog. Fou catedràtic de lògica fonamental a la universitat de Múrcia (1916-24), el 1957 en fou degà. Aquest darrer any obtingué la càtedra de psicologia superior a la Universitat de Barcelona, on realitzà una tasca pedagògica particularment eficaç. Pertangué a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Col·laborà a diverses revistes especialitzades.

La seva producció de llibres comprèn diverses obres de caràcter didàctic, estudis com Las concepciones políticas de los Santos Padres y escritores eclesiásticos de los siete primeros siglos de Cristianismo (1916), El sentimiento de comunión desinteresada con el no yo como fuente de placer estético (1927) i Ramon Llull: polarización y unificación (1931), així com excel·lents aportacions a la divulgació de la filosofia oriental, com La filosofía india (1933) i la traducció Oráculos de Zoroastro. Fou la primera autoritat del país en aquesta especialitat orientalista.

Font i Carreras, August

4 Respostes

(Barcelona, 2 juny 1846 – 6 març 1924)

Arquitecte (1869). Deixeble d’Elies Rogent, amb qui redactà un projecte de restauració de la catedral de Tarragona (1883) i construí el seminari conciliar d’aquesta ciutat. Dirigí les obres de reforç de la cúpula del Pilar, a Saragossa. i moltes obres a Barcelona (Banys Orientals (1872), edifici de la Caixa d’Estalvis de la plaça de Sant Jaume, palau de Belles Arts per a l’Exposició Universal del 1888, plaça de toros de les Arenes (1892-99), etc). Acabà la decoració de la façana principal de la catedral, en col·laboració amb Josep Oriol Mestres (1906-12), dins un estil neogòtic.

És autor, també, de nombroses i importants reconstruccions i restauracions d’edificis antics (campanar de Santa Maria del Mar). Fou acadèmic de Sant Jordi (1894), president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, i catedràtic de l’escola d’arquitectes de Barcelona.

Florensa i Ferrer, Adolf

3 Respostes

(Lleida, 15 maig 1889 – Barcelona, 14 juliol 1968)

Arquitecte. Titulat el 1914, any en que guanyà una càtedra a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i el 1924 fou arquitecte municipal de la ciutat.

Entre les seves obres, la majoria inspirades en el classicisme, cal citar el Casal del Metge (1919), el Palau de Comunicacions (1929) de Montjuïc, l’Escola de Nàutica, en col·laboració amb Joaquim Vilaseca, el Foment Nacional del Treball (1931-34), amb A. Barba i Miracle, i diverses cases de pisos (cases Cambó, 1921-25), totes a Barcelona. Restaurà edificis antics (Capitania General, 1928, i la Duana Nova) i fou el responsable de les abundoses restauracions del nucli antic de Barcelona. Construí l’hospital de Lleida i restaurà el castell de Peralada.

Publicà nombroses treballs en les “Memòries” de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, entitat a la qual pertanyia des del 1927; reuní en tres volums les restauracions municipals del 1927 al 1960 i en publicà diverses monografies des del 1958; i és autor, juntament amb d’altres arquitectes, de l’obra Architecture gothique civile en Catalogne (1935).

Fisas i Armengol, Vicenç

Deixa un comentari

(Barcelona, 1952 – )

Sociòleg. Doctor en estudis sobre la pau per la universitat de Bradford (Regne Unit). Des de jove dugué a terme investigacions sobre conflictes, desarmament i defensa dels drets humans. El 1988 obtingué el Premi Nacional de Drets Humans.

El 1992 fundà l’associació de suport a immigrants Vallès sense Fronteres. Fou coordinador de les campanyes per la transparència i el control del comerç d’armes, dutes a terme des del 1994 per Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón i Metges Sense Fronteres. Des del 1997 fou titular de la càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans de la Universitat Autònoma de Barcelona, i des del 1999, director de l’Escola de Cultura de Pau.

És autor de nombroses publicacions sobre temes relacionats amb la seva especialitat, entre les quals destaquen El poder militar en España (1976), Introducció a l’estudi de la pau i dels conflictes (1987), Las armas de la democracia (1988), Defensa 2001 (1990), Ecología y seguridad en el Mediterráneo (1993), Alternativas de defensa y cultura de paz (1994), Las Naciones Unidas ante un mundo en crisis (1994), Cultura de paz y gestión de conflictos (1998) i Adios a las armas ligeras: las armas y la cultura de la violencia (2000).

Figuerola i Ballester, Laureà

6 Respostes

(Calaf, Anoia, 4 juliol 1816 – Madrid, 28 febrer 1903)

Economista i polític. Estudià economia a la Junta de Comerç de Barcelona, sota la direcció d’Eudald Jaumeandreu, i dret a la Universitat de Barcelona, on guanyà la càtedra d’economia política (1847), i després d’haver-se passat al lliurecanvisme ocupà la de Madrid.

Fou membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i d’altres institucions, tant de Catalunya com de Madrid.

Des de molt jove milità en les files del Partit Federal. El 1842 fou secretari de la Junta Revolucionària de Barcelona, però dimití. El 1846 fundà l’Escola Normal de Barcelona.

A conseqüència de la caiguda d’Isabel II de Borbó, tingué accés al govern, on ocupà el càrrec de ministre d’Hisenda (des del setembre de 1868 fins al juny de 1869 i des del novembre de 1869 fins al febrer de 1870), des del qual promulgà una Llei de Bases Aranzelàries (que posteriorment ha estat denominada Aranzel Figuerola) que suprimia totes les restriccions a la importació i l’exportació en un pla gradual de rebaixes. El triomf d’aquesta política lliurecanvista fou de poca durada. En aquest càrrec, creà la moneda unitària per a tot l’estat espanyol (la pesseta).

Després de la seva sortida del govern es dedicà estrictament a la tasca docent, i fou el primer president de la Institución Libre de Enseñanza.

Entre altres obres de tipus pedagògic i econòmic, és autor d’un dels llibres més importants d’aquella època sobre el fenomen urbà: l’Estadística de Barcelona en 1849 (1849, reeditat el 1968), també, i per justificar el seu aranzel, publicà La reforma arancelaria de 1869.

Com a educador escriví: Manual completo de enseñanza simultánea, mútua i mixta… (1841), Guía legislativa e inspectiva de instrucción primaria (1844), Elementos de gramática castellana (1853, amb més de 30 edicions); d’altres escrits seus notables són: Organización política del estado (1854), El socialismo en Suiza y Francia (1894) i Filosofia del trabajo (1861). Una part dels seus treballs és dispersa i introbable.

Ferrer i Fitó, Rafael

Deixa un comentari

(Sant Celoni, Vallès Oriental, 22 maig 1911 – Barcelona, 26 març 1988)

Violinista i compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on el 1950 aconseguí el premi extraordinari de composició. Deixeble d’Eduard Toldrà, de Lluís Millet i d’Enric Morera. Fou concertino i sots-director (1944-62) i director interí (1962-67) de l’Orquestra Municipal de Barcelona i sots-director de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (1967-78). Fou assessor musical de Radio Nacional de España (1948-76) i catedràtic de música de cambra del Conservatori Municipal de Música de Barcelona (1969-81).

De les seves composicions destaquen especialment Suite Mediterrània (1951), el ballet Romance de la fragua, estrenat a París el 1952, Concert per a violí i orquestra en si menor (1958), la suite Una nit de Nadal (1960), La tarde, la noche y el amanecer (1962), premi Itàlia de la RAI 1962, Mediterrània-3 (1976), De la terra, del mar, Cant a Barcelona sobre un poema de M. Costa i Llobera (1980) i Erols (1982). Orquestrà peces de piano d’Enric Granados i n’enregistrà en disc dirigint l’Orquestra del Conservatori de París.

Ferraté i Pascual, Gabriel

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 3 març 1932 – Barcelona, 11 febrer 2024)

Enginyer industrial i perit agrícola. Catedràtic d’automàtica de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona des del 1968, posteriorment en fou director (1969-72). Rector de la Universitat Politècnica (1972-76), fou nomenat després director general d’universitats i investigació i més tard director general de política científica de la Generalitat de Catalunya.

En 1978, 1982, 1986 i 1990 fou elegit com a rector de la Universitat Politècnica de Catalunya, càrrec en el qual romangué fins al 1994.

Professionalment s’ha especialitzat en el camp de l’automàtica i de la informàtica, on ha desenvolupat sistemes de regulació del trànsit.

Membre de diferents organismes internacionals (com la IFAC), director de l’Institut de Cibernètica i entre 1980-89 fou vice-president de la CIRIT. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Febrer i Carbó, Joaquim

Deixa un comentari

(Benicarló, Baix Maestrat, 26 setembre 1893 – Barcelona, 3 setembre 1970)

Meteoròleg, astrònom i matemàtic. Treballà a l’Observatori Fabra, del qual esdevingué director (1958), i al Servei Meteorològic de Catalunya. Féu molts estudis pluviomètrics i sondeigs atmosfèrics.

Des del 1931 fins al 1963 fou catedràtic de física a la Universitat de Barcelona. Va estar president de la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica.

Publicà Atlas pluviométrico de Cataluña, premiat el 1930; Meteorología. Lecciones de astronomía elemental (1946), i Lecciones de cosmografía, les dues darreres en col·laboració.

Farreras i Valentí, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 4 abril 1916 – 17 maig 1968)

Metge i catedràtic. Es llicencià a la Universitat de Barcelona i amplià estudis a Jena i Zuric. Catedràtic de patologia mèdica a Barcelona (1959-60) i a Salamanca (1960-64). Fou un destacat col·laborador del doctor Pedro i Pons: tingué una participació important en la seva Patología y clínica médica (1951).

Fundador de l’Escola d’Hematologia de la Universitat de Barcelona, on exercí un important mestratge. Presidí diverses associacions científiques, com la Sociedad Española de Medicina Interna (1966-68) i fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i d’altres entitats estrangeres.

Va traduir el clàssic Manual de medicina interna de Domarus.