Arxiu d'etiquetes: catedràtics/ques

Guerrero i Moreno, Ricard

Deixa un comentari

(Madrid, 29 setembre 1943 – )

Microbiòleg. Catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona (1980) i de la Universitat de Barcelona (1988). President de la Societat Catalana de Biologia (1989-93).

Ha estat un dels primers investigadors sobre ecologia microbiana als Països Catalans i a l’estat espanyol, en particular sobre avaluació de riscs de la introducció al medi de microorganismes manipulats genèticament, el cicle de sofre de la natura, les comunitats de bacteris fototròfics en llacs d’origen càrstic, els tapissos microbians i la producció per determinats bacteris de plàstics biodegradables.

Cal destacar els seus estudis sobre les comunitats procariòtiques dels sistema càrstic del Pla de l’Estany i sobre l’estructura i la fisiologia dels tapissos bacterians del delta de l’Ebre.

Giralt i Raventós, Emili

6 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1 abril 1927 – Barcelona, 16 abril 2008)

Historiador. Deixeble de Jaume Vicens i Vives, ha estat lector de castellà a Durham (1954-55), professor a la Universitat de Barcelona (1959) i catedràtic d’història contemporània a la Universitat de València (1966) i a la de Barcelona (des del 1971). Ha estat president de l’Institut d’Estudis Catalans (1986-95).

Especialista en estudis de població, d’història agrària i de moviments socials als Països Catalans, ha publicat La colonia mercantil francesa en Barcelona a mediados del siglo XVII (1956-59) i, juntament amb Jordi Nadal, La population catalane de 1553 à 1717 (1960), Barcelona en 1717-18, un modelo de sociedad preindustrial (1963) i La immigració francesa a Mataró durant el segle XVIII (1966).

També és autor de Los estudios de historia agraria en España. Desde 1940 a 1961 (1962), El conflicto “rabassaire” y la cuestión agraria en Cataluña hasta 1936 (1964), Premsa clandestina i de l’exili (1939-1976) (1977), Dos estudios sobre el Païs Valenciano (1978) i, juntament amb Albert Balcells i Josep Termes, Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes (1800-1939) (1967). Ha dirigit la Bibliografia dels moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes (1972) i El franquisme i l’oposició: una bibliografia crítica (1939-1975) (1981).

Giné i Partagàs, Joan

4 Respostes

(Barcelona, 21 novembre 1836 – 28 febrer 1903)

Metge. Es llicencià a la Universitat de Barcelona el 1858 i es doctorà el 1862. Catedràtic de Santiago (1866), l’any següent retornà a Barcelona com a primer catedràtic titular d’higiene (el 1871 ho esdevingué de clínica quirúrgica). Introduí els estudis d’història de la medicina a la facultat. El 1866 havia creat l’Institut Mèdic de Barcelona, que fou el primer assaig d’escola lliure en medicina.

Des del 1873 dirigí el manicomi de Nova Betlem (Sant Gervasi), establiment capdavanter en les tècniques de tractament i primera escola psiquiàtrica de la Península; el 1883 hi tingué lloc el Certamen Frenopàtic, primer dels congressos celebrats a Catalunya. Fou degà de la facultat de medicina (des del 1892 fins a la mort) i el propulsor de l’obra de la nova facultat i Hospital Clínic.

Fundà la revista “La Independencia Médica” (1869) i en féu tribuna de les seves teories organicista (com a psiquiatre), positivista (com a científic) i de defensa d’un ensenyament millor i de reivindicació higiènico-social. El 1881 fundà la “Revista Frenopática Barcelonesa”.

De la seva extensa obra escrita es destaquen un gran tractat de frenopatologia, un de dermatologia, el Curso de higiene privada y pública i la traducció, amb Bartomeu Robert, de la patologia cel·lular de Virchow. Conreà també la literatura d’humor i de ciència ficció (Un viaje a Cerebrópolis, 1884, El misterio de los Onkos (1887) i Misterios de la locura, 1890).

Gil i Vernet, Salvador

2 Respostes

(Vandellòs, Baix Camp, 10 agost 1893 – Barcelona, 24 octubre 1987)

Metge. Cursà els estudis a la Universitat de Barcelona, on es llicencià (1915). Fou alumne intern de l’hospital de la Santa Creu i del Clínic, en el qual treballà com a preparador anatòmic mentre estudiava. El 1920 fou nomenat catedràtic auxiliar d’anatomia de la Facultat de Barcelona, el 1926, per oposició, passà a la de Salamanca, i el 1928 retornà a la de Barcelona. El 1933 fou nomenat catedràtic d’urologia de la Universitat Autònoma.

El 1954 fou nomenat director de l’Escola Professional d’Urologia, i el 1967 presidí l’Associació Internacional d’Urologia. Realitzà tot un seguit de treballs al Laboratori Biològic de Sarrià que publicà a El sistema nervioso, órgano vegetativo. Contribución a su estudio anatómico y embriológico (1926).

Destacà pels seus treballs d’anatomia i patologia urològiques i sobre l’estructura de la pròstata, camps en els quals tingué un gran prestigi internacional. També escriví Nota sobre anatomía del uréter, El mediastino en las diferentes edades i el tractat Patología urogenital (1944-45). Fou doctor honoris causa per la universitat de Tolosa, al Llenguadoc.

Gabriel i Sirvent, Pere

Deixa un comentari

(Terrassa, Vallès Occidental, 21 març 1945 – )

Historiador. Professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1975 i catedràtic des del 1993. Ha treballat bàsicament en el camp de la història social i del pensament polític. Col·laborador de les revistes “L’Avenç” i “Recerques” des dels primers números i d’altres com “Randa”, “Estudios de Historia Social” i “Historia Social”.

Entre les seves publicacions sobresurten diversos llibres i també algunes col·laboracions en obres col·lectives: El moviment obrer a Mallorca (1973), Joan Peiró. Escrits, 1917-1939 (1975), Escrits polítics de Federica Montseny (1979), El anarquismo en España (1979), Mallorca Contemporánea. Siglos XIX y XX (1984), La Restauración y la Dictadura en Cataluña, 1875-1930 (1984), La població obrera catalana, una població industrial? (1985), Entre liberals i conservadors, 1880-1898 (1987), Sous i cost de la vida a Catalunya a l’entorn dels anys de la primera guerra mundial (1988), Movimiento obrero y Restauración borbónica, 1874-1902 (1990), Sindicalismo y sindicatos en Catalunya. La UGT, 1888-1938 (1990), Espacio urbano y articulación política popular en Barcelona, 1890-1920 (1992), Insurrección y política. El republicanismo ochocentista en Cataluña (1994), El republicanismo militante en Cataluña en la primera etapa de la Restauración, 1875-1893 (1996) i El moviment obrer a les Illes Balears, 1869-1936 (1996).

També ha publicat en col·laboració la Història gràfica del moviment obrer a Catalunya (1989), ha dirigit Ictíneu. Diccionari de les Ciències de la Societat als Països Catalans, ss XVIII-XIX (1979), i dirigí des del 1994 l’obra Història de la Cultura Catalana.

Fontserè i Riba, Eduard

8 Respostes

(Barcelona, 1 març 1870 – 18 setembre 1970)

Meteoròleg i sismòleg. Doctorat el 1894 en ciències físico-matemàtiques per la Universitat de Barcelona, on n’ocupà la càtedra de matemàtiques.

Aquell mateix any projectà un observatori al cim del Tibidabo, que onze anys més tard es realitzà en construir-s’hi l’observatori Fabra, en el qual ell fou director de la secció meteorològica i sísmica (1912). El 1899 guanyà la càtedra de geodèsia de la Universitat de Barcelona, el 1900 la de mecànica racional, i el 1932 la d’astronomia.

Organitzà la xarxa pluviomètrica de Catalunya i les Balears amb 224 estacions. El 1913 creà l’Estació Aerològica de Barcelona, que fou l’inici del Servei Meteorològic de Catalunya.

Fou president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1933-35 i 1936-39) i de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1942-58), de la qual restà com a president honorari fins a la seva mort. Fou doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc.

Entre els 180 títols publicats, excel·leixen Atlas elemental de núvols (1925), Assaig d’un vocabulari meteorològic català (1948), Ciències físiques i naturals (1935), Una visió meteorològica del Turó de l’Home (1950) i Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906 (1970).

Fontboté i Mussolas, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 8 juny 1921 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 23 setembre 1989)

Geòleg. Estudià ciències naturals a la Universitat de Barcelona, on es llicencià l’any 1943, amplià estudis a les universitats de Lieja (1946-47) i Neuchâtel (1954). Es doctorà el 1952 amb una tesi sobre el Pirineu axial català. Per al Congrés d’Investigació sobre el Quaternari féu un treball sobre el Sistema Mediterrani Català. L’any 1954 fou nomenat catedràtic de la universitat de Granada, on impulsà l’escola geològica d’aquella ciutat.

Ha estudiat les serralades Bètiques, que li donà un gran prestigi entre els especialistes europeus. Dels seus treballs destaca el mapa tectònic de la península Ibèrica i les Balears a escala 1:1.000.000, fet en col·laboració (1972-74). Fou membre de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona.

Fontana i Lázaro, Josep

2 Respostes

(Barcelona, 20 novembre 1931 – 28 agost 2018)

Historiador. Llicenciat en lletres (1956) i doctorat (1970) per la Universitat de Barcelona. Deixeble de J. Vicens Vives, P. Nadal, F. Soldevila i P. Vilar, fou lector a Liverpool (1956-57), agregat interí a la Universitat Autònoma de Barcelona (1968-74), catedràtic d’història econòmica a la de València (1974-76) i de nou a l’Autònoma de Barcelona des del 1976.

Iniciador de les escoles renovadores en l’estudi de la historiografia contemporània, ha investigat sobretot els models de la transició de l’antic règim cap al capitalisme. Entre una llarga bibliografia es destaquen La revolució de 1820 a Catalunya (1961), La vieja Bolsa de Barcelona 1815-1914 (1961), Aribau i la indústria cotonera a Catalunya (1963), La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820 (tesi doctoral, 1972), Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX (1973), Hacienda y estado: 1823-1830 (1974), La crisis del Antiguo Régimen (1808-1833) (1979), Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982), Guerra y hacienda: la hacienda del gobierno central en los años de la Guerra de Independencia 1808-1814, amb Ramon Garrabou (1986), La fi de l’Antic Règim i la industrialització (1787-1868) (1988), La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per a una guia dels corrents actuals (1992) i Europa ante el espejo (1994).

Ha dirigit diverses obres col·lectives i ha col·laborat en la Historia Agraria de la España Contemporánea (1986). El 1992 fou nomenat director de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives i de la col·lecció “Jaume Caresmar“, editada per aquest institut.

Font i Sagué, Norbert

2 Respostes

(Barcelona, 17 setembre 1874 – 19 abril 1910)

Geòleg, espeleòleg i escriptor. Fou ordenat sacerdot el 1900, i obtingué un benifet a l’església de Santa Maria del Mar. El 1907 fou nomenat administrador de la Casa Municipal de Misericòrdia.

Doctor en ciències naturals el 1904, va ésser catedràtic de geologia als Estudis Universitaris Catalans i president de la Institució Catalana d’Història Natural. Conreà amb èxit les belles lletres i guanyà diversos premis als Jocs Florals de Barcelona (1894-97).

Fou l’introductor de l’espeleologia a Catalunya i establí, juntament amb el Centre Excursionista de Catalunya, un catàleg espeleològic de Catalunya. Creà el Museu Petrogràfic del parc de la Ciutadella. Incansable excursionista, inventarià i explorà molts avencs i coves de Catalunya. Fou un col·laborador assidu del “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”.

Autor de l’Excursionisme científic, Curs de geologia, Botànics catalans anteriors a Linné (1901), Història de Catalunya, Llealtat catalana, Via fora als adormits! i Història de les ciències naturals a Catalunya del segle XV al XVIII (1909).

Font i Rius, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 abril  1915 – 5 abril 2018)

Jurista i historiador del dret català. Ha estat catedràtic de la universitat de La Laguna (1945), d’on passà successivament a les de Múrcia, de València i, finalment, de Barcelona (1954). Fou degà de la facultat de dret del 1958 al 1965.

És doctor honoris causa de les universitats de Montpeller i de Bordeus i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1960) i de la de Jurisprudència i Legislació (1960) i de l’Institut d’Estudis Catalans (1970).

Les seves publicacions han versat sobre els problemes jurídics de la conquesta cristiana i dels orígens dels municipis catalans (Orígenes del régimen municipal de Cataluña, 1944), que han cristal·litzat en l’edició de les Cartas de población y franquicia de Cataluña, obra bàsica, en dos volums (1969). Cal esmentar-ne també El procés de formació de “Les Costumes” de Tortosa (1973).

Formà part de l’equip director de la continuació de l’obra inacabada de Ramon d’Abadal Catalunya carolíngia.