(Catalunya, 1978 – )
(JSC) Organització juvenil. Creada per la fusió de les organitzacions juvenils dels tres partits socialistes fundacionals del PSC-PSOE.
Enllaç web: Joventut Socialista de Catalunya
(Catalunya, 1908 – segle XX)
Secció de joventut de la Lliga Regionalista.
Tingué una forta influència a barriades i viles (la Barceloneta, el Poble Sec, Arenys de Mar, Granollers, Igualada, Montblanc, Olot, Sabadell).
En formaren part Josep Carner, Carrasco i Formiguera, Nicolau d’Olwer i Josep M. Tallada, una bona part dels quals ingressà a Acció Catalana (1922).
També adoptaren aquest nom les seccions juvenils d’altres grups catalanistes (Partit Nacionalista Català, Estat Català) i dels nuclis republicans i socialistes de les Borges Blanques, Granollers i Reus.
(Catalunya, 1935 – maig 1937)
(JCI) Organització juvenil del POUM. En foren secretaris generals Germinal Vidal i Wilebaldo Solano.
El febrer de 1937 formà, amb les Joventuts Llibertàries, el Front de la Joventut Revolucionària, oposat a l’Aliança Nacional de la Joventut Antifeixista, que les Joventuts Socialistes Unificades defensaven.
El seu òrgan de premsa fou “Juventud Comunista”, de Barcelona.
Hagué de passar a la clandestinitat després dels fets de Maig de 1937.
(Catalunya, 1970 – )
(JCC) Organització juvenil del PSUC. Creada com a successora de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya.
Com a portaveu va editar “Jove Guàrdia” (1971-76) i “Jovent” (1977-80).
Als anys 1980, anà perdent la força que tenia com a conseqüència d’una sèrie de crisis internes relacionades amb el procés de descomposició del PSUC.
Enllaç web: Joventut Comunista de Catalunya
(Catalunya, 20 novembre 1937 – 1939)
Decret promulgat per la Generalitat. Suposava la instauració d’una economia dirigida en determinats sectors o empreses.
La decisió havia d’ésser presa pel conseller d’economia a iniciativa pròpia o a petició del Consell d’Economia.
Els motius d’intervenció eren: irregularitats del consell d’empresa, protecció d’interessos estrangers, producció de guerra o d’articles molt escassos, empresa no constituïda d’acord amb el decret de Col·lectivitzacions, avançar-se a una possible intervenció del govern republicà, evitar l’acció dels tribunals sobre l’empresa, defensa de les empreses apropiades per la sots-secretaria d’armament del ministeri de defensa nacional i que la central de l’empresa no radiqués a Catalunya i hagués estat intervinguda per la República.
(Catalunya, 14 abril 1931 – 1939)
Organisme político-administratiu de la Generalitat. Estigué sotmès a les vicissituds del traspàs de serveis, sobretot pel que es referia a qüestions de seguretat interior.
Adoptà en el primer moment el nom de Conselleria de Política Interior (14-28 abril 1931) i durant part de la guerra civil el de Seguretat Interior.
Sempre fou administrada per dirigents d’ERC, llevat del període en que fou suspès l’Estatut d’Autonomia, després dels fets del Sis d’Octubre, que ho fou per un membre d’UDC.
Durant la guerra civil creà la Junta de Seguretat Interior, la comissaria d’ordre públic, etc, i promulgà normes per a la constitució i funcionament dels ajuntaments.
La centralització de poders efectuada pel govern central de la República afectà de ple la seva existència.
(Catalunya, octubre 1977 – )
Institució política. Hereva de la Generalitat de Catalunya existent durant la Segona República,
Fou recobrada amb la democràcia, després de les primeres eleccions generals de l’estat espanyol, la Generalitat de Catalunya fou restablerta per segona vegada.
Redactat l’Estatut d’Autonomia (1979) i celebrades les eleccions al Parlament de Catalunya (1980), Jordi Pujol fou elegit cinquè president de la Generalitat de Catalunya restaurada i cent quinzè des de l’origen de la institució.
Enllaç: Generalitat de Catalunya
(Catalunya, juny 1959 – febrer 1960)
Campanya cívica en contra de Luis Martínez de Galinsoga, director de “La Vanguardia Española”, per la seva actitud; en protesta perquè es predicava en català a l’església de Sant Ildefons de Barcelona proferí la frase “Todos los catalanes son una mierda”, que s’escampà a cau d’orella per tot Barcelona.
Com a resposta, un grup de joves catòlics i catalanistes encapçalats per Jordi Pujol i Soley entrà en contacte amb gent d’acció d’ideologia semblant i organitzaren una campanya de boicot al diari, consistent en repartir fulls volants, estripar diaris al carrer, trencar vidres del seu local, trametre cartes als anunciants i als venedors, etc.
La campanya se’ls escapà de les mans i aparegueren grups espontanis que actuaven pel seu compte. Els partits polítics -aleshores clandestins- no hi col·laboraren, però sí que ho feren alguns dels seus militants a títol personal.
Al gener de l’any següent, Galinsoga escriví un article per tal de guanyar-se la simpatia dels catalans, negà els fets i s’autoqualificà d’amic de Cambó. La resposta fou espectacular: escampada de fulls volants al Liceu.
La campanya continuà ampliant-se fins que pel febrer Galinsoga fou cessat. El diari havia perdut uns 20.000 subscriptors, havia baixat el tiratge en 30.000 exemplars i s’havia vist obligat a reduir pàgines.
Aquesta victòria contribuí al progrés de l’oposició catalana al franquisme i dugué als fets del Palau.
(Catalunya, segle XIII – segle XV)
Compilació de lleis normatives medievals de caràcter general donades pel rei des de Jaume I, també anomenades Constitucions.
Posteriorment, els furs foren lleis aprovades en les Corts Catalanes.
En les Corts del 1413, sota el regnat de Ferran I d’Antequera, foren compilades en Les Constitucions i altres drets de Catalunya.
(Catalunya, 1961 – 1970)
(FOC) Organització política. Creada per un grup de joves ex-militants comunistes, catòlics progressistes i socialistes.
De fort contingut intel·lectual, va simpatitzar amb el moviment tercermundista i el maoisme, posicions teòriques que va defensar des de publicacions com “Revolució” (1961-62) o “Presencia Obrera” (1964-65). A la pràctica va actuar al si de la coordinadora de Barcelona de Comissions Obreres i al món universitari.
En van ésser membres destacats Alfons Carles Comín, Josep Antoni González i Casanova, Isidre Molas, Miquel Roca i Junyent i Pasqual Maragall, entre altres.
En crisi des del 1969, el FOC s’esmicolà el 1970 després d’haver estat una notable escola de polítics i el gresol de molts grups d’extrema esquerra de la dècada següent.
Dades dels Països Catalans 