Arxiu d'etiquetes: Catalunya (pol)

Generalitat de Catalunya (1977 – )

339 Respostes

(Catalunya, octubre 1977 – )

Institució política. Hereva de la Generalitat de Catalunya existent durant la Segona República,

Fou recobrada amb la democràcia, després de les primeres eleccions generals de l’estat espanyol, la Generalitat de Catalunya fou restablerta per segona vegada.

Redactat l’Estatut d’Autonomia (1979) i celebrades les eleccions al Parlament de Catalunya (1980), Jordi Pujol fou elegit cinquè president de la Generalitat de Catalunya restaurada i cent quinzè des de l’origen de la institució.

Enllaç: Generalitat de Catalunya

afer Galinsoga

Galinsoga, afer

3 Respostes

(Catalunya, juny 1959 – febrer 1960)

Campanya cívica en contra de Luis Martínez de Galinsoga, director de “La Vanguardia Española”, per la seva actitud; en protesta perquè es predicava en català a l’església de Sant Ildefons de Barcelona proferí la frase “Todos los catalanes son una mierda”, que s’escampà a cau d’orella per tot Barcelona.

Com a resposta, un grup de joves catòlics i catalanistes encapçalats per Jordi Pujol i Soley entrà en contacte amb gent d’acció d’ideologia semblant i organitzaren una campanya de boicot al diari, consistent en repartir fulls volants, estripar diaris al carrer, trencar vidres del seu local, trametre cartes als anunciants i als venedors, etc.

afer Galinsoga

La campanya se’ls escapà de les mans i aparegueren grups espontanis que actuaven pel seu compte. Els partits polítics -aleshores clandestins- no hi col·laboraren, però sí que ho feren alguns dels seus militants a títol personal.

Al gener de l’any següent, Galinsoga escriví un article per tal de guanyar-se la simpatia dels catalans, negà els fets i s’autoqualificà d’amic de Cambó. La resposta fou espectacular: escampada de fulls volants al Liceu.

La campanya continuà ampliant-se fins que pel febrer Galinsoga fou cessat. El diari havia perdut uns 20.000 subscriptors, havia baixat el tiratge en 30.000 exemplars i s’havia vist obligat a reduir pàgines.

Aquesta victòria contribuí al progrés de l’oposició catalana al franquisme i dugué als fets del Palau.

Furs de Catalunya

2 Respostes

(Catalunya, segle XIII – segle XV)

Compilació de lleis normatives medievals de caràcter general donades pel rei des de Jaume I, també anomenades Constitucions.

Posteriorment, els furs foren lleis aprovades en les Corts Catalanes.

En les Corts del 1413, sota el regnat de Ferran I d’Antequera, foren compilades en Les Constitucions i altres drets de Catalunya.

Front Obrer de Catalunya

4 Respostes

(Catalunya, 1961 – 1970)

(FOC)  Organització política. Creada per un grup de joves ex-militants comunistes, catòlics progressistes i socialistes.

De fort contingut intel·lectual, va simpatitzar amb el moviment tercermundista i el maoisme, posicions teòriques que va defensar des de publicacions com “Revolució” (1961-62) o “Presencia Obrera” (1964-65). A la pràctica va actuar al si de la coordinadora de Barcelona de Comissions Obreres i al món universitari.

En van ésser membres destacats Alfons Carles Comín, Josep Antoni González i Casanova, Isidre Molas, Miquel Roca i Junyent i Pasqual Maragall, entre altres.

En crisi des del 1969, el FOC s’esmicolà el 1970 després d’haver estat una notable escola de polítics i el gresol de molts grups d’extrema esquerra de la dècada següent.

Front Nacional de Catalunya

8 Respostes

(París, França, abril 1940 – Catalunya, 1977)

(FNC)  Organització política. Creada per un grup de catalans exiliats per a l’organització de la lluita contra el franquisme i en defensa dels drets nacionals de Catalunya.

Si bé en principi va propugnar la lluita armada, el 1946 es va constituir un partit polític i va començar a actuar a l’interior, principalment a la Universitat. Va participar en l’Assemblea de Catalunya i, a partir del 1976, en el Consell de Forces Polítiques, amb la defensa d’un ideari socialista de caràcter independentista.

El 1977 s’incorporà a la candidatura del Pacte Democràtic per Catalunya. La progressiva pèrdua de militants, però, i la manca de resultats electorals acabaren marginant l’organització del mapa polític de la Catalunya autònoma del postfranquisme.

Front d’Esquerres de Catalunya

3 Respostes

(Catalunya, 4 febrer 1936)

Coalició electoral que triomfà en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936.

Versió catalana del Front Popular espanyol, basà la seva campanya electoral en la defensa de l’amnistia política i social, l’Estatut d’autonomia de Catalunya i el restabliment de la llei de Contractes de Conreu.

Fou constituït per Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Partit Republicà d’Esquerra, Unió de Rabassaires de Catalunya, Partit Obrer d’Unificació Marxista, Partit Català Proletari i Partit Comunista de Catalunya.

Front d’Alliberament Gai de Catalunya

3 Respostes

(Catalunya, 1975 – )

(FAGC)  Organització reivindicativa, autònoma i democràtica. Promoguda pels homosexuals de Catalunya.

Organitzà a Barcelona la primera manifestació de gais a l’estat espanyol i després aprovà el Manifest del FAGC, campanyes en defensa dels drets dels homosexuals i contra la discriminació per motius racials i religiosos, sovint en col·laboració amb els moviments sindical i feminista i amb forces d’esquerra de caràcter nacionalista.

Ha aconseguit importants reformes en la legislació civil i penal espanyola i és membre de l’Associació Gai Internacional. Aconseguí l’exclusió dels gais de la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social (1979) i llur legalització el 1980; i contribuí directament a la fundació dels moviments gais del País Valencià i les illes Balears.

Front Català d’Ordre

Deixa un comentari

(Catalunya, 16 febrer 1936)

Coalició electoral dels partits catalans de dreta, constituïda per oposar-se al Front d’Esquerres de Catalunya en les legislatives del 1936, en les quals fou derrotada.

Estava constituït per la Lliga Catalana, Acció Popular Catalana, Partit Republicà Radical, Comunió Tradicionalista i Renovación Española.

flassada, dret de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – segle XV)

(o flassada de cap de casa) Dret existent en alguns indrets de la Catalunya Vella i del Rosselló pel qual, a la mort del pagès de remença, el senyor tenia el dret d’apropiar-se la millor flassada del mas.

En algun cas el senyor l’havia al·legat com a mitjà coactiu que impedia l’enterrament del difunt fins que li fos lliurada aquella roba.

Federació Socialista Catalana

9 Respostes

(Catalunya, 1880 – 1936)

Federació política. Agrupà els diversos grups socialistes de Catalunya afiliats al PSOE. Coneguda també per Federació Catalana del PSOE.

Els primers grups socialistes sorgiren al Principat entorn de Josep Pàmias i el setmanari “El Obrero” (1880). Tanmateix, la ruptura de la direcció madrilenya amb Pàmias (1887-88) frustrà el futur desenvolupament del socialisme a Catalunya, precisament quan tant el PSOE com la UGT havien estat formalment creats a Barcelona (1888). El marginament dels socialistes respecte al moviment obrer català assolí el seu punt més alt en negar-se el PSOE a fer costat a la vaga general de 1902.

A partir del 1904 els socialistes catalans iniciaren un tímid apropament envers el sindicalisme del Principat, que els permeté participar en el moviment de Solidaritat Obrera el 1907. Reorganitzada la Federació, tingué una forta incidència en la campanya de protesta per la guerra del Marroc i en els fets de la Setmana Tràgica de 1909. El seu òrgan de premsa era aleshores “La Internacional”.

El 1916 adoptà reivindicacions catalanistes, però el distanciament amb Madrid anà en augment. La formació de la Unió Socialista de Catalunya el 1923 comportà l’escissió del sector més catalanista, que s’integrà en la nova formació.

Ja durant la República, la força de la Federació es veié debilitada per una nova escissió de militants que es passaren a l’USC el 1933. Malgrat això, la Federació dominà la secció catalana de la UGT i prengué de nou cert relleu amb una nova generació dirigent; finalment, el 1936 participà en la fundació del PSUC.

Reconstruïda a l’exili en 1945-46, es relacionà amb el Moviment Socialista de Catalunya, es reorganitzà sota el seu secretari general, Josep M. Triginer, el novembre de 1976 i entrà en la coalició Socialistes de Catalunya que participà en les primeres eleccions democràtiques de 1977; un any més tard s’integrà al Partit dels Socialistes de Catalunya.