Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Fernández de Villalta i Comella, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 1913 – 4 juliol 2003)

Paleontòleg. Llicenciat en ciències naturals a Barcelona (1934) i doctorat a Madrid (1950), fou professor de recerca del CSIC.

Ha treballat especialment sobre els vertebrats fòssils del Terciari, dels quals ha publicat més d’una vuitena de treballs en col·laboració amb Miquel Crusafont.

Una segona etapa de la seva activitat com a paleontòleg, del 1956 ençà, ha versat sobre la paleontologia d’invertebrats de moltes contrades catalanes i terres veïnes; del Neogen i Quaternari.

Viladomat i Manalt, Antoni

11 Respostes

(Barcelona, 20 març 1678 – 22 gener 1755)

El seu pare fou Salvador Viladomat i Ràfols (Berga, Berguedà, 1648 – Barcelona, 1687)  Pintor. Residí a Barcelona almenys des del 1671. El 1678 establí el seu taller de Sallent.

Antoni fou pintor. És el més important de l’escola catalana del segle XVIII, hereu de la tradició realista i severa del segle XVII. Es va dedicar, gairebé totalment, als temes religiosos d’esperit narratiu; entre les sèries d’aquest tema excel·leixen les escenes de la Vida de sant Francesc (1722-24) i les que decoren la capella dels Dolors de l’església de Santa Maria de Mataró, pintades vers el 1727.

Fou el pare del també pintor Josep Viladomat i Esmandia.

Germà d’Antoni fou Agustí Viladomat i Manalt  (Barcelona, 1683 – 1744)  Pintor i daurador. Té obres documentades com a daurador. Tenia el taller al costat del del seu germà, amb el qual col·laboraria, al carrer del Bou de la Plaça Nova.

Vergés i Fàbregas, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 31 gener 1903 – Palma de Mallorca, 1984)

Humanista i pedagog. Llicenciat en filosofia i lletres (1927). Deixeble de Joaquim Balcells. Ajudant i després encarregat de curs a la Universitat de Barcelona.

Professor d’història de la cultura a l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat (1930), catedràtic de llatí (1932) incorporat a l’Institut-Escola de la Generalitat; en fou també el secretari. El 1939 fou traslladat a Manresa, i fins el 1957 no aconseguí de tornar a Barcelona. En jubilar-se (1973), era catedràtic de l’institut Milà i Fontanals.

Era encara estudiant quan preparà, amb el seu company Joan Petit, l’edició i la traducció dels poemes de Catul (Fundació Bernat Metge, 1928).

La seva activitat com a filòleg i humanista restà molt vinculada a la Fundació Bernat Metge: edità i traduí els Discursos d’Iseu (1930-31) i cinc volums dels Discursos de Ciceró (1953-64) i revisà el text llatí dels volums corresponents a l’Epistolari de sant Cebrià, d’un volum de Quint Curci i de tres volums dels Discursos de Ciceró.

Féu cursos a l’escola de traductors de la Fundació, i des del 1959 formà part del seu consell directiu. Dugué també a terme una tasca feixuga i abnegada de revisió i arranjament de nombrosos volums. El seu art de traductor es manifesta especialment en la versió de les Odes d’Horaci (1978-81). També és autor de manuals destinats a l’ensenyament del llatí.

Vallvé i Ventosa, Andreu

Deixa un comentari

(Barcelona, 22 novembre 1918 – 25 gener 1979)

Escenògraf. Deixeble de Salvador Alarma i de J. Mestres i Cabanes, fou encarregat del seu taller al Liceu. Obrí tallers propis i féu decoracions per a diversos teatres i companyies.

Inaugurà a Barcelona els teatres Windsor i Candilejas i féu muntatges, com l’acte sacramental El pleito matrimonial del alma y el cuerpo, a la Sagrada Família, i Alejandro Magno, Ondina i El hospital de los locos, al Teatre Grec.

Des del 1952 treballà molt per al cinema (Plàcido, Cabezas cortadas, Ditirambo, Dante no es únicamente severo, etc). Exposà pintures a Barcelona.

Fou professor de perspectiva i d’història de l’escenografia (1952) i secretari general de l’Institut del Teatre de Barcelona.

Estrenà algunes peces teatrals, obtingué el premi Ciutat de Barcelona de teatre infantil i publicà contes, com Els set fills del tintorer, En Xeu se’n va a l’oest, etc.

Triadó i Mayol, Josep

4 Respostes

(Barcelona, 10 febrer 1870 – 2 abril 1929)

Dibuixant, ex-librista i pintor. Format a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona, de la qual, després, fou professor de dibuix.

Féu pintura decorativa, entre altres llocs a l’Institut Pere Mata, a Reus, i al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat a Barcelona.

Però sobretot fou conegut per la seva tasca en les arts del llibre, especialment en el camp de l’ex-libris; fou director de la “Revista Ibérica de Ex-libris”. També projectà teixits, ceràmica, joies, etc.

Com a pintor féu notables marines i composicions de tipus popular.

Susanna i Nadal, Àlex

1 Resposta

(Barcelona, 12 setembre 1957 – Gelida, Alt Penedès, 27 juliol 2024)

Poeta, traductor i editor. La seva poesia té una caire intimista, com per exemple: Les anelles dels anys (1991, premi Carles Riba). En prosa ha publicat, entre altres, Quadern venecià (1989, premi Josep Pla).

Important crític literari i traductor, ha estat director de l’editorial Columna, de la qual fou un dels fundadors el 1985. Ha estat també fundador i director del Festival Internacional de Poesia de Barcelona des del 1985.

Soler i Santaló, Juli

2 Respostes

(Barcelona, 12 abril 1865 – 30 juliol 1914)

Excursionista i enginyer. Fou un dels grans animadors del Centre Excursionista de Catalunya.

Donà a conèixer el Pirineu central, i especialment el massís de la Maladeta. Creà i mantingué a expenses seves l’estació meteorològica de Viella i publicà la completíssima guia La Vall d’Aran (1906, reeditada el 1933). Donà a conèixer les pintures rupestres del Cogul (1908).

Elegit president del Centre Excursionista de Catalunya (1913), refusà el càrrec i es dedicà a projectar el refugi de la Renclusa i a impulsar-ne les obres de construcció (1914).

Fou també fotògraf remarcable, especialment per les seves fotografies panoràmiques. Hom l’ha considerat un dels iniciadors de l’excursionisme d’alta muntanya.

Serrahima i Bofill, Alfons

3 Respostes

(Barcelona, 5 desembre 1906 – 4 febrer 1988)

Orfebre i argenter. Fill de Lluís Serrahima i Camín i germà de Maurici i Joan. Format al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona.

Exposà per primera vegada el 1930, amb una obra simple i geomètrica, molt allunyada del típic gust barroc. És autor de nombroses peces d’orfebreria religiosa, així com de trofeus esportius.

Guanyà diversos premis, entre els quals la medalla d’argent a la Triennal de Milà (1936), la medalla d’or a l’Exposició d’Arts Decoratives de Madrid (1947), així com d’altres guardons a les exposicions de l’Art en l’Esport el 1968 i el 1970.

El seu altre germà Rafael Serrahima i Bofill  (Barcelona, 1910 – segle XX), fou pintor i orfebre, i col·laborà amb ell en diferents projectes d’orfebreria religiosa. També destaca la seva tasca de retratista al llapis.

Sayrach i Carreras, Manuel

2 Respostes

(Sants, Barcelona, 10 gener 1886 – Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 22 gener 1937)

Arquitecte i escriptor. Titulat a Barcelona el 1917, fou un seguidor de l’estil gaudinià.

Construí, entre d’altres, la casa familiar a Sant Feliu de Guíxols (coneguda com la casa dels Dimonis) i, a Barcelona, la casa Sayrach a la Diagonal i la casa veïna del carrer Enric Granados. Influït per les teories wagnerianes, concebia la creació artística com un tot.

Planificà la seva producció literària com un cicle de Set drames de la llum, dels quals escriví només Abelard i Eloïsa (1919) i Reigzel, l’íntim amic (1920).

Fou el pare de Miquel Àngel i Manuel Sayrach i Fatjó dels Xiprers.

Sánchez i Gavagnach, Francesc de Paula

Deixa un comentari

(Barcelona, 6 febrer 1845 – 12 setembre 1918)

Compositor. Estudià al Conservatori del Liceu, on fou deixeble de Gabriel Balart. El 1867 estrenà la seva primera òpera, Rahabba, al Gran Teatre del Liceu.

Amplià estudis a París amb Daniel Auber (1869-71), però els esdeveniments de la Comuna l’obligaren a tornar a Barcelona, on el 1881 estrenà l’òpera La cova dels orbs.

Fou professor de teoria musical i de conjunt del conservatori del Liceu, que dirigí des del 1893.

Deixà peces per a cant i piano (que ell anomenà simfomeles), música religiosa, una Teoría de la música (1888) i un Tratado de harmonía (1899), en col·laboració amb J. Ribera i Miró.