Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Casanellas i Ibars, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 25 juny 1904 – 14 juliol 1986)

Polític i advocat. Durant la Dictadura de Primo de Rivera féu sortir a París un setmanari d’oposició “El Fuet”. Membre d’Esquerra Republicana de Catalunya, fou tinent d’alcalde a Barcelona (1931), diputat al Parlament de Catalunya (1932) i a les corts de la República (1936). Dins el partit fou un dels capdaventers del grup de “L’Opinió”, conegut com els Lluhins, el qual l’octubre de 1933 constituí el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.

Fet presoner per les forces franquistes el mateix 18 de juliol, fou condemnat a mort, però se salvà gràcies a un bescanvi. S’exilià a Mèxic i a París, i fou president de les corts de la República a l’exili abans de retornar al Principat, el 1976.

Retornat a la militància d’Esquerra Republicana, presidí la comissió de traspassos de serveis diputacions-Generalitat (1978-79) i fou (1979-82) senador per Barcelona en les eleccions del 1979, trencà amb aquest partit (1982) i fou elegit diputat al Parlament de Catalunya com a independent en la candidatura del PSC-PSOE (1984).

Casañas i Pagès, Salvador

6 Respostes

(Barcelona, 5 novembre 1834 – 27 octubre 1908)

Eclesiàstic. Rector del seminari de Barcelona (1876), fou administrador apostòlic d’Urgell. En morir el bisbe Josep Caixal, el substituí en aquesta seu (1879). Com a copríncep d’Andorra, en defensà la catalanitat davant les pretensions franceses.

Nomenat cardenal el 1895, succeí Josep Morgades a la seu de Barcelona (1901). Manifestà una clara oposició als sectors més integristes del catolicisme i, el Nadal del 1905, sofrí un atemptat d’inspiració anarquista del qual sortí il·lès. El succeí el bisbe Joan Josep Laguarda.

Publicà Una constitución pontificia y el “Diario de Barcelona” (1875), contra el reconeixement del regne d’Itàlia per part del govern espanyol. A part les pastorals, es destacaren els sermons, amb projecció patriòtica, del mil·lenari de Montserrat (1880) i de la restauració del monestir de Ripoll (1893). Ajudà de fet Solidaritat Catalana (1906).

Casamor i d’Espona, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 1 setembre 1907 – Cervià de Ter, Gironès, 12 juny 1979)

Escultor i col·leccionista d’art. Es formà a l’Escola de Llotja amb Josep Junyach. Dins la tònica noucentista, a la qual s’estroncà tardanament, la seva obra se centra al voltant de la figura femenina, bé amb característiques al·legòriques, bé retrats. Hi és perceptible una certa influència de Maillol.

Concorregué a diversos certàmens oficials (1932-35) i immediatament després de la guerra civil impulsà l’anomenada Agrupació d’Artistes Mediterranis.

Realitzà diverses escultures per al recinte de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929). Féu també alguns notables exemplars d’imatgeria religiosa per a esglésies i convents, així com per a la façana de la catedral de Girona.

Casals i Vidal, Francesc Xavier

Deixa un comentari

(Barcelona, 29 juny 1880 – 25 agost 1954)

Polític. Viatjant de comerç. Membre de la Unió Catalanista, formava part de l’entitat Gent Nova i col·laborà estretament amb Domènec Martí i Julià. Escriví a “Gent Nova”, “Renaixement” i “La Nació”.

A l’època dels enfrontaments entre el Sindicat Únic i el Sindicat Lliure intervingué en un comitè creat per tal d’evitar les violències. Llevat de l’època de la Dictadura de Primo de Rivera, fou president del CADCI (1920-32).

Conseller de Treball i d’Assitència Social de la Generalitat (1932), s’afilià a Esquerra Republicana. Havia presidit l’entitat Vil·la de Salut l’Aliança.

Casals i Defilló, Enric

6 Respostes

(Barcelona, 5 juliol 1892 – 31 juliol 1986)

Violinista i compositor. Germà de Pau Casals. Deixeble del mestre Rafael Gálvez i de Matthieu Crickboom i de Frantisek Suchy, a Praga.

Fundador del quartet de corda del seu nom, figurà com a solista en diferents agrupacions i a l’Orquestra Pau Casals, que, a vegades, dirigí. Col·laborà també en l’organització dels Festivals de Prada.

Compongué concerts per a violí i per a violoncel, una sonata per a violoncel i orquestra, diverses obres del seu germà, entre les quals El Pessebre i Himne a les Nacions Unides; ultra Dramàtica, sardana per a orquestra, i la transcripció orquestral de Juny de Juli Garreta, escriví per a cobla, entre d’altres sardanes Lluny, Heroica, Tarragona i Sardana de carrer.

Dugué a terme, així mateix, una important tasca pedagògica, i foren alumnes seus Gonçal Comellas i els germans Gerard i Lluís Claret.

Fou el pare de la violoncel·lista Pilar Casals i Vidal.

Casacuberta i Roger, Josep Maria de

6 Respostes

(Barcelona, 4 octubre 1897 – 25 febrer 1985)

Filòleg i editor. S’especialitzà en filologia romànica a Montpeller i Zuric. Sota el patrocini de la Mancomunitat, inicià el recull sistemàtic de la toponomàstica catalana. Membre de l’IEC, realitzà valuoses aportacions a l’onomàstica i la toponímies catalanes (Memòria, 1922) i col·laborà amb Joan Coromines en l’estudi dels dialectes (Materials per a l’estudi dels parlars aragonesos, 1936).

S’especialitzà en la Renaixença, va estudiar Jacint Verdaguer (epistolari, primers escrits, L’Atlàntida i Escrits inèdits de Jacint Verdaguer, 1958, estudis dialectològics, etc). També publicà (“Lo Verdader Català”, primer òrgan periodístic de la Renaixença, 1956).

Fundà l’Editorial Barcino (1924), que va interrompre les activitats el 1939 i les va reprendre el 1946, amb un sentit integrador dels Països Catalans i amb una exigència erudita excepcional, que es palesa sobretot en la sèrie “Els Nostres Clàssics”.

La projecció editorial i l’escola d’estudiosos que va formar han tingut una gran transcendència. Li foren atorgats diversos guardons: premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana (1979), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1981) i premi Ramon Fuster (1984).

Carulla i Ventura, Montserrat

2 Respostes

(Barcelona, 19 setembre 1930 – 24 novembre 2020)

Actriu. Iniciada en el teatre d’aficionats, féu estudis a l’Institut del Teatre de Barcelona al final de la dècada de 1940. El 1960 es professionalitzà amb l’obra Soparem a casa, de J.M. de Sagarra, de qui també representà El fiscal Recasens i la seva adaptació de Romeo i Julieta.

Després de dues temporades a Madrid, tornà a Barcelona i actuà de manera habitual en el teatre català.

Entre les moltes representacions que ha dut a terme cal ressaltar Mort de dama, La filla del mar, d’Àngel Guimerà, Pigmalió, de B. Shaw, i Revolta de bruixes, de J.M. Benet i Jornet.

També ha participat en serials televisius, com ara Secrets de família.

Carrion i Juan, Ambrosi

5 Respostes

(Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 4 juliol 1888 – Cornellà de Conflent, Conflent, 28 novembre 1973)

Dramaturg, poeta i novel·lista. Es doctorà en filosofia i lletres, i el 1911 estrenà la seva primera tragèdia, Tribut al mar. Iniciat en el modernisme, publicà obres de teatre: Epitalami (1912), La núvia verge (1915), Cap de flames (1918), El fogueral (1925), Niobé (1928), L’ombra (1935), etc.

Promotor del teatre, traduí autors grecs i francesos i fundà “El Teatre Català” i fou professor a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic. President de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, fou secretari dels Estudis Universitaris per a Obrers (1933).

Director del Teatre de Guerra de la Generalitat, s’exilià a París el 1939, on fou president del Casal de Catalunya i on continuà escrivint i estrenant (Nit d’embruixament, 1950). També publicà un extens poema èpic: El comte Arnau (1972).

Carreras i Planells, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 23 maig 1946 – )

Geòleg. Es llicencià en ciències geològiques el 1969 a la Universitat de Barcelona, on es doctorà l’any 1973, amb una tesi sobre el metamorfisme i l’estructura del cap de Creus. Amplià estudis a l’Imperial College of Science de Londres, on obtingué el títol de Master of Science el 1974. Fou professor de la Universitat de Barcelona fins el 1984, any en què es traslladà a la Universitat Autònoma de Barcelona, on exercí com a catedràtic de geologia estructural.

Ha centrat les seves investigacions en la geologia estructural de terrenys cristal·lins, principalment del nord-est de la península Ibèrica, i en particular del cap de Creus. També s’ha dedicat als aspectes teòrics i de modelització experimental d’estructures de deformació dúctil i a l’anàlisi petroestructural. El 1979 organitzà l'”International Conference on Shear Zones in Rocks” a Barcelona i al cap de Creus. Juntament amb Manuel Julivert i J. Sodevila, creà el Laboratori de Deformació Experimental (BCN-Stage) a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Realitzà estades de recerca a les universitats de Baltimore (1991) i de Minnesota (1999). També s’ha interessat pel tema de la geoconservació. Contribuí en el projecte de llei de protecció de l’actual Parc Natural del Cap de Creus amb un informe sobre el patrimoni geològic d’aquest espai. Els anys 1999 i 2000 fou cap encarregat del “Projecte d’Inventari i Catàleg de Geotops i Geozones a Catalunya”.

Carreras i Candi, Francesc

13 Respostes

(Barcelona, 4 juliol 1862 – gener 1937)

Advocat, periodista i historiador. Membre de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1886), membre fundador i president (1913) del Centre Excursionista de Catalunya. Col·laborà en diverses publicacions periòdiques.

Participà de manera molt activa en la vida social i cultural de Barcelona: president de la Joventut Conservadora (1890); regidor de l’Ajuntament per la Lliga (1891-1922), des d’on impulsà la publicació del Dietari de l’antic consell barceloní i les Rúbriques de Bruniquer (17 volums, 1892-1918); professor de història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans (1903-05), president diverses vegades de l’Acadèmia de Bones Lletres (patrocinà el seu butlletí), i fundador de la Societat Filatèlica Catalana (1901).

Dirigí la Geografia General de Catalunya, ampliada després al País Valencia, el País Basc i Galícia, per a la qual escriví La ciutat de Barcelona, encara ara l’obra més documentada sobre la ciutat.

Especialitzat en la història medieval catalana, publicà Lo castell de la Roca del Vallès (1895), Notas históricas de Sarriá (1897), Miscelània històrica catalana (1905-18), Dietari de guerra a Cervera (1907), Narracions montserratines (1911), La via Layetana (1913), La creu coberta (1919), Desafiament a Catalunya en el segle XVI, amb la col·laboració de Sigfrid Bosch (1936), Cataluña ilustrada (1940) i La navegación en el río Ebro, amb la col·laboració d’A. Gallardo (1940).