Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Castellet i Díaz de Cossío, Josep Maria

4 Respostes

(Barcelona, 15 desembre 1926 – 9 gener 2014)

Editor, crític literari i assagista. Llicenciat en dret, ha col·laborat amb articles i assaigs en diverses publicacions d’arreu del món. Des del 1964 fou director literari d’Edicions 62.

De la seva obra, molt abundant, destaca Notas sobre la literatura española contemporánea (1955), La hora del lector (1957), L’evolució espiritual d’Ernest Hemingway (1958), Veinte años de poesía española 1939-1959 (1960), Poesia catalana del segle XX (1963, en col·laboració amb Joaquim Molas), Poesia, realisme, història (1965), Lectura de Marcuse (1969), Nueve Novísimos (1970), Qüestions de literatura, política i societat

Autor també dels estudis fets sobre Salvador Espriu (Introducció a la lectura de Salvador Espriu, 1971), Josep Pla (Josep Pla o la raó narrativa, 1978, premi Josep Pla, i Pla, un esboç biogràfic, 1981) i les memòries Els escenaris de la memòria (1988, que obtingué entre d’altres el Premi Joanot Martorell, 1987, el premi de la Literatura Catalana de la Generalitat, 1989, i el premi Crítica Serra d’Or, 1989).

Ha estat president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El 1983 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.

Castanys i Borràs, Valentí

5 Respostes

(Barcelona, 7 juliol 1898 – 11 setembre 1965)

Dibuixant i periodista. Recollí el vessant humorístic de la premsa esportiva catalana, assimilant-lo i donant-li un estil propi i un simbolisme i un llenguatge característics. Des de molt jove començà a publicar en periòdics infantils. Però la consagració li vingué en guanyar el premi Francesc Cambó en el Primer Saló d’Humoristes, l’any 1916. La seva producció, molt extensa, es pot resseguir des de “Xut!” (1922-36) fins a “Destino” (1939-65) passant per “El Be Negre” (1931-33) i “El Once” (1945-65) i les revistes infantils com “En Patufet” fins a “TBO”.

S’especialitzà en qüestions esportives, entre les seves creacions més populars es destaquen la d’el Vell Barça (l’avi carismàtic i bonhomiós), i les seves caricatures dels esportistes, sobretot els futbolistes, no han estat superades. Tanmateix en els relats sobre la família Sistacs, molt sovint radiofònics, portà a cap una desimbolta sàtira social de la petita i mitjana burgesia catalana. Freqüentment, també, inserí en alguns dels periòdics citats relats curts, sempre enginyosos i amb una punta satírica.

Estrenà obres de teatre, com Ha guanyat el Barça (1949), també publicà Fira de ninots, Jaula de monos, La memòria es diverteix (1964), La família Sistacs (1965) i El comte Mitjacana, i il·lustrà Les aventures de Polzet, de Vidrao, i Guerra en la Selva, de Manuel Amat.

Fou el pare de Valentí Castanys i Fornells.

Cassadó i Moreu, Gaspar

8 Respostes

(Barcelona, 30 setembre 1897 – Madrid, 24 desembre 1966)

Violoncel·lista i compositor. Fill de Joaquim Cassadó i Valls. Començà els estudis a Barcelona, on fou deixeble de Pau Casals des del 1908, i els continuà a París. A partir del 1923 oferí concerts en nombrosos països.

Visqué a Itàlia des del 1954, on fou professor de l’Accademia Chigiana de Siena i, des del 1958, ocupà la càtedra de perfeccionament de la Staatliche Hochschule für Musik de Colònia.

Com a compositor és l’autor d’una obra relativament important (un tercet, un quartet, una sonata per a violoncel i piano i un concert per a violoncel i orquestra), i com a intèrpret va ésser remarcable per la seva tècnica depurada.

Ha estat instituït per l’Ente Autonomo del Teatro Comunale de Florència el Concurs Internacional de Violoncel Gaspar Cassadó, que se celebra des del 1969 cada dos anys sota els auspicis del Maggio Musicale Fiorentino.

Casellas i Dou, Raimon

4 Respostes

(Barcelona, 7 gener 1855 – Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 1 novembre 1910)

Crític d’art, periodista i escriptor. Estudià al seminari de Barcelona i, morts els seus pares, el 1874 es féu càrrec de la tintoreria familiar, que abandonà en dedicar-se a les lletres. Col·laborà a “L’Avenç” (1891), en la seva segona època, a “La Vanguardia” (1892), com a crític d’art, des d’on defensà i fou un dels iniciadors del modernisme català.

Intervingué en les Festes Modernistes de Sitges (La damisel·la santa, 1895, premi de prosa poètica). El 1899 entrà com a redactor en cap a “La Veu de Catalunya”, on esdevingué el crític d’art més influent del seu temps. Dirigí un quant temps la revista “Hispania” i col·laborà en d’altres publicacions de Barcelona i en revistes estrangeres.

L’obra més representativa de la seva escassa producció és Els sots feréstecs (1901), novel·la naturalista. És també autor de les narracions curtes Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909). La seva obra és influenciada pel naturalisme francès; però Casellas creà un naturalisme rural, mentre que en el francès predominaren els temes ciutadans.

Predecessor del noucentisme, moviment amb el qual col·laborà des del 1906 amb la Pàgina Artística de La Veu, que creà el 1909 i dirigí fins que se suicidà, víctima del desequilibri psìquic iniciat arran de la Setmana Tràgica.

Com a crític d’art és autor dels estudis La pintura gótica catalana del siglo XV (1892) (conferència a l’Ateneu Barcelonès), Història documental de la pintura catalana, treball inèdit de grans ambicions, premiat el 1905 per la Societat Econòmica d’Amics del País, i que amplià posteriorment, Orígens del Renaixement barceloní (1907), Les troballes escultòriques a les excavacions d’Empúries (1909-10) i de les importants Etapes estètiques, recull de crítiques d’art, que deixà inèdit i que fou publicat parcialment per Eugeni d’Ors el 1916. Cal esmentar els seus estudis dedicats al segle XVIII, així com la seva activitat com a membre de la Junta de Museus.

Casasús i Guri, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 31 juliol 1944 – )

Periodista i catedràtic universitari. Llicenciat en dret. El 1966 entrà com a redactor al diari “Tele/eXprés” fins què fou nomenat cap de direcció (1970-76), després passà a ser-ho del diari “Catalunya Exprés”, (1976-79). Del 1971 al 1974 fou director de la revista “Dossier Mundo”. Del 1980 al 1982 fou delegat a Barcelona del setmanari “Gaceta Ilustrada” i el 1983 fou nomenat secretari general de la redacció de “La Vanguardia”.

A partir del 1987 s’introduí en el món acadèmic i fou nomenat president de la Societat Catalana de Comunicació i vice-director del departament de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Vicedegà de la UAB (1988), deixà el càrrec en ésser nomenat degà de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que  compaginà amb la redacció d’editorials de “La Vanguardia” i amb la presidència de l’Observatori de la Comunicació Científica de la UPF.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), és autor d’una vintena de llibres i de més de cent articles en revistes de recerca i divulgació. Ha estat guardonat amb nombrosos i importants premis.

Casassas i Ymbert, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 22 juny 1948 – )

Historiador. Féu els estudis de llicenciatura i doctorat a la Universitat de Barcelona, de la qual després fou catedràtic d’història contemporània i director del departament homònim. Fou codirector de la Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català.

Ha estat un dels pioners de les recerques en història cultural contemporània a Catalunya, la qual cosa el portà a fundar, el 1991, el Grup d’Estudi d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals. La seva obra s’ha centrat en el món intel·lectual català des del segle XIX fins a la guerra civil espanyola. Ha publicat una amplíssima bibliografia sobre aquesta temàtica, i ha participat en nombrosos congressos internacionals.

Entre les seves obres destaquen Jaume Bofill i Mates (1878-1933). L’adscripció social i l’evolució política (1980), L’Ateneu Barcelonès. Dels seus orígens als nostres dies (1986), Intel·lectuals, Professionals i Polítics a la Catalunya contemporània (1989), Entre Escil·la i Caribdis. El catalanisme i la Catalunya conservadora de la segona meitat del segle XIX (1990), El futur del catalanisme (1997) i Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975) (1999).

Casas i Sicart, Creu

1 Resposta

(Barcelona, 26 abril 1913 – 20 maig 2007)

Farmacèutica i briòloga. Doctora en farmàcia, ha estat catedràtica de Botànica a la Universitat Autònoma de Barcelona, professora adjunta a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i membre numerària de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Farmàcia de Catalunya.

Considerada internacionalment una autoritat en el camp de la briologia (estudi de les plantes briòfiles). Ha dirigit tesis sobre aquesta especialitat.

És autora d’un gran nombre de treballs, entre els quals es destaquen Datos para la flora briológica española, Algunos musgos y hepáticas del sureste de España, Referències bibliogràfiques sobre la flora briològica hispànica, Contribution à la flore bryologique de la Vall d’Aran i Algunes espècies d’esfagne que es troben a la vall Ferrera i a la vall de Cardós.

Casas i Carbó, Ramon

21 Respostes

(Barcelona, 4 gener 1866 – 29 febrer 1932)

Pintor i dibuixant. Cosí germà de l’escriptor i editor Joaquim Casas i Carbó. Es formà a Barcelona i a París. Incorporà a la seva obra no solament les tècniques i els procediments clàssics, sinó també els corrents innovadors impressionistes.

Se’l pot considerar entre l’ambient artístic català com una de les figures més importants del modernisme. Féu viatges freqüents a París i a Madrid; en aquesta darrera ciutat va estudiar les obres dels clàssics espanyols, especialment Velázquez i Goya.

La seva obra és pot dividir en diferents períodes segons que predomini la recerca colorista formal (Tarda de toros, Le moilin de la Galette), aquesta mateixa recerca aplicada a temes de la vida quotidiana de les gents de Barcelona (Sortida de la processó de Corpus de Santa Maria, Avalot, Garrot, etc) o bé retrats al carbó de la major part d’artistes, intel·lectuals i personalitats del seu temps, formant una iconografia impressionant i gairebé única entorn del 1900.

Seguint la moda del temps es dedicà també al cartellisme (cartell de l’Anís del Mono) i a la il·lustració (l’Auca del Senyor Esteve). Conjuntament amb Utrillo fundà “Pèl & Ploma”, revista d’inspiració modernista.

Al costat de Rusiñol, Picasso i d’altres formà part d’Els Quatre Gats, cenacle de la bohèmia artística barcelonina a cavall del 1900. Viatjà pels EUA i Cuba, països en els quals també obtingué gran anomenada i on féu nombrosos retrats.

Casas i Carbó, Joaquim

4 Respostes

(Barcelona, 22 febrer 1858 – 10 maig 1943)

(o Casas-Carbó)  Editor i escriptor. Fill i nét d’indianos, cosí germà del pintor Ramon Casas i Carbó. Milità a les files avançades del catalanisme i formà part, amb Jaume Massó i Torrents, del grup fundador de la revista “L’Avenç” (1881).

Amb la seva tasca d’editor i publicista influí de manera considerable en el moviment modernista, mitjançant les publicacions de la Biblioteca Popular de l’Avenç, per a la qual traduí Ibsen (Els espectres), Goldoni, Tolstoi, etc.

Fou dels primers que propugnaren d’adoptar les reformes ortogràfiques de la llengua catalana fetes per Pompeu Fabra. Col·laborà sovint a la revista “Catalonia” (1898-1900).

Militant de la Lliga Regionalista, se’n separà el 1906 i ingressà al Centre Nacionalista Republicà.

Publicà Catalònia (Assaigs nacionalistes) (1908) i, com a partidari de l’iberisme, també publicà Set Odes (1933), El problema peninsular (1933), Blancs, negres, grocs (1935), Del present i del pròxim avenir (1935).

Casanellas i Lluch, Ramon

1 Resposta

(Barcelona, 1897 – el Bruc, Anoia, juny 1933)

Polític. Els primers anys va pertànyer a la CNT. Intervingué en les vagues del 1918 i s’hagué d’exiliar. Tornà a Barcelona el 1919. Participà en l’atemptat contra el president del govern espanyol Eduardo Dato (8 març 1921), per la qual cosa hagué d’exiliar-se a l’URSS, on treballà en l’organització comunista internacional. El 1924 passà a Mèxic, i durant tres anys participà en l’organització dels moviments comunistes a l’Amèrica Llatina.

Tornà a Barcelona pel juny de 1931 i fou encarregat pel Komintern de la direcció del Partit Comunista de Catalunya i del Partido Comunista de España. Expulsat, hi tornà; fou detingut i sofrí un atemptat. Morí en un accident de motocicleta, junt amb el militant comunista Francisco del Barrio, en circumstàncies poc clares, quan anaven a una reunió política a Madrid.