Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Briz i Fernández, Francesc Pelagi

14 Respostes

(Barcelona, 27 setembre 1839 – 15 juliol 1889)

Escriptor, periodista, editor i folklorista. Iniciador del moviment catalanista i lluitador de la causa de la Renaixença. Col·laborà a la “Revista de Catalunya”, amb el propòsit que hi prenguessin part tots els escriptors de parla catalana, que considerava una arma del catalanisme. Fundà i dirigí el “Calendari Català” (1865-82), “Lo Gay Saber” (1868-83).

Conegut ja com a poeta l’any 1859 amb la inclusió del seu nom a l’antologia Los trobadors nous, fou proclamat mestre en gai saber l’any 1869. Publicà els reculls poètics: Brots d’achs (1866), Les set balades (1867), Flors i violes (1870), Balades i primaveres (1881), Cap de Ferro (1889).

Conreà altres gèneres i es dedicà també a estudis folklòrics, alguns dels quals aplegà en una col·lecció titulada Cançons de la terra (1866-84), i escriví narracions infantils com les de Lo llibre de noyets (1871), La panolla (1873), Les endevinalles populars catalanes (1882), Lo llibre dels àngels (1865). És important la seva novel·la Lo coronel d’Anjou (1872).

En el teatre conreà els drames de tema històric català, com Bach de Roda (1868), i el de costums, com La creu de plata (1868), La fals (1878) i La pinya d’or (1878). Com a editor publicà obres clàssiques, d’Ausiàs Marc i Jaume Roig, així com El jardinet d’orats (1869).

Bricall i Masip, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 3 desembre 1936 – )

Economista i polític. Doctor en dret i en ciències econòmiques, ha estat professor a ESADE, a la universitat de Saragossa (1976), catedràtic d’economia política a la Universitat de Palma (1981) i, en diversos períodes, professor a la Universitat de Barcelona, de la qual fou catedràtic des del 1982. Director d’estudis del Centre d’Estudis de Planificació (1968),

Ha publicat la seva tesi doctoral Política econòmica de la Generalitat (1936-1939) (1970, en dos volums), La planificació econòmica (1973), Introducció a l’economia (1977), El sistema financer (1977), a més de participar en alguns treballs col·lectius.

Secretari general de la Presidència de la Generalitat (1977-79), fou conseller de Governació (desembre 1979-abril 1980) amb el govern Tarradellas. A les eleccions autonòmiques de l’abril de 1984, fou elegit diputat independent en la candidatura del PSC-PSOE. Renuncià a l’escó el 1986, abans de ser elegit rector de la Universitat de Barcelona, càrrec que mantingué fins al 1994.

Brasó i Tulla, Gabriel

1 Resposta

(Barcelona, 29 març 1912 – Montserrat, Bages, 3 gener 1978)

Abat benedictí. Prevere diocesà (1935), prengué l’hàbit monàstic a Montserrat (1941). Es llicencià en teologia i en arqueologia cristiana a Roma.

De tornada a Montserrat, fou nomenat prior (1949) i elegit abat coadjutor (1961) d’Aureli M. Escarré, càrrec que conservà fins al 1966, que fou designat abat president de la congregació benedictina de Subiaco.

El 1969 predicà el recés anual al papa Pau VI i a la cúria romana, que fou publicat després amb el títol Il sacerdozio cristiano. Malalt de mort, el 1977 es retirà a Montserrat.

Bé que potser d’una forma poc coneguda externament, en alguns moments difícils havia tingut un paper important i decisiu en defensa de l’Església catalana i de la vida cultural i política de Catalunya.

La seva obra principal, Litúrgia i espiritualitat (1956), fou traduïda a diverses llengües.

Borrell i Soler, Antoni

1 Resposta

(Barcelona, 29 desembre 1864 – 3 febrer 1956)

Advocat i jurista. Estudià dret a Barcelona, però es dedicà més a les qüestions doctrinals que no pas a l’exercici de la professió. S’orientà, primerament, cap a les matèries penals (El delito de infanticidio, 1894), tot i que ven aviat s’interessà pel dret civil català, especialitat en la qual ha estat reconegut mestre.

Catedràtic de dret català als Estudis Universitaris Catalans (1904), presidí l’Acadèmia de Jurisprudència (1907), on pronuncià, com a inaugural, una conferència sobre El dret civil com a element d’educació del poble, i fou reelegit el 1925, el 1930 i el 1955. Dissertà sobre L’enriquiment indegut dins l’ordre del dret civil i La bellesa del dret. Fou nomenat magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya (1934).

Dins de la seva especialitat, publicà, entre d’altres obres, El codi civil a Catalunya. Estudi crític de les sentències del Tribunal Suprem i de les resolucions de la Direcció General dels Registres (1903, treball premiat per l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona) i Dret civil vigent a Catalunya (1923, cinc volums, premi Duran i Bas de l’IEC); aquesta fou la seva gran obra de jurista, que serví d’instrument de treball indispensable per a tots els professionals fins a la promulgació de la Compilació.

Els darrers anys publicà en castellà obres estimables sobre el domini i el contracte de compra-venda segons el codi civil (1948 i 1952, respectivament) i un Derecho civil español (1954).

El seu germà fou Josep Maria Borrell i Soler  (Barcelona, segle XIX – 1890)  Advocat. Morí molt jove. Col·laborà a “La España Regional”, on publicà articles propugnant la reforma del codi civil espanyol.

Bonnemaison i Farriols, Francesca

4 Respostes

(Barcelona, 1 abril 1872 – 12 octubre 1949)

Pedagoga. Promotora de l’educació femenina popular. Fou bibliotecària de l’Obra de Buenas Lecturas, que sobresortí en el camp educatiu i professional, i d’on sorgí, el 1922, l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona.

Fou reina dels Jocs Florals de Barcelona (1892) i l’any següent es casà amb Narcís Verdaguer i Callís. Amb Francesc Cambó, antic passant del seu marit, mantingué una amistat reflectida en un extens epistolari (1907-47), inèdit.

El 1932 organitzà la secció femenina de la Lliga Regionalista. Havia col·laborat a “La Veu de Catalunya” amb el pseudònim de Franar.

Bonet i Castellana, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 20 octubre 1913 – 12 setembre 1989)

Arquitecte i urbanista. Els seus primers treballs professionals, especialment dirigits a l’estudi de l’habitatge obrer, els féu al taller de Josep Lluís Sert i Josep Torres i Clavé.

El 1935 col·laborà en l’estudi i la fabricació de mobles estàndard, que obtingueren el primer premi del Saló de Decoració de Barcelona. Com a membre de l’entitat GATCPAC, el 1935 col·laborà en el pla d’urbanització de la ciutat de Barcelona.

L’any 1937 treballà amb Le Corbusier, i des del 1938 visqué a l’Argentina: a Buenos Aires fundà el Grupo Austral i la revista del mateix nom i projectà la remodelació d’una vasta zona de la ciutat (1956-57), urbanitzà també Punta Ballena (Uruguai) i Solana del Mar (Argentina).

De retorn a Catalunya (1953) realitzà l’obra considerada més important dins la seva producció: la Ricarda (1959-63), al Prat de Llobregat, és tracta de la creació d’espais interiors mitjançant solucions amb daus de volta aplanada que reposen sobre peus metàl·lics de només 10 cm de gruix. El 1960 fou celebrada una exposició d’obres seves al Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Posteriorment va construir l’Edifici Mediterrani, el Canòdrom Meridiana (premi FAD 1963), el Pla Montjuïc (amb Oriol Bohigas i Josep M. Martorell), a més d’altres obres a la Costa Brava, Tarragona, Puigcerdà, Madrid i Múrcia.

La seva arquitectura resol de manera racional la tradició i l’ordre mediterrani.

Bonet i Armengol, Jordi

6 Respostes

(Barcelona, 12 maig 1925 – 20 juny 2022)

Arquitecte i dirigent d’escoltisme. Fill de Lluís Bonet i Garí, i germà de Narcís. Titulat a Barcelona (1949).

En algunes de les seves construccions: esglésies de Sant Medir, Barcelona (1960), de Vinyoles d’Orís, Osona (1955), i de Fortesa, Anoia (1962) ha adoptat i actualitzat les teories de Gaudí. Posteriorment ha realitzat, entre altres obres, l’auditori Pau Casals, al Vendrell (1981). Fou membre de l’equip La Cantonada i d’Ars Sacra (1962).

Ha estat el primer president de la Delegació Diocesana d’Escoltisme de Barcelona (1957), secretari general de la Conferència Internacional de l’Escoltisme Catòlic (1977-81), comanador de l’orde de Sant Gregori el Magne (1981) i consultor del Consell Pontifici per als Laics (1985). Així mateix ha estat Director General del Patrimoni Artístic de la Generalitat de Catalunya (1981-84).

Bonaplata i Corriol, Josep

5 Respostes

(Barcelona, 1795 – Bunyol, Foia de Bunyol, 2 juny 1843)

Industrial. Fill d’un impressor d’indianes de Barcelona, s’associà amb Joan Vilaregut i establí a Sallent (Bages) una fàbrica amb els primers telers mecànics de cotó. A fi de millorar-la, viatjà a Anglaterra per conèixer-ne el procés industrial i per comprar maquinària.

Demanà autorització al govern espanyol per a importar-la i constituí el 1832 la societat en comandita Bonaplata, Rull, Vilaregut i Cia. en la qual participaven també tres germans —Salvador, Ramon i Narcís— per dedicar-se a la filatura i al tissatge del cotó, amb una foneria i un taller mecànic adjunts, aplicats a la construcció de màquines. Aquesta instal·lació industrial utilitzà per primera vegada a Catalunya i a l’estat espanyol la màquina de vapor com a font d’energia i ha estat considerada com el moment més significatiu en l’inici del procés d’industrialització català.

La fàbrica, instal·lada al carrer dels Tallers de Barcelona, tingué pocs mesos de vida: inaugurada al novembre de 1833 fou cremada durant els avalots de l’agost de 1835. Josep Bonaplata abandonà Barcelona i creà una foneria a Madrid, amb l’ajut del govern, i amb la col·laboració dels seus germans Ramon i Narcís.

El seu gendre, Valentí Esparó i Giralt bastí un taller de maquinària, aprofitant la part de la fàbrica Bonaplata que no fou destruïda, i fou una de les bases de La Maquinista Terrestre y Marítima.

Boix i Raspall, Josep Maria

3 Respostes

(Barcelona, 27 febrer 1887 – 9 abril 1973)

Jurista. Catedràtic de dret mercantil (1920) a la facultat de dret de Barcelona, de la qual fou degà del 1933 al 1936. El 1914 professà un curs de legislació social a la Universitat de Barcelona.

Fou un dels fundadors del Comitè de Dret Marítim de Barcelona, del qual fou vicepresident el 1954. Col·laborà amb Francesc Moragas, i el succeí en el càrrec de director de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis.

Després del 1939 fou empresonat, exclòs de la direcció de la Caixa i també, temporalment (1940-52), de la seva càtedra. La Caixa acordà, l’any 1979, després de la seva mort, la seva total i plena rehabilitació.

La intensa labor feta en el camp universitari i de l’estalvi popular al Principat és completada per una continuada preocupació social mantinguda des de la seva joventut. Ha estat secretari de la comissió organitzadora de la Setmana Social celebrada el 1910, secretari de l’Acció Social Popular el 1916 i director de “Revista Social”.

Publicà Régimen legal de las asociaciones en España (1915), Ahorro social (1947), Derecho Mercantil (1950), Cajas de Ahorro (1951) i Moción para la reforma del Derecho Marítimo positivo español (1957).

Fou el pare de Josep Maria, d’Emili Maria i de Maur Maria Boix i Selva.

Boix, Xesco

1 Resposta

(Barcelona, 3 febrer 1946 – Malgrat, Maresme, 21 juliol 1984)

(Francesc Boix i Masramon)  Músic, cantant i animador d’espectacles infantils.

Influït profundament per la música de Pete Seeger, va fundar el Grup de Folk (1966). Més tard va dedicar-se a la cançó i a l’ensenyament musical infantil amb el grup Ara Va de Bo, i posteriorment actuà tot sol com a animador d’espectacles per als més petits.

La seva tasca divulgadora de cançons i contes populars per a la mainada és recollida en una vintena de discs i diversos llibres.

El desembre de 1985 se li oferí un gran homenatge pòstum al parc de la Ciutadella de Barcelona.