Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Cabana i Vancells, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 desembre 1934 – )

Advocat i especialista en economia. Ha publicat treballs relacionats amb la història bancària com: La banca a Catalunya (1965), Bancs i banquers a Catalunya (1972), El Banc de Barcelona (1844-1920) (1978), Banca Catalana: un capítol de la seva història (1978) i Banca Catalana. Diari personal (1988); o amb l’economia catalana en general: Catalunya i l’economia: dues preocupacions (1983), Les multinacionals a Catalunya (1984), Fàbriques i empresaris (4 volums, 1992-94).

Coordinador de la Història econòmica de la Catalunya contemporània (6 volums, 1989-92), col·laborà al diari “Avui” com a comentarista econòmic. També publicà Cròniques de Guinea Equatorial (1995) i La burgesia catalana (1996).

Caballé i Folc, Montserrat

4 Respostes

(Barcelona, 12 abril 1933 – 6 octubre 2018)

Soprano. Deixeble de Conxita Badia, estudià al Conservatori del Liceu de Barcelona i, posteriorment, a Itàlia.

Començà cantant sarsueles i debutà com a cantant d’òpera a Basilea (1956) i el 1962 amb Arabella de R. Strauss al Liceu de Barcelona, tot i que el primer èxit l’obtingué al Carnegie Hall de Nova York amb Lucrecia Borgia de Donizetti (1965).

Tenia una veu de gran amplitud i perfecta modulació, dúctil, melodiosa i de gran bellesa, era emesa sempre amb segura tècnica, afinació impecable i poderós fiato.

caballe1Intèrpret d’òperes i lieder, especialment de Mozart, Strauss, Bellini, Rossini i Puccini, encara que el seu repertori, amplíssim, també inclou obres barroques, neoclàssiques i fins i tot obres no gaire adients al seu tipus de veu, de les quals feu versions molt personals. Ha contribuït a redescobrir i divulgar obres gairebé oblidades.

Havia actuat als principals teatres del món, i és considerada una de les millors sopranos de la segona meitat del segle XX.

Gairebé tot el seu repertori ha estat enregistrat en disc.

Busquets i Bragulat, Juli

Deixa un comentari

(Barcelona, 16 maig 1932 – 21 juliol 2001)

Militar i polític. Ingressà a l’exèrcit el 1949, hi mantingué actituds crítiques que li valgueren diverses sancions. Essent comandant d’enginyers i diplomat d’estat major, fou un dels fundadors (1974) de la Unión Militar Demócrata (UMD), de la qual fou primer secretari; el 1975 passà mig any a la presó d’El Hacho, a Ceuta.

Després d’abandonar l’exèrcit (1977), fou diputat del PSC-PSOE (1977-89). Professor de la Universitat de Barcelona (1961-69) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (des del 1969).

És autor dels llibres El militar de carrera en España. Estudio de sociología militar (1967), Introducción a la sociología de las nacionalidades (1971) i de Pronunciamientos y golpes de Estado en España (1982).

Buïgas i Sans, Carles

5 Respostes

(Barcelona, 18 gener 1898 – Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 27 agost 1979)

Enginyer luminotècnic. Fill de Gaietà Buïgas i Monravà.

Autodidacte, des del 1916 formà part de la comissió de treballs preparatoris per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, i el 1926 en fou nomenat cap de la secció d’aigües i il·luminació. Projectà els brolladors del palau de Pedralbes i la primitiva font lluminosa de Montjuïc, així com l’il·luminació i les fonts monumentals de formes i colors canviants que presidien el recinte de l’exposició.

Col·laborà també en el projecte del transbordador aeri del port de Barcelona (inaugurat el 1931). El 1934 va il·luminar les coves del Drac, de Mallorca.

Posteriorment va dissenyar i projectar d’altres fonts, com la de l’Exposició de París (1937), i les de Lieja i Nova York (1939), Lisboa (1940), Roma (1953), Granada, València (1963), Sant Sebastià (1963), etc. Fou autor del projecte per al Teatre Integral d’Aigua i Llum.

El 1969 l’ajuntament de Barcelona li concedí la medalla d’or al Mèrit Artístic.

És autor també de narracions de ciència-ficció: Bajo las estrellas (Viajes de Gil Delmar).

Bruguera i Talleda, Jordi

1 Resposta

(Barcelona, 18 setembre 1926 – 21 juny 2010)

Lingüista. Monjo de Montserrat (1944) i prevere (1952), estudià filologia romànica a la universitat de Munic i es llicencià en filologia catalana a la Universitat de Barcelona (1973).

Fou professor de català al monestir de Montserrat, director de les Publicacions de l’Abadia (1954-61) i director literari de l’edició de La Bíblia de Montserrat (1957-70), dins la qual traduí diversos llibres bíblics. Professor de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials des del 1976, ho fou també de la Universitat Autònoma de Barcelona (1984-85).

Membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) i de la Société de Linguistique Romane, ha publicat diversos treballs sobre història de la llengua i lexicologia, entre els quals: Història del lèxic català (1985). Periodista, ha publicat: “Qüestions de vida cristiana”. Setze anys d’una reflexió cristiana a Catalunya (1974).

Brugalla i Turmo, Emili

1 Resposta

(Barcelona, 4 setembre 1901 – 1 abril 1987)

Relligador. Estudià a l’Institut Català de les Arts del Llibre i a l’Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts. Aviat s’especialitzà en el daurat a mà i la relligadura de bibliòfil. A la tornada de París, on havia anat a estudiar, organitzà una secció d’enquadernació d’art a la llibreria Subirana. Obtingué el gran premi a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929).

Establert independent el 1931, es proposà la divulgació dels valors de la relligadura artística; féu conferències a Barcelona i a Madrid, on també exposà. Intervingué al congrés de relligadors d’Estocolm (1966) i a Ascona (Suïssa, 1967) amb treballs publicats i glossats per destacades autoritats en revistes europees. Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1966), acadèmic corresponent de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando (1978) i membre d’honor del Designer Bookbinders de Londres (1937).

Publicà Tres ensayos sobre el arte de la encuadernación (1945), La encuadernación en París en las avanzadas del Arte Moderno (1954) i El Arte en el Libro y en la Encuadernación (1977).

Fou el pare de Santiago Brugalla i Aurignac.

Bru i Bistuer, Eduard

Deixa un comentari

(Barcelona, 1950 – )

Arquitecte. L’any 2000 rebé el guardó Sebetia-Ter a Nàpols. Llicenciat a l’ETSAB, en fou professor des del 1977 i director des del 1998. L’any 1997 publicà Tres en el lugar, fruit de les seves investigacions teòriques.

Inicià la seva pràctica professional amb Josep Lluís Mateo, amb qui construí l’Institut de Formació Professional La Bastida a Santa Coloma de Gramenet (1985-89). Posteriorment realitzà projectes com el Centre de Menors de Palau-solità (1984-86), diverses intervencions al Zoo de Còrdova (1991-93), la Casa Cabaní a Castellar de n’Hug (1992-94) o l’Escola de Doctorat de la UAB a Bellaterra (1996-99), caracteritzada per una voluntat d’adequació contextual que eviti tant el pintoresquisme com la fragmentarietat.

La relació entre l’artificial i el natural determina els projectes d’espais públics com l’Àrea Olímpica de la Vall d’Hebron (1989-92) o el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona (1996-97).

Bru de Sala i Castells, Xavier

1 Resposta

(Barcelona, 24 setembre 1952 – )

Poeta i dramaturg. El 1972 obtingué el premi Carles Riba amb l’obra La fi del fil (1973), a la qual seguí Les elegies del marrec (1973) i Fràgil (1979). El 1974 rebé l’Englantina d’Or als Jocs Florals de Mèxic i el premi Ciutat de Barcelona; el 1980, el premi de Teatre Ciutat de Granollers amb Els intrusos (1981), i el 1981, l’Englantina d’Or als Jocs Florals de Barcelona. Fou cofundador de la col·lecció de poesia Llibres del Mall (1973).

Com a assagista a destacat amb Barcelona, proposta cultural (1987) i Catalunya, Espanya, Europa (1991). Ha traduït obres teatrals de Moliére, Rostand, etc. Secretari del Centre Català del PEN Club (1985-89), en 1988-90 fou director general de promoció cultural de la Generalitat de Catalunya.

Col·laborador de diverses publicacions, ha treballat també a la ràdio i la televisió i ha ocupat diversos càrrecs públics.

Brossa i Roger, Jaume

2 Respostes

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 14 abril 1875 – Barcelona, 1919)

Escriptor modernista i periodista. Va ser una figura destacada del moviment anarquista de fi de segle i gran propagador de les idees estètiques del modernisme, en el si del qual representà la tendència més esquerrana i europeista. Individualista, autor d’articles polèmics, agressius i de llenguatge grandiloqüent, fou un dels capdavanters de la literatura política al darrer decenni del segle XIX.

Va escriure nombrosos articles i manifestos, com també un parell de drames a imitació d’Ibsen: Els sepulcres blancs (1900) i Les flors del desert (estrenat el 1902), i durant un temps va ser l’ànima de la revista “L’Avenç”.

El 1897 es va haver d’exiliar a París i si bé va tornar sovint a Barcelona, ja no va recuperar la seva influència en la vida cultural del país, malgrat els escàndols provocats per les conferències que donà a l’Ateneu Barcelonès.

Cap al 1914 tornà a Barcelona i publicà, encara, un pamflet messiànic (La crisi del règim i el nou dever republicà, 1914), fou codirector d’“El Diluvio” i col·laborà a la premsa aliadofòlia.

Brossa i Cuervo, Joan

16 Respostes

(Barcelona, 19 gener 1919 – 30 desembre 1998)

Poeta i dramaturg. Al final de la dècada del 1940 va participar en la fundació del grup avantguardista Dau al Set i va publicar els primers llibres de poemes, al mateix temps que, influït per J.V. Foix i Joan Miró, treballava intensament en els anomenats poemes visuals i escrivia peces teatrals, dites poemes escènics, entre els quals estrenà Farsa com si els espectadors miressin l’escenari a vista d’ocell (1951), Nocturns encontres (1951), Or i sal (1961), El bell lloc (1961), Collar de cranis (1967), El rellotger (1967), Calç i rajoles (1971), Ahmosis, Amenofis IV i Tutenkhamon (1972), El gran Francaroli (1972), Ball de sang (1982), Els ulls de l’òliba (1982), Cavall al fons (1982), El sabater (1982), La pregunta perduda o el corral del lleó (1985), etc.

Amb el títol de Poesia escènica. Teatre complet (1973-83, sis volums) s’aplega tota la seva obra dramàtica. La importància de la seva poesia, entre el classicisme i la més agosarada experimentació, amb llibres com Em va fer Joan Brossa (1950, Poemes civils (1961), El saltamartí (1968), Poesia Rasa, 1943-1959 (1970), Poemes de seny i cabell (1957-1963) (1977), Rua de llibres (1963-1970) (1980), Des d’un got d’aigua fins al petroli (1971), Càntir de càntics (1972), Cappare (1973), La barba del cranc (1974), Maneres (1976), Sextines 76 (1977), Antologia de poemes de revolta: 1943-1978 (1979), Antologia poètica: 1941-1978 (1980), Vint-i-set sextines i un sonet (1981), Els entra-i-surts del poeta (1983). El 1964 aparegué l’edició de Teatre de Joan Brossa. A partir del 1973 va iniciar la publicació de la seva abundant poesia escènica, representada sempre amb gran irregularitat.

Ha publicat llibres en col·laboració amb Joan Miró i Antoni Tàpies, i també ha col·laborat amb músics com Mestres i Quadreny o Carles Santos i cineastes com Pere Portabella. Els darrers anys de la seva vida va multiplicat, a diferents llocs de la península i d’Europa, exposicions de poemes visuals i poemes objecte, mentre no parava de publicar. Ha realitzat nombroses mostres de pòsters i cartells a la recerca d’una expressió objectual visual.

És també autor dels llibres El pa a la barca (1963), Cap de poma (1963), Concerts per a representar (1964), Novel·la (1965), Suite bufa (1966), Frégoli (1969), Nocturn matinal (1970), Vivàrium (1971, recull de prosa), Poema from the Catalan (1973), Cartipàs (1973), La Cabaleta (1973), Oda a Joan Miró (1973), Les ungles del guant (1974, traducció de Rimbaud), U no és ningú (1980), Els tres Joans (1980), El camí de l’oca (1981), Qui diu foc, diu flama (1985); així com els guions cinematogràfics No compteu amb els dits (1967), Nocturn 29 (1968), Cua de cuc (1969).

Ha rebut nombrosos premis, com la Lletra d’Or el 1981 i el Ciutat de Barcelona el 1988.