(Oriola, Baix Segura, 1908 – Barcelona, 1985)
Pintor. Ha fet exposicions individuals a la seva ciutat natal, a Barcelona, a Càceres i Taipeh (Formosa).
Ha conreat amb bon èxit la pintura mural. És autor, entre altres obres, dels murals no figuratius de la Junta d’Obres del Port de Barcelona (1962).
(Barcelona, 14 juliol 1831 – 5 octubre 1891)
Enginyer i polític. Fou pensionat per la Diputació de Barcelona per estudiar els avenços de la química a l’Exposició Universal de Londres (1862). En redactà una memòria.
Fou gerent de l’empresa ferroviària entre Barcelona i Sant Joan de les Abadesses.
Ocupà eficaçment diversos càrrecs públics, com el d’alcalde de Barcelona i el de diputat a les corts espanyoles per Vic i, repetidament, per Puigcerdà.
(Figueres, Alt Empordà, 1 gener 1917 – Barcelona, 1970)
Enginyer de camins i geòleg. Professor de la Universitat de Madrid.
Treballà a les Illes Canàries i plantejà la modernització de l’estructura viària de Girona.
Obres principals: Evolución sedimentaria del delta del Ebro (1962) i Geología, viento y geometría (1966).
(Barcelona, segle XVII – 1714)
Polític. Membre de la Junta de Defensa de Barcelona durant l’atac de les forces de Lluís XIV (1697).
Oposat a Felip V de Borbó, fou nomenat cavaller per l’arxiduc Carles III.
Intervingué en la creació del port franc de Barcelona (1706) i fou conseller tercer de la ciutat.
Morí en la defensa del setge de Barcelona.
(Lichtenberg, Alemanya, segle XV – Barcelona, vers 1512)
Impressor. Establert a Barcelona, treballà amb Rosembach.
Un cop instal·lat pel seu compte, treballà per a l’abadia de Montserrat (1499-1500), per a la Generalitat i per a l’Estudi General.
Entre les seves diverses edicions (obres de Roís de Corella, Francesc Eiximenis, etc) excel·leix el Directorium inquisitorum, de Nicolau Eimeric.
(Barcelona, 14 abril 1929 – 9 juny 1996)
Veterinari. S’ha especialitzat en cirurgia d’animals de companyia.
Ha estat veterinari cirurgià del parc zoològic de Barcelona, president de la secció de cirurgia de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i director del Centre de Cirurgia Experimental de la Fundació Puigvert.
Presidí el Vuitè Congrés Mundial de la World Small Animal Veterinary Association (Barcelona 1980).
(Itàlia, segle XVIII – Madrid ?, segle XIX)
Família d’escenògrafs. Iniciada pels germans:
Josep Lucini (Itàlia, 1770 – Barcelona, 1845) Escenògraf. Féu decorats per al teatre de la Santa Creu de Barcelona i fou l’introductor a Catalunya de la perspectiva obliqua en escenografia.
Francesc Lucini (Reggio, Itàlia, 1789 – Madrid ?, 1846) Escenògraf. Féu decorats per al teatre Municipal de Reus i el 1837 esdevingué acadèmic corresponent de San Fernando. Foren fills i deixebles seus Eusebi i Josep Lucini i Bidermann.
(Barcelona, 22 agost 1944 – 7 juny 2017)
Actor, germà d’Alfred. Amb una llarga i profitosa dedicació al teatre.
S’ha revelat com a dramaturg amb Mal viatge (1989), Passió final d’estiu amb tempesta (1992), Annus horribilis (1995) i Les Cinc-centes i una nits (2001).
Actuà en nombroses sèries televisives, gènere del que també fou guionista.
(Barcelona, 3 febrer 1934 – 8 abril 2011)
Actor, germà de Francesc. Iniciat en el teatre independent (grups “La Pipironda”, “el Camaleó”, “GTI”, etc).
Ha treballat en teatre i cinema: La ciutat cremada (1976), Últimas tardes con Teresa (1984), La teranyina (1990), La febre d’or (1992), etc, i ha presidit l’Associació d’Actors i Directors.
També ha actuat a la televisió, en sèries com Poblenou i Nissaga de poder.
Fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi (1995), el premi Max (2000) i el premi Butaca a la seva trajectòria teatral (2001)
(Barcelona, segle XVI – 8 agost 1598)
(o Lloris) Prelat. En 1568 era arxiprest de Santa Maria de Mataró. Posteriorment fou abat de Sant Feliu de Girona.
Promogut a bisbe d’Urgell (1572), ocupà diversos càrrecs polítics, com el de canceller de Catalunya i president del Consell Suprem d’Aragó. Per aquest motiu no anà a la seva diòcesi fins al 1574 i encara proveït d’un permís d’abstenir-se durant sis mesos de cada any.
En 1576 fou consagrat bisbe de Barcelona. Durant la seva governació fou establert el seminari tridentí. Promogué les causes de canonització de sant Oleguer i de sant Ramon de Penyafort.
És autor d’un Manual de manaments i advertències pels sacerdots, confessors, rectors i curats.
Dades dels Països Catalans 