Arxiu d'etiquetes: Barcelona (morts a)

Carbonell i de Soler, Pere Miquel

12 Respostes

(Barcelona, 8 febrer 1434 – 2 abril 1517)

Historiador i humanista. Fou notari públic, arxiver reial i escrivà de Joan II de Catalunya.

Reuní una notable biblioteca clàssica (una de les més importants de l’època) i copià i transcriví nombrosos còdexs. Es relacionà amb els humanistes del seu temps i més tard es decantà per la història.

És autor d’una abundant historiografia en català i llatí: De viris illustribus catalanis suae tempestatis (1492-97), Cròniques d’Espanya (1495-1513), la seva obra més llarga i ambiciosa, Genealogia dels comtes-reis (1496), un Episcopologi de Barcelona i De la conservació e duració de la ciutat de Barcelona.

Així mateix, aplegà i elaborà un recull dels processos de la Inquisició a Barcelona: Liber descriptionis reconciliationisque purgationis et condemnationis haereticorum (1487-1507) i un d’inscripcions llatines de Roma, Barcelona i Tarragona. Escriví cobles en català i una Dansa de la mort.

Políticament, fou partidari del grup de la Busca en les lluites que ensagnaren Catalunya a la meitat del segle XV.

Fou el pare de Francesc Carbonell.

Carbonell i Bravo, Francesc

1 Resposta

(Barcelona, 5 octubre 1768 – 15 novembre 1837)

Farmacèutic, químic i metge. Estudià humanitats al Seminari Tridentí de Barcelona. Titulat en farmàcia (1789) i en botànica (1790), es doctorà en medicina a Osca (1795) i a Montpeller (1801). Es donà a conèixer a Europa amb Pharmaciae elementa chemiae recentioris fundamentis innixa (1796), obra que fou traduïda al castellà i al francès.

Impulsà a la Península l’estudi de la química aplicada a les arts, i dirigí la càtedra del mateix nom, creada per la Junta de Comerç, del 1805 al 1808, i del 1815 al 1820. Durant la guerra napoleònica (1808-14), emigrà a Palma de Mallorca, on féu uns cursos públics de química i mineralogia.

Soci de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona des del 1789, hi exercí el càrrec de director de química (1803-36). A través d’un periòdic artisticocientífic de la Junta de Comerç, divulgà els coneixements de la química aplicada en les Memorias de agricultura y artes, de forma mensual, entre 1815 i 1821. Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i de la Societat Quimicomèdica de París.

Fou el pare de Francesc Carbonell i Font  (Barcelona, segle XVIII – 1854)  Farmacèutic. Es doctorà en farmàcia i publicà diverses monografies sobre mineralogia.

Carbonell, Ponç

Deixa un comentari

(Barcelona, vers 1260 – 1350)

Teòleg franciscà. Fou preceptor, entre altres personatges, de l’infant Joan d’Aragó, arquebisbe de Toledo i administrador de Tarragona, que acompanyà sovint i al qual dedicà un comentari de la Bíblia en vuit volums (que restà inèdit).

L’any 1334 fou provincial de l’orde dels franciscans de la corona catalano-aragonesa, amb jurisdicció al País Valencià, Catalunya, Navarra, les Illes Balears, Còrsega i Sardenya. Intervingué, per encàrrec de Jaume II de Catalunya, prop de Frederic II de Sicília en l’expulsió dels fraticelli refugiats a l’illa (1314). L’any següent treballà per aconseguir la pau entre Frederic i Robert I de Nàpols.

Fruí de la confiança del papa Benet XII, que n’elogià la col·laboració en la redacció de les constitucions franciscanes del 1337.

Morí amb fama de santedat a 90 anys.

Carbonell, Francesc

1 Resposta

(Barcelona, 1461 – segle XVI)

Arxiver. Era fill del famós Pere Miquel Carbonell i de Soler. El 1479, pels bons oficis del seu pare, entrà al servei de Gaspar d’Arinyó, secretari reial.

El 1483, per mandat del rei Ferran II el Catòlic, fou nomenat coarxiver, com a auxiliar del seu pare a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El mateix any fou nomenat també notari públic.

L’any següent entrà a l’esmentat Arxiu, on ajudà el seu pare i el substituí progressivament, sobretot des del 1510. A la mort d’aquell (1517), el succeí en virtut d’un antic privilegi reial lliurat al seu favor.

Ell obtingué un privilegi semblant per al seu fill Francesc Miquel Carbonell  (Barcelona, segle XVI) Arxiver. Com el seu para i el seu avi, s’encarregà de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El 1519 rebé ja, de l’emperador Carles I, el privilegi de succeir el seu pare a les seves funcions a l’Arxiu Reial.

Carbó i Roca, Pau

Deixa un comentari

(Granollers, Vallès Oriental, 1815 – Barcelona, 1893)

Teòleg. Professà al convent dominicà de Santa Caterina de Barcelona (1832).

Residí molt de temps a Itàlia: professà teologia a La Minerva, de Roma, i fou consultor de l’Índex.

Col·laborà a la “Revista Popular”, de Barcelona.

Carbó i González, Joan Francesc

Deixa un comentari

(Curaçao, Antilles Holandeses, 1822 – Barcelona, 1846)

Poeta. El 1851, Manuel Milà i Fontanals, cosí seu, va publicar les seves poesies de caire romàntic (odes i balades) juntament amb les de J. Semis i Pau Piferrer.

Dedicat a l’ensenyament, publicà la “Revista General de Instrucción Pública”, amb la col·laboració de Laureà Figuerola.

Carbó i Ferrer, Macià

Deixa un comentari

(Barcelona, 1830 – 1888)

Escriptor en castellà. Llicenciat en medicina i cirurgia i doctor en filosofia i lletres. Treballà com a arxiver a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.

Publicà Miscelánea (1874), recull d’articles sobre filosofia, literatura, història i religió, Chois des morceaux littéraires tirés des meilleurs écrivains français (1875) i Ensayo crítico sobre la lengua griega y su enseñanza (1875).

Carbó i d’Aloi, Narcís

1 Resposta

(Barcelona, 19 gener 1826 – 4 novembre 1890)

Metge. Durant l’exercici de la professió, ocupà diverses càtedres (de física i química mèdica, de toxicologia legal, d’higiene, de terapèutica, etc). Es dedicà especialment als estudis de micrografia, hidrologia, botànica i física.

Fou president de l’Ateneu Barcelonès (1878 i 1887), de l’Acadèmia de Ciències (1866), de l’Institut Mèdic (1862), de l’Acadèmia de Medicina (1877-78), etc.

D’entre els seus escrits científics cal fer esment d’un notable treball sobre les aigües minerals: Catálogo general de las aguas minero-medicinales de España y del Extranjero, de antiguo y reciente uso, con indicación de su composición y aplicaciones terapéuticas (1889).

Carandell i Robusté, Josep Maria

4 Respostes

(Barcelona, 13 febrer 1934 – 13 agost 2003)

Assagista i publicista. Fill de Joan Carandell i Marimon, i germà de Lluís. Estudià a Barcelona i després a Alemanya i al Japó.

Al costat d’una dilatada tasca periodística, ha publicat, en català i castellà, assaigs de divulgació, en especial de temes culturals i sociològics alemanys: Peter Weiss. Poesía y verdad (1968), Las comunas. Alternativa a la familia, 1972; Franco acorralado, 1998; poesia: Vísperas de San Juan (1978); teatre en català: Violeta i A les 20h futbol (1980); novel·la: Prínceps (1985), i diversos llibres sobre la ciutat de Barcelona: Guía secreta de Barcelona (1974), La Barcelona viva (1980), L’Eixample (1982), Salons de Barcelona (1984), El Palau de la Música Catalana (1996), etc.

Caraltó i Salvà, Vicenç

Deixa un comentari

(Barcelona, 1936 – 1995)

Pintor, dibuixant i gravador. Format a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, viatjà a París becat pel Cercle Maillol.

Participà en els Salons de Maig. Ha exposat individualment per primera vegada l’any 1959 a Barcelona i també a Palma de Mallorca, Madrid, Santander i Gènova. Té obres als museus d’Art Contemporani i d’Art Modern de Barcelona.

La seva obra, el tema central del qual és el cos humà, es basa en un dibuix de traços molt precisos.

També és autor d’il·lustracions per a llibres i de dissenys d’estampes.