(Barcelona, 19 juny 1901 – 28 novembre 1990)
Realitzador cinematogràfic. Nebot de Josep de Caralt i Sala.
Capdavanter del cinema amateur català, és autor de cintes notables, com Reporter mecánico (1933), Memmortigo (1934).
Col·laborador de les revistes “Cinema Amateur” i “Otro cine”. Des del Centre Excursionista de Catalunya impulsà la creació de la Unió Internacional de Cinema Amateur (UNICA).
Reuní una important biblioteca del cinema.
(Barcelona, 2 juny 1904 – 25 desembre 1991)
Metge. Llicenciat a Barcelona el 1925 i doctorat a Madrid el 1936, fou professor (1926-28) d’anatomia.
Cap del departament de cirurgia toràcica a l’Hospital de Sant Pau, l’any 1972 ingressà a l’Acadèmia de Medicina.
Ha fet remarcables treballs sobre el tractament quirúrgic de la tuberculosi, els tumors intratoràcics i els cists hidatídics del pulmó, i també, els transplantaments d’òrgans amb caràcter experimental.
(València, 20 juliol 1882 – Barcelona, 14 agost 1959)
Dibuixant i pintor. Fill d’Antoni Capuz i Gil, i germà de Josep. Residí a Barcelona des de l’any 1907 i fou catedràtic de l’Escola de Llotja i de la d’Arts i Oficis d’aquesta ciutat.
Fou un dels millors cartellistes del primer quart de segle. Col·laborà amb dibuixos d’una gran originalitat a les revistes del seu temps (“Papitu”, “L’Esquella de la Torratxa”, “El Gall”, “La Novel·la d’Ara”).
Obtingué una primera medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes (1924) i la medalla d’or de París el 1925.
Part de la seva obra, especialment la feta al gauche, es conserva al Museu Nacional de Ceràmica de València.
(Maó, Menorca, 12 març 1930 – Barcelona, 9 març 2012)
Pastor evangèlic. Fill de Samuel Capó i Ferrer. Estudià al Seminario Teológico Unido, de Madrid, i al Handswprth de Birmingham, Anglaterra. Ha estat professor de Nou Testament i de llengua grega al Centre Evangèlic d’Estudis Teològics.
Fou director del departament de traducció de la Fundació Bíblica Evangèlica catalana, director de la revista “Carta Circular”, òrgan de l’església evangèlica espanyola, i col·laborador del llibre La nostra vocació (1967).
Pastor de l’església evangèlica de Betlem (el Clot, Barcelona).
(Pollença, Mallorca, 1894 – Barcelona, 1995)
Pastor evangèlic. Fill de Joan Capó i Pons, germà de Joan i de Josep, i pare d’Enric Capó i Puig. Exercí les seves activitats pastorals a Maó i, des del 1955, a Barcelona, on s’encarregà de l’església del carrer dels Tallers.
Influí en la revitalització de les comunitats evangèliques de la Llagosta, l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet, ciutat en que aconseguí la construcció de la Residència Bet-San per a persones grans.
L’any 1994, en ocasió del seu centè aniversari, li fou dedicat un llibre homenatge titulat Vivència i predicació de la Paraula de Déu.
També fou el pare de Humbert Capó i Pascual (Rubí, Vallès Occidental, 1923 – Madrid, 1995) Pastor protestant. Després d’haver col·laborat en l’obra evangèlica a Mallorca, passà a residir a Madrid, on ocupà un alt càrrec a l’església evangèlica espanyola.
(Canet de Mar, Maresme, 3 juliol 1899 – Barcelona, 20 gener 1992)
Pintor, gravador i bibliòfil. Deixeble de Francesc Labarta a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Membre del grup dels Evolucionistes, la seva obra se centra en el paisatge del Montseny i en la Barcelona vella.
Obtingué el premi de la Travelling Exhibition, de Nova York (1926), i la medalla d’Or de Barcelona (1931).
Com a gravador, destacà per les il·lustracions en edicions de bibliòfil.
(Barcelona, 22 novembre 1824 – 17 gener 1901)
Escriptor.
Publicà, en català i en castellà, novel·les de costums i històriques, com Catalina (La Envidia) (1892), d’ambient mallorquí, apareguda el mateix any a Palma de Mallorca en versió catalana de Pere d’Alcàntara Peña, Cartes que no lliguen (1895) i Lo gorg de les ànimes (1898).
Col·laborà a “El Correo Catalán” i a “La Renaixensa”.
(Barcelona, 1901 – 1983)
Escriptor.
Fou redactor en cap de la revista setmanal “La Sardana” (1921-28), i director de “Fulls Musicals”, portaveu de l’Associació de Música de Cambra de Barcelona.
Autor de Una història i quatre contes (1924), De la sardana (1925) i de l’obra Eduard Toldrà, músic (premi de biografia Aedos 1964).
(Barcelona, 18 setembre 1879 – 30 gener 1937)
Escriptor i actor. Casat amb l’actriu Emília Baró. Actuà a Barcelona al Teatre Romea i féu de director al Teatre Novetats.
Periodista, fou redactor en cap (1922) i director (1929) de “La Publicitat”.
Traduí al català autors anglesos i la novel·la Guerra i pau, de Tolstoj (1928), autor de narracions de teatre: La veritat sense contemplacions (1922) i publicà sobretot assaigs biogràfics: Santiago Rusiñol (1925), Joaquim Mir (1931) i Àngel Guimerà (1938).
El 1936 fou nomenat director del Teatre Català de la Comèdia.
(Vic, Osona, 24 agost 1857 – Barcelona, desembre 1905)
Enginyer industrial. Llicenciat en ciències. Es dedicà a l’agronomia i a l’enologia.
La diputació provincial de Barcelona el pensionà per a estudiar a l’estranger i l’envià al Congrés Vitícola de Montpeller (1883).
Publicà opuscles com Caracteres de la enfermedad causada por la filoxera… (1891).
Dades dels Països Catalans 