Arxiu d'etiquetes: Barcelona (cult)

Escola de Belles Arts de Barcelona

537 Respostes

(Barcelona, 1775 – )

(o Escola de Llotja)  Institució destinada a l’ensenyament de l’art. Va ser establerta per la Junta de Comerç a l’edifici de Llotja amb el nom d’Escola de Nobles Arts. Posteriorment amplià el pla d’estudis amb la secció d’arquitectura (1817) i la d’ornamentació tèxtil (1834).

L’any 1901 l’escola prengué la denominació d’Escola Superior d’Arts, Indústries i Belles Arts, per un decret que donava aquest nom a les escoles de belles arts refoses amb les d’arts i oficis, i el 1924 passà a anomenar-se Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts.

A partir del 1940 l’Escola s’organitzà en dues branques: l’Escola d’Arts i Oficis Artístics, posteriorment dita d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, i l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, que el curs 1977-78 esdevingué la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.

Enllaç web: Escola de Llotja

Diario de Barcelona

93 Respostes

(Barcelona, 1 octubre 1792 – 28 gener 1994)

Diari del matí. Representant de la burgesia del segle XIX, durant l’ocupació napoleònica esdevingué el diari oficial del govern francès, el qual el féu publicar conjuntament en català i francès. El 1814 s’en féu càrrec Antoni Brusi i Mirabent -a partir d’aquell moment es conegué popularment amb el nom d’“El Brusi” i inicià una etapa de plenitud, lligat a la Renaixença, especialment sota la direcció de Mañé i Flaquer.

Començà la davallada a començament del segle XX, i, tot i una revifalla experimentada els anys quaranta i cinquanta, desaparegué el 1984. De 1987 a 1994, un grup editorial i financer, al qual l’ajuntament de Barcelona -que en té la titularitat- en cedí la capçalera, el tornà a publicar fins que desaparegué per donar pas al “Nou Diari”, de vida efímera.

Destino -setmanari-

36 Respostes

(Burgos, Castella, 6 maig 1937 – Barcelona, 1980)

Setmanari d’informació general, publicat en castellà. Fundat per un grup d’empresaris i intel·lectuals catalans a Burgos. A partir del 1939 passà a ésser publicat a Barcelona i aviat va evolucionar cap a posicions més liberals i moderadament catalanistes.

Editat per Josep Vergés (des de l’empresa literària Edicions Destino), va ésser dirigit, entre d’altres, per Ignasi Agustí, Nèstor Luján i Xavier Montsalvatge.

L’any 1974 la propietat fou traspassada, i Baltasar Porcel en fou nomenat director editorial i Josep Carles Clemente prengué la responsabilitat periodística del setmanari, que l’any 1977 passà a ésser dirigit per Josep Perarnau i el 1978, per Jordi Domènech, fins a la seva desaparició.

Va aconseguir una gran divulgació entre la burgesia. Durant la seva llarga trajectòria, ha tingut com a col·laboradors la majoria d’escriptors catalans de l’època.

D’Ací i d’Allà

25 Respostes

(Barcelona, 10 gener 1918 – juny 1936)

Revista il·lustrada. Va aparèixer primer de forma mensual (1918-31) i en una segona etapa de forma trimestral (1931-36). Editada, en una primera etapa, per l’Editorial Catalana, empresa que comptava amb el mecenatge de Francesc Cambó. El primer director en fou Josep Carner, que fou succeït en el càrrec per Ignasi Folch i Torres (gener 1919).

Estava dedicada a temes literaris, històrics i d’actualitat, i els seus nombrosos col·laboradors, representants de diverses tendències intel·lectuals i polítiques, tingueren com a factor comú el catalanisme.

El 1924, la revista passà a dependre de l’empresa editora Llibreria Catalònia, d’Antoni López i Llausàs i foren introduïdes diverses modificacions (augment del format, major importància de la part gràfica, etc). S’encarregà de la direcció Carles Soldevila.

Va deixar de publicar-se en esclatar la guerra civil.

Cu-cut!

24 Respostes

(Barcelona, 2 gener 1902 – 25 abril 1912)

Setmanari satíric. Inspirat per Francesc Cambó, que li va donar el nom, el van dirigir Manuel Folch i Torres i Gaietà Cornet, i va comptar amb la col·laboració de notables caricaturistes com Junceda, Opisso, Apa, Bagaria i Lola Anglada. Políticament, aquest setmanari estava estretament relacional amb la Lliga Regionalista.

Una caricatura de Junceda publicada el 23 novembre 1905 fou considerat com un greuge a l’exèrcit per un grup d’oficials, que assaltaren i destruïren els seus locals i els de “La Veu de Catalunya” (25 novembre), i va ser suspès durant cinc mesos, el fet derivà en l’aprovació pel govern de la llei de Jurisdiccions, l’oposició a la qual precipità la formació del moviment de Solidaritat Catalana (1906).

Va arribar a tirar 60.000 exemplars i va desaparèixer, ja molt radicalitzat.

Correo Catalán, El

27 Respostes

(Barcelona, 16 desembre 1876 – 16 novembre 1985)

Diari, fundat per Manuel Milà de la Roca i Ràfols, que el traspassà el 1878 a Lluís M. de Llauder. En el seu origen servia l’extrema dreta carlista, catòlica i conservadora. S’enfrontà als periòdics republicants.

El 1903 prengué una orientació catalana i, malgrat estar escrit en castellà, el 1912 publicà una pàgina literària en català. Fou el primer periòdic barceloní que va incloure una plana d’esports.

Consellers, retaule dels

4 Respostes

(Barcelona, 1443 – 1445)

(o de la Mare de Déu dels Consellers)  Retaule de Lluís Dalmau, que pintà per a la capella de la Casa de la Ciutat de Barcelona. Fou contractat, el 1443, pels consellers, i signat i datat el 1445.

Se’n conserva la taula central, amb la Mare de Déu amb el nen Jesús a la falda, asseguda en ric serial, entre finestres amb claraboies; a banda i banda, imatges de santa Eulàlia i sant Andreu, amb grups d’àngels cantors, i als peus, els consellers agenollats, vestits de cerimònia i amb la semblança individual exigida en el contracte.

L’obra reflecteix les influències de la pintura flamenca: tècnica a l’oli, exactitud dels retrats, supressió del fons daurat del retaule, substituït per un paisatge. El bancal, amb figures i escuts, és perdut.

Figura, des del 1902, com una de les millors pintures del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Congrés de Cultura Catalana

16 Respostes

(Països Catalans, abril 1976 – Barcelona, 8 desembre 1977)

Conjunt d’actes i treballs. Organitzat en diferents ciutats dels Països Catalans amb l’objectiu d’estudiar, defensar i promoure la realitat cultural catalana.

El Congrés, nascut d’una iniciativa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, va comptar amb la presidència honorària de Jordi Rubió i Balaguer i va ser presentat a València, Perpinyà, Palma de Mallorca, Andorra la Vella i Barcelona entre l’abril i el desembre de 1976.

Hi van participar prop de quinze mil congressistes i s’hi van adherir mil cinc-centes entitats, distribuint la cultura en diversos àmbits d’actuació. El Congrés promogué diverses campanyes de mobilització, i el 1976 redactà la ponència de continguts culturals, que constituí una proposta de marc institucional dels conceptes de cultura, de catalanitat i de poble als ciutadans dels Països Catalans.

L’any 1977 va presentar les seves resolucions en l’acte solemne de clausura que va tenir lloc al Palau de Congressos de Barcelona.

El 1979 es constituí la Fundació Congrés de Cultura Catalana, per tal de dur a terme algunes de les propostes del congrés.

Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears

12 Respostes

(Barcelona, 1930 – )

(COAC)  Organisme professional. Constituït definitivament el 1931 amb el nom de Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. En fou el primer degà electiu Ricard Giralt i Casadesús. Comprenia, en principi, Catalunya, Balears, Aragó i la província de Logronyo; des del 1933 la seva àrea restà reduïda a les dues primeres zones.

La seva finalitat és d’obtenir un millorament de la construcció i, alhora, d’agrupar els arquitectes i defensar llurs interessos professionals. Fins al 1936 coexistí amb l’antiga Associació d’Arquitectes de Catalunya, i el 19 de juliol de 1936 el Sindicat d’Arquitectes de Catalunya substituí ambdues entitats.

La segona època s’inicià el 1939, amb la presidència de Francesc Guàrdia i Vial; el 1949 organitzà un concurs de projectes per a resoldre el problema de l’habitatge econòmic a Barcelona. El 1964 la junta presidida per Antoni de Moragas creà la Comissió de Cultura i l’Arxiu Històric d’Urbanisme, Arquitectura i Disseny (AHUAD).

La seva biblioteca especialitzada conté 20.000 volums. Fins al 1935 publicà el “Butlletí del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears” i, des del 1944, “Cuadernos de Arquitectura”. Promou també edicions d’interès arquitectònic i urbanístic.

Enllaç web: Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya

Col·legi de Cirurgia de Barcelona

17 Respostes

(Barcelona, 1760 – 1843)

Institució docent per a l’ensenyament de la cirurgia. Fundada per ordre reial, sota l’impuls i la direcció de Pere Virgili, segons el model del de Cadis. Era destinat a la formació de cirurgians militars i també civils per al Principat.

Virgili redactà els estatuts el 1764 (any que fou inaugurat oficialment), encara que des del 1761 ja funcionava en un edifici propi, d’estil neoclàssic, construït dins els terrenys de l’Hospital de la Santa Creu, segons projecte de l’arquitecte Ventura Rodríguez. N’era president el primer cirurgià de cambra de Madrid, que delegava les funcions en el director. Una part dels títols que concedia eren equivalents als universitaris i controlava l’exercici de la cirurgia al Principat.

Aviat adquirí un gran prestigi, tant pels professors com pel tipus d’ensenyament, eminentment pràctic, possibilitat pel fet de poguer treball amb els malalts del mencionat hospital, i per la facilitat de practicar disseccions. Tenia alumnes interns. El Col·legi hagué de vèncer l’oposició dels metges, dels col·legis antics de cirurgians i de la Universitat de Cervera.

En dos períodes breus s’uní a la càtedra de Medicina Pràctica de l’Hospital de la Santa Creu: en 1799-1801, amb el nom de Col·legi de Cirurgia i Medicina, i en 1821-23, amb el nom d’Escola Especial de la Ciència de Guarir. El 1843 es convertí en Facultat de Ciències Mèdiques depenent de la Universitat de Barcelona.

A la fi del segle XIX es construí la nova facultat i l’hospital clínic, que fou restaurat el 1929; conserva l’amfiteatre anatòmic, amb una interessant taula de dissecció de marbre, obra de Joan Enric, i el cadirat, obra de Llorenç Rosselló.