Arxiu d'etiquetes: Barcelona (cult)

Col·legi d’Advocats de Barcelona

36 Respostes

(Barcelona, 1832 – )

Corporació professional. Hi han de pertànyer els llicenciats en dret per a exercir a la ciutat de Barcelona. Instituïda per una cèl·lula reial. És instal·lat al Palau Casades, al carrer de Mallorca. Té una biblioteca especialitzada en temes jurídics de més de 150.000 volums. Des del 1895, conjuntament amb l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, instal·lada al mateix edifici, publica la “Revista Jurídica de Catalunya”.

A part les activitats professionals, com l’Escola de Pràctica Jurídica, té una Comissió de Cultura, que programa actes d’interès públic. El càrrec de degà, de lliure elecció com tots els de la junta de govern, ha adquirit un prestigi ciutadà. Té més de 3.500 col·legiats.

Club de Polo de Barcelona

5 Respostes

(Barcelona, 11 maig 1897 – )

Entitat poliesportiva. Fundada amb el nom de Polo Club Barcelona arran d’una iniciativa d’un grup de jugadors de polo que practicaven aquest esport al terreny central de l’Hipòdrom de Cantunis. L’any 1912 es traslladà a la carretera de Sarrià, prenent el nom de Real Polo Jockey Club, i esdevingué la seu dels concursos hípics que se celebraven a Barcelona.

El 1914 el Club ja disposava de quatre seccions que foren, i són encara, els pilars de la seva infraestructura esportiva: el polo, l’hípica, l’hoquei i el tennis. L’any 1932 el Club s’instal·là a l’avinguda de la Diagonal, on té la seu encara avui, i el 1939 prengué com a nom oficial l’actual.

A partir d’aleshores s’inicià un període de consolidació de la seva participació en competicions, així com l’organització de torneigs emblemàtics, com el Concurs Internacional de Salts, el Torneig Internacional de Polo i el Torneig Internacional de Reis d’Hoquei.

Els seus jugadors, formant part de la selecció espanyola, han aconseguit diversos trofeus. Amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992), es remodelaren totes les seves instal·lacions per tal d’acollir-hi les proves d’hípica de salts d’obstacles.

Enllaç web:  Club de Polo de Barcelona

Centre Excursionista de Catalunya

69 Respostes

(Barcelona, 1890 – )

(CEC)  Entitat cultural i esportiva. Creada arran de la fusió de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (fundada el 1876) i l’Associació Catalana d’Excursions (creada el 1878). Féu una important tasca en favor de la cultura catalana amb la celebració de nombrosos cursos i la defensa del patrimoni, i s’adherí a la campanya lingüística de “L’Avenç” (hi foren donades les conferències).

Reduïdes les seves activitats després de la guerra civil, ha reprès la tasca fomentant la pràctica de l’esport i les activitats científiques, com la secció de Muntanya i Escalada, que organitzà excursions col·lectives cada festa de l’any, proves d’alpinisme i cursets divulgadors dels esports de muntanya; la de Càmping; la d’Esquí; la de Fotografia; la de Cinema i Video “Amateur”; la de Geografia i Ciències Naturals; la d’Història i Arts, i la d’Espeologia (Equip de Recerques Espeleològiques, ERE).

Ha creat també unes comissions, que atenen diferents comeses lligades amb l’excursionisme; així, la de Refugis té cura de la conservació dels edificis propis, bastits en indrets estratègics de la muntanya; la de Publicacions edita obres de consulta; la de Protecció de la Natura promou campanyes tendents a la conservació i al respecte dels paisatges naturals, a millorar el capteniment cívic dels excursionistes, etc, a més de les de Jovent i la d’Infants.

La Biblioteca del CEC, especialitzada en obres geogràfiques i d’història, amb més de 25.000 volums, és oberta a tots els excursionistes estudiosos, siguin socis del Centre o no. També forma part del Centre l’Escola de Muntanya, que coordina els cursos de formació i perfeccionament impartits al club. Publica la revista “Muntanya” i nombrosos llibres i treballs sobre temes relacionats amb l’excursionisme.

Enllaç web: Centre Excursionista de Catalunya

Castell dels Tres Dragons, el

3 Respostes

(Barcelona, 1887)

Nom amb què és conegut el restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, al parc de la Ciutadella, obra de Lluís Domènech i Montaner. El nom prové d’una obra còmica de Pitarra estrenada el 1865, paròdia de la vida cavalleresca medieval.

És un edifici prismàtic de maó vist amb decoració ceràmica. A l’interior bona part de l’estructura metàl·lica és vista. És una obra primerenca de l’arquitectura modernista internacional.

Després de l’Exposició, ha tingut diverses finalitats: taller de realitzacions d’arts aplicades -portat pel mateix Domènech i per Antoni M. Gallissà-, seu del Museu d’Història, del Conservatori de Música i, actualment, del Museu d’Història Natural.

Casa de l’Ardiaca

11 Respostes

(Barcelona, segle XV)

Vella mansió al barri gòtic, que fou l’antiga residència dels canonges de la seu de Barcelona, edificada damunt l’antiga muralla romana i reconstruïda, a la fi del segle XV, per l’ardiaca Lluís Desplà.

L’estil general és gòtic flamíger i alguns detalls ornamentals pertanyen al Renaixement. Fou molt modificada per les restauracions que s’hi feren als segles XIX i XX (claustre).

Després d’haver estat mansió de diferents famílies i seu del Col·legi d’Advocats, més tard (1919), fou adquirida per l’ajuntament i actualment és seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat, convertit aviat en Institut Municipal d’Història.

Casa de la Ciutat de Barcelona

48 Respostes

(Barcelona, 1370)

Edifici seu de la corporació municipal de la ciutat. Situat a l’antic decumanus romà. El mestre d’obres Pere Llobet construí primerament la gran sala dels Cent Jurats, de sostre enteixinat, amb decoració pictòrica deguda a Jaume Canalias, Berenguer Llopart i Francesc Jordi, inaugurada el 1373.

El 1400 fou enllestit l’enfront del carrer de la Ciutat amb la imatge de l’arcàngel sant Rafael damunt el portal, i els escuts de la ciutat i del rei, que contribuí econòmicament a l’obra. Hi treballaren el mestre d’obres Arnau Bargués i els escultors Jordi Joan i Pere Sanglada. Seguí la construcció de la sala del Trentenari i l’antiga capella presidida pel retaule de la Mare de Déu dels Consellers, de Lluís Dalmau (1443).

L’escrivania i algunes altres sales amb enteixinats policroms, el pati dels tarongers i el claustre superior completaven la casa en la seva primera estructura. L’art barroc hi introduí només reformes decoratives, especialment al Saló de Cent (que desaparegueren el segle XIX).

La primera reforma important de l’edifici fou la construcció d’una nova façana, encarada amb la del palau de la Generalitat a la nova plaça de Sant Jaume. És d’estil neoclàssic, obra de Josep Mas (1832-44). D’una segona reforma dirigida per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, corresponent a l’Exposició Universal del 1888, en resta la sala del Consistori Nou.

L’Exposició Internacional del 1929 obligà a importants mutacions estructurals i decoratives al Saló de Cent, per Enric Monserdà, i en altres departaments: l’escala amb escultures de Josep Llimona i Josep Viladomat i pintures de Miquel Viladrich, el despatx de l’alcaldia amb pintures de Xavier Nogués, la sala de Comissions amb plafó de Ricard Canals, i la sala de les Cròniques i la galeria amb decoració de Josep M. Sert.

Encara una nova reforma (des del 1950) portà a la construcció d’altres sales amb decoració pictòrica de Francesc Galí, Ramon Rogent, Josep Obiols, Antoni Vila i Arrufat i Antoni Tàpies, i una composició de marqueteria d’Ernest Mora i Enric Clusellas. Una nova capella ha donat lloc a una decoració escultòrica d’Enric Monjo.

El 1970 fou inaugurat un edifici annex, de 15 plantes, destinat a oficines i a serveis municipals, d’estructura moderna, obra de Llorenç Garcia-Borbón i Enric Giralt i Ortet i amb relleus de l’escultor Josep M. Subirachs.

Campana de Gràcia, La

28 Respostes

(Barcelona, 8 maig 1870 – 11 octubre 1934)

Setmanari satíric publicat en català, llevat del 26 primers números bilingües. Innocenci López i Bernagossi en va ser el primer editor i Josep Roca i Roca el gran animador.

Prohibida en diverses ocasions, aparegué amb el nom de “L’Esquella de la Torratxa”, publicació que, des del 19 de gener de 1879, continuà existint amb caràcter independent. En etapes successives, en què va arribar a tirar vint mil exemplars, va ser dirigit per Prudenci Bertrana i Màrius Aguilar, fins a l’any en què va desaparèixer.

D’ideari esquerrà i anticlerical, tingué magnífics col·laboradors tant en la seva part literària: Valentí Almirall, Robert Robert, Frederic Soler, J. Puig i Ferreter i Ventura Gassol, com en la gràfica: Apel·les Mestres i Ricard Opisso, com a il·lustradors.

Si bé, inicialment fou contrària al catalanisme, a la primera dècada del segle XX rectificà aquesta actitud i, durant la II República, tingué un caire nacionalista i esquerrà, gràcies sobretot a la incorporació de destacats militants de l’Esquerra. Els fets d’octubre de 1934 posaren fi a la seva existència.

Biblioteca de la Universitat de Barcelona

27 Respostes

(Barcelona, 1835 – )

Biblioteca pública, radicada a l’edifici central de la Universitat de Barcelona, formant unitat amb totes les biblioteques de la universitat, el dipòsit bibliogràfic de Cervera, el registre de la propietat intel·lectual, la delegació del Dipòsit legal, la fonoteca i la videoteca. Té el seu origen en el procés de desamortització de convents i en les disposicions (1835) per instituir biblioteques provincials amb els fons respectius. Instal·lada al començament (1880) al nou edifici de la universitat.

La biblioteca té un fons de més d’un milió de volums, amb uns 2.045 manuscrits i 910 incunables, i i notables col·leccions d’impresos lul·lians, impresos barcelonins dels segles XV al XVIII, obres de mística i teologia dels segles XVI i XVII, fullets, revistes i una col·lecció de 25 cartells de la guerra civil, 896 pergamins i uns 5.000 gravats. Ha publicat diversos catàlegs de manuscrits (des del 1942) i un d’incunables (1945). Entre els exemplars més notables cal esmentar diversos manuscrits dels segles X, XI i XII; una Bíblia del segle XI; la Crònica del rei Jaume I (segle XIV), procedent de Poblet; el tercer llibre de Lo Crestià, d’Eiximenis, i Lo Somni, de Bernat Metge.

El 1979 començà la catalogació per ordinador dels impresos moderns i des del 1983 es cataloga segons les normes ISBD i s’introdueixen les dades a l’ordinador del Centre d’Informàtica de la Universitat, excepte pel que fa a la producció bibliogràfica catalana, que en rep la catalogació de l’Institut Català de Bibliografia.

Enllaç web:  Biblioteca de la Universitat de Barcelona

Biblioteca de Catalunya

40 Respostes

(Barcelona, 28 maig 1914 – )

Biblioteca pública. Creada per a la consulta i la recerca per l’Institut d’Estudis Catalans (1907) com a Biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans, al Palau de la Generalitat. Oberta al públic des de 1924 amb el nom actual, passà a les dependències de l’antic Hospital de la Santa Creu.

Dins un importantíssim fons bibliogràfic amb seccions especialitzades, conserva un gran nombre de manuscrits i incunables. Sota els règims de Primo de Rivera i en l’etapa franquista prengué el nom de Biblioteca Central de Catalunya i fou regida per la Diputació Provincial de Barcelona. Amb el reestabliment de la Generalitat i pels acords entre les institucions, passà a dependre d’un consorci.

Enllaç web:  Biblioteca de Catalunya

Biblioteca Pública Arús

4 Respostes

(Barcelona, 24 març 1895 – )

(BPA) Biblioteca pública. Creada per Valentí Almirall acomplint l’encàrrec testamentari del pròcer Rossend Arús i Arderiu i cedida a la ciutat l’any 1891. Dels 25.000 volums fundacionals fou publicat un Catàleg general.

Fou clausurada l’any 1939 i no tornà a obrir-se al públic fins al 1967, en integrar-se al conjunt de Biblioteques Populars de la Diputació Provincial de Barcelona.

Especialitzada en literatura, teatre, sociologia, dret i, sobretot, història del segle XIX, consta de més de 62.000 volums.

Des del 1975 és considerada com a biblioteca d’investigació, especialitzada en la cultura del segle XIX, i en història del moviments obrers i de l’anarquisme, gràcies a diversos donatius. Hi ha catàlegs d’autors i de matèries (sistemàtic i alfabètic), i un Catàleg de revistes, imprès. L’administració correspon, estatuàriament, a un patronat.

Enllaç web:  Biblioteca Pública Arús