Arxiu d'etiquetes: Badalona (bio)

Argenté i Artigal, Joan

Deixa un comentari

(Badalona, Barcelonès, 21 juny 1931 – 6 agost 2015)

Poeta. Publicà obres seves dins la segona Antologia poètica universitària (1950).

Ha publicat El temps de tants dits (1960, premi Joan Salvat-Papasseit 1959), Cicle, bicicle, tricicle (1966), poesia experimental, Seminocturn, semidiurn (premi Carles Riba, 1975), Moviment peristàltic o aquest home, per a mi, és una pesant bombeta encesa (1976).

Com a autor de teatre se li ha representat la pantomima Volem vi. Ha adaptat cançons de Jacques Brel al català.

Andreu i Fresquet, Jordi

Deixa un comentari

(Badalona, Barcelonès, 1940 – Barcelona, 6 juny 2024)

Pintor. Estudià a Barcelona, a Llotja (1955-62) i al Conservatori de les Arts del Llibre. Ha mantingut una constant preocupació per les arts gràfiques.

Com a pintor conrea un realisme crític en què apareixen figures difoses, generalment sobre tons foscs.

Anastasi -sant-

Deixa un comentari

(Lleida, segle III – Badalona, Barcelonès, 305)

Personatge i sant. Segons la tradició llegendària, hauria nascut a Lleida, fou soldat de la guàrdia pretoriana de Dioclecià.

Fou martiritzat a Badalona, juntament amb 73 companys, durant la persecució de l’emperador.

És commemorat com a sant per l’església catòlica i venerat com a patró de Lleida i de Badalona des del 1627 i del 1672, respectivament.

Abel i Fabre, Francesc

2 Respostes

(Badalona, Barcelonès, 3 desembre 1933 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 31 desembre 2011)

Jesuïta expert en bioètica. Doctor en medicina i cirurgia i especialista en obstetrícia i ginecologia. Es llicencià en teologia i sociologia als EUA.

El 1962 fundà l’associació Medicus Mundi, i el 1975, l’Institut Borja de Bioètica, que el 1984 esdevingué fundació privada amb personalitat pròpia.

Li-Chang

1 Resposta

(Badalona, Barcelonès, 9 abril 1916 – Barcelona, 12 gener 1998)

(Joan Forns i Jordana)  Il·lusionista. Començà a fer màgia a 12 anys amb el nom de Caballero Forns. Els seus pares li feren construir un circ itinerant (Gran Circo Forns) amb el qual recorregué tot l’estat espanyol.

Entre el 1931 i el 1933, impressionat per l’actuació de Fu-Manchú a Barcelona, es rebatejà com a Ling-Fu, nom que, per un malentès legal, el 1945 canviaria pel definitiu de Li-Chang.

La caracterització, la gestualitat i un vestuari acuradíssim -usava fins a 30 quimonos en escena- li conferiren una absoluta aparença xinesa. Dotat d’un gran sentit artístic i una tècnica molt depurada, se’l considera el més internacional dels mags catalans.

Sovint amb carpa pròpia i sempre acompanyat de la seva esposa i col·laboradora (Ramona Mitjans, Miss Foo-Lin, 1916), els seus fills Joan i Montserrat i una companyia de 25 artistes, oferia espectacles basats en l’il·lusionisme i completats amb un luxós cos de ball.

Creà espectacles com El embrujo de Asia (1945), El sueño de una noche en China (1946), El dragón de Oro (1952) o Magolandia (1954).

Inicià un llarg periple pels circs i sales de festes més importants d’Europa i Amèrica. El 1972 s’estabilitzà a Catalunya i féu les últimes actuacions a les II Jornades Màgiques (Mollet, 1992) i La Màgia de la Mercè (Barcelona, 1993).

Rebé el premi Aplaudiment Sebastià Gasch (1985), la medalla al mèrit màgic de la Societat Catalana d’Il·lusionisme (1982), la Medalla de Oro del I Congreso Internacional de Amigos del Circo (1988) i altres distincions, com la de Mag d’Honor a la Trobada Internacional de Mags d’Almussafes (1997).

Des de l’any 2000 se celebra en honor seu a Badalona el Festival Internacional de Màgia-Memorial Li-Chang.

Guitart i Duran, Josep

Deixa un comentari

(Badalona, Barcelonès, 1946 – )

Arqueòleg. Llicenciat (1968) i doctorat (1974) a la Universitat de Barcelona, fou professor de la mateixa del 1968 al 1979, i a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1979, d’on fou catedràtic d’arqueologia des del 1991. Director del Museu de Badalona en 1975-80, ha ocupat diversos càrrecs oficials a la Generalitat de Catalunya: cap del Servei de Museus (1980-82), sotsdirector general de Museus, Arts Plàstiques i Arqueologia (1982-84), sotsdirector general d’Universitats (1987-90) i director general d’Universitats (1990-93).

Ha dirigit excavacions a les ciutats romanes de Baetulo, Iesso i Clunia. Membre del Comitè Espanyol per a l’elaboració de la Tabula Imperii Romani, de la Junta de Museus de Catalunya i de l’Institut d’Estudis Catalans.

Autor, entre altres publicacions, de Baetulo: topografía arqueológica, urbanismo e historia (1976) i, en col·laboració, del Llibre blanc dels museus de Catalunya: Criteris per a l’organització del patrimoni museístic del país (1984).

Folch i Torres, Joaquim

22 Respostes

(Barcelona, 15 setembre 1886 – Badalona, Barcelonès, 7 novembre 1963)

Museòleg, historiador i crític d’art. Fill de Lluís Folch i Brossa i germà de Manuel, Lluís, Josep Maria i Ignasi. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans, institucions de les quals més tard fou professor.

Del 1910 al 1920 es féu càrrec de la pàgina artística de “La Veu de Catalunya”. Col·laborà també a l'”Annuari de l’Institut d’Estudis Catalans“, a “Vell i Nou”, a “D’Ací i d’Allà”, a la “Gaseta de les Arts”, a la “Revista de Catalunya”, al “Butlletí dels Museus” i a “La Vanguardia”.

Fou conservador (1918) i director general (1920-26 i 1930-39) del Departament d’Art Medieval dels museus de Barcelona. Des d’aquest càrrec portà a terme una important tasca de reorganització i modernització dels museus de la ciutat. Gràcies a la seva gestió es van poder reunir al Museu d’Art de Catalunya (inaugurat el 1934) una bona part de les pintures murals romàniques catalanes i salvar-les de llur lamentable mal estat. Fou també assessor artístic de Francesc Cambó.

Home erudit, publicà un resum de la Història general de l’art (1922) i dirigí l’obra, realitzada en col·laboració, L’art català (1955-58, 2 volums). Escriví també nombroses publicacions sobre els frontals romànics pintats a Catalunya, ceràmica de Paterna, etc, i les monografies del pintors Martí i Alsina (1912) i Marià Fortuny (1962).

Entre els càrrecs que ocupà figura el de membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1942) i de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1959).

Cònsul i Giribet, Isidor

Deixa un comentari

(Bellpuig, Urgell, 14 juliol 1948 – Badalona, Barcelonès, 27 agost 2009)

Crític literari. Estudià magisteri i filologia romànica. Ha exercit la crítica literària en diferents mitjans de comunicació i ha harmonitzat el seu treball sobre la literatura contemporània amb una tasca d’investigador de la literatura catalana del segle XIX.

És autor de diversos treballs sobre Verdaguer i coautor, amb Ramon Miró, de l’estudi Valeri Serra i Boldú, de la Renaixença al Noucentisme (1987) i de l’edició de l’inèdit Folklore de la pagesia (1987), de Serra i Boldú.

Membre del Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes i des del 1989 secretari de la secció catalana del Pen Club. Fou el coordinador de “L’Any del Tirant, 1990-91″ per la Generalitat de Catalunya i ha editat diversos llibres sobre aquesta commemoració. Assessor editorial de Proa, Pòrtic i del Grup 62.

Borràs i Oriol, Enric

20 Respostes

(Badalona, Barcelonès, 9 setembre 1863 – Barcelona, 4 novembre 1957)

Actor. Fill d’un traginer, ajudà el seu pare en el negoci, i germà de Jaume. Malgrat una certa oposició paterna, inicià la carrera professional, cridat per l’empresari i director Antoni Tutau, amb el qual actuà dos anys.

Estigué també en la companyia d’Antonio Vico i va encadenar èxit rere èxit, això motivà que el 1850 pogués estrenar Rei i monjo al costat del primer actor Teodor Bonaplata, però va ser sobretot a partir del 1897, amb la seva cèlebre creació del Manelic de Terra Baixa al Teatre Romea, que li va suposà una consagració sorollosa i definitiva.

Considerat l’actor català més representatiu de l’època, del 1901 al 1904 estigué al Romea en qualitat de primer actor i codirector i va protagonitzar obres com El místic, que Santiago Rusiñol escriví per a ell, Els vells d’Ignasi Iglésias, etc. El 1904 es traslladà amb tota la companyia del Romea a Madrid, on va alternar el seu repertori de teatre català, traduït, amb els clàssics castellans.

Temptat per les condicions que li oferien, decidí de quedar-s’hi. Amb tot, mai no va abandonar el públic que l’havia consagrat i, en el transcurs de la seva llarga carrera, que a partir del 1907 el va portar fins a l’Amèrica Llatina, va tornar sovint a Barcelona, alternant les seves actuacions en català i en castellà.

De l’agost de 1936 a l’inici del 1939 actuà contínuament al Poliorama de Barcelona, gairebé exclusivament en català i, pel desembre de 1938, la Institució del Teatre de la Generalitat el féu objecte d’una sessió d’honor.

El 1939 reaparegué estrenant La santa hermandad d’Eduard Marquina i La santa virreina de José M. Pemán. Alternant les estades a Madrid i a Barcelona, i fent alguna temporada en català, bé que sense renovar el repertori tradicional, i no es va retirar de l’escena fins ben ultrapassats els vuitanta anys, després d’haver rebut tota mena d’honors.