Arxiu d'etiquetes: Badalona (bio)

Cardunets i Cazorla, Alexandre

2 Respostes

(Barcelona, 13 novembre 1871 – Badalona, Barcelonès, 5 setembre 1944)

Dibuixant, gravador i pintor. Estudià a l’Escola de Llotja i al Cercle Artístic de Barcelona i amplià estudis en diversos països europeus.

Fou un dels fundadors dels Amics de l’Art Vell, president del Cercle Artístic (1921) i del Foment de les Arts Decoratives (1923).

Excel·lí en el dibuix a llapis i les litografies del port d’Andratx i de la Barcelona vella, publicats en part a Barcelona Artística Monumental (1930). Es caracteritzà per un realisme minuciós. Al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona hi ha una sala dedicada a ell.

Pare de l’esmaltadora i ceramista Amèrica Cardunets i Tallada.

Carbonell i Pera, Àngel

Deixa un comentari

(Badalona, Barcelonès, 1877 – Barcelona, 1940)

Eclesiàstic i escriptor. Ordenat sacerdot a Barcelona el 1901, fou director literari de l’editorial catòlica Subirana (1906).

Esmerçà el seu apostolat en famílies pobres i els malalts de la parròquia de Sant Josep, al Barri Xinès de Barcelona, i, colpit pels desnivells classistes, publicà un llibre, polèmic i avançat a l’època, El colectivismo y la ortodoxia católica (1928).

Col·laborà al diari “El Matí” i a les revistes “La Paraula Cristiana” i “Cuestiones Sociales”.

Després de la guerra civil, evolucionà cap a posicions tancades: Cartas de combate en defensa de la fe, dirigidas a las juventudes cristianas (1940).

Camarón de la Isla

1 Resposta

(Isla de León, Cadis, Andalusia, 5 desembre 1950 – Badalona, Barcelonès, 2 juliol 1992)

(José Mongé Cruz)  Cantant de flamenc. Enregistrà el seu primer disc al 18 anys amb l’acompanyament de Paco de Lucía, i es convertí aviat en un dels intèrprets universals del cante jondo, gènere que va revolucionar i modernitzar.

Entre els seus discos destaquen: Camarón de la Isla (1973), Como el agua (1981), Soy gitano (1990), l’antologia Autorretrato 1970-1990 (1990) i Potro de rabia y miel (1992).

Brunet i Forroll, Llorenç

Deixa un comentari

(Badalona, Barcelonès, 14 setembre 1872 – Barcelona, 12 octubre 1939)

Dibuixant i aquarel·lista. Dit Bru-Net. Estudià a l’Escola de Belles Arts amb Antoni Caba i Ramir Lorenzale. Fou també deixeble d’Eusebi Planas i del litògraf Mercier a París. Col·laborà a diverses publicacions del país.

Conreà el cartell, la caricatura política i la pintura a l’aquarel·la, gènere en el qual es distingí.

Publicà dues col·leccions de dibuixos a la ploma: Caps de casa (1922) i Testes de terra (1929).

Bové i Salvador, Salvador

3 Respostes

(Reus, Baix Camp, juny 1869 – Badalona, Barcelonès, 15 juny 1915)

Historiador i lul·lista. Canonge magistral de la catedral d’Urgell, col·laborà a la “Revista de Catalunya” (1896-97).

És autor d’El canonge Pau Claris (1894), Institucions de Catalunya (1895), Assaig crític sobre el filòsof barceloní En Ramon Sibiude (1896) i, com a especialista en l’estudi del lul·lisme, publicà, entre d’altres obres, Les doctrines lul·lianes (1904), El sistema científico luliano (1908) i Vida Coetània (1915).

Fundà la “Revista Lulliana” (1901-05).

Botey i Badia, Antoni

Deixa un comentari

(Badalona, Barcelonès, 15 març 1894 – Barcelona, 16 gener 1939)

Compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on obtingué el premi Maria Barrientos, i fou deixeble d’Enric Morera.

Escriví una seixantena de sardanes, entre les quals destaquen La sardana de Ripoll (1920), Primavera, L’ametller, Plou i fa sol i Caterineta. Compongué el poema simfònic Venus i Adonis, obres de cambra i corals.

Harmonitzà cançons populars catalanes i fou fundador-director de l’Orfeó Badaloní.

Borràs i Oriol, Jaume

1 Resposta

(Badalona, Barcelonès, vers 1873 – Barcelona, 1949)

Actor i director teatral. Germà d’Enric Borràs.

Sobresortí en obres de repertori català, com La bona gent, de Rusiñol, Gonzalo o l’orgull del gec, d’Albert de S. Llanas, etc.

Actuà a l’Amèrica Llatina i el 1925 féu representacions de teatre català a París, i el 1946 participà en la represa del teatre català al Romea.

Bori i Fontestà, Antoni

Deixa un comentari

(Badalona, Barcelonès, 24 maig 1861 – 16 gener 1912)

Escriptor i pedagog. Col·laborà a “Lo Gay Saber”, a “La Renaixensa” i a la revista “El Clamor del Magisterio”.

La seva poesia, patriòtica i costumista, assolí una gran popularitat. Participà als Jocs Florals de Barcelona amb èxit; és autor de Simfonies poemàtiques (1898), Boira i sol (1900), La nit a Montgrony (1905) i de la llegenda medieval, en vers, La veu de la morta, publicada el 1913.

Conreà el teatre de costums amb obres com La Gallarda del Roser (1902) i Gent de platja (1902). També li devem el llibre Lo trobador català (1892), miscel·lània de poesies i proses, que ha tingut més de vint edicions.

Bordoy i Torrents, Pere Màrtir

Deixa un comentari

(Vilassar de Dalt, Maresme, 1877 – Badalona, Barcelonès, 25 desembre 1951)

Historiador de la filosofia. Especialitzat en el Pròxim Orient. Estudià lletres i fou secretari redactor de la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans i secretari de la Societat Catalana de Filosofia (1923).

Després de la guerra civil, ja vidu, fou ordenat sacerdot i fou professor del seminari conciliar de Barcelona.

Col·laborà a “Estudis Franciscans”, “Criterion” i “La Paraula Cristiana” amb estudis sobre el pensament franciscà, com Les escoles dominicana i franciscana en “Lo somni de Bernat Metge“ (1926). Sobre temes orientals publicà Aplec d’estudis bíblics i orientals (1901) i Els Pobles d’Orient (1919).

Boixadors i de Pinós, Joan Antoni de

5 Respostes

(Badalona, Barcelonès, 1672 – San Pier d’Arena, Gènova, Itàlia, 1745)

Militar i músic. Comte de Savallà i Peralada, marquès d’Anglesola i vescomte de Rocabertí. Fill de Joan de Boixadors i de Rocabertí. Era conegut també per Joan Antoni de Pacs. Estudià música a Montserrat i compongué algunes peces musicals.

Austriacista, com a capità de la Coronela defensà Barcelona durant els setges de 1697 i 1706. Fou nomenat governador de Mallorca (1706) i foragità els borbònics de l’illa. Abandonà el càrrec el 1709, i, de nou a Barcelona, fou director de la capella musical de l’arxiduc Carles III a Barcelona, al qual acompanyà a Viena (1711) i des d’allà portà a terme gestions diplomàtiques per evitar l’evacuació de les tropes imperials de Catalunya.

Fou nomenat cavaller director de la capella imperial de música de Viena (1717-21) i posteriorment president i porta-segells del Suprem de Flandes. A la mort de l’emperador (1740) anà a Itàlia, on morí.

L’any 1700 participà en la fundació de l’Acadèmia Desconfiada i en fou elegit president.