Arxiu d'etiquetes: Aragó (nascuts a)

Bailón Yubero, Pascual

1 Resposta

(Torrehermosa, Aragó, 16 maig 1540 – Vila-real, Plana Baixa, 17 maig 1592)

Religiós franciscà llec i sant. El 1564 entrà al convent reformat de la Mare de Déu de Loreto a València, on romangué fins al 1573. Després d’estar a diversos convents del País Valencià, el 1589 fixà la seva residència a Vila-real.

Dedicat sempre al servei de la comunitat i dels pobres, excel·lí també en la devoció a l’eucaristia. Canonitzat per l’Església Catòlica el 1690 i proclamat patró de les obres eucarístiques el 1897, hom en celebra la festa el 17 de maig. El seu culte és molt estès al País Valencià.

Al convent del Roser de Vila-real, convertit en Santuari de Sant Pasqual, es conserva la cel·la mortuòria; la capella de Sant Pasqual d’aquest santuari, que conté el sepulcre, construïda el 1676-80, és una de les obres barroques més importants del País Valencià.

Baban, Gracià

Deixa un comentari

(Aragó ?, 1620 – València, 2 febrer 1675)

Compositor, un dels més importants del barroc al País Valencià. El 1657 fou nomenat mestre de capella de la catedral de València.

Autor de misses, motets, nadales, lamentacions, salms, etc, a vuit, deu i dotze veus. Algunes d’aquestes obres són per a diversos cors i acompanyaments d’orquestra.

Aragó i de Borja, Ferran d’

2 Respostes

(Pedrola, Aragó, 20 abril 1546 – Miranda de Ebro, Castella, 6 novembre 1592)

Comte de Ribagorça (Ferran II de Ribagorça) i duc de Vilafermosa. Fill de Martí d’Aragó i de Lluïsa de Borja. Es doctorà en teologia a Salamanca i fou prior de Casserres, monestir del qual féu donació el 1573 al col·legi de Cordelles de Barcelona.

Heretà el comtat de Ribagorça per la mort del seu pare (1581) i del seu germà Joan Alfons (1573); ben aviat hagué de fer front a la revolta dels seus vassalls ribagorçans, els quals derrotà, el 1587, amb la presa de Benavarri, on prengué i feu degollar el capitost Joan d’Àger. Ajudats, però els revoltats per bandolers catalans i pel comte de Chinchón, tresorer general del consell d’Aragó i enemic de la casa de Vilafermosa, es veié forçat a renunciar a favor de la corona al comtat de Ribagorça (1591).

Acusat de complicitat en les alteracions provocades a Aragó pel secretari de Felip II, Antonio Pérez, fou fet presoner (1591), portat al castell de Burgos i a Miranda de Ebro, on morí.

Escriví unes Memorias de los acontecimientos e inquietudes del condado de Ribagorza, una Noticia histórica de la descendencia de los condes de Ribagorza desde los años 813 i una Relación sobre la forma com el comte de Ribagorça havia de retre homenatge al rei o al lloctinent.

Aragó de Gurrea i Sarmiento de Castilla, Martí d’

7 Respostes

(Pedrola, Aragó, 17 març 1525 – Saragossa, 20 abril 1581)

Noble i erudit. Fou comte de Ribagorça, duc de Luna i duc de Vilafermosa.

A més de diverses poesies i de la seva correspondència, deixà escrites, entre altres obres, unes Memorias históricas de los Condes de Aragón, Historia de los reyes, condes y obispos de Ribagorza, Gistau, Pallás…, Vida del conde de Luna don Lope y su hermano el arzobispo i Diálogos de medallas antiguas y de otros monumentos raros. Era conegut pel sobrenom d’El Filòsof Aragonès.

Es casà dues vegades, la primera, el 1541, amb Lluïsa de Borja i d’Aragó, germana de Francesc de Borja, anomenada la Santa Duquesa.

Abarca, Pedro

Deixa un comentari

(Jaca, Aragó, 1619 – València, 1693)

Historiador i teòleg jesuïta. Professor de teologia a Salamanca. Escriví alguns tractats teològics i estudis històrics.

Són notables una història de Sant Joan de la Penya i, sobretot Los reyes de Aragón en anales históricos (1682-84), síntesi d’història d’Aragó fins a Ferran II el Catòlic, obres encara útils.

Garriga i Miranda, Rupert

5 Respostes

(Saragossa, Aragó, 1854 – Barcelona, 1928)

Banquer. Fill de Manuel Garriga i Nogués i cosí de Josep Garriga i Roig, que adoptaren (1913) com a primer cognom el de Garriga-Nogués.

Fou el pare de Pilar Garriga-Nogués i Coll (Barcelona, 1881 – 1972)  Es casà amb el seu cosí germà Josep Garriga i Roig.

Espés, Joan d’ -varis-

Deixa un comentari

Joan d’Espés  (Lleida, segle XV – València, segle XVI)  Cavaller. Ciutadà de Lleida i veí de València. Convingué amb l’emperador Carles I de Catalunya unes capitulacions per a la conquesta de Nova Andalusia (Veneçuela).

Joan d’Espés  (Catalunya, segle XV – Gaeta, Itàlia, 1503)  Cavaller. Sobresortí a les guerres d’Itàlia en temps de Ferran II el Catòlic. Morí al frustrat setge de Gaeta que dirigí Bernat de Vilamarí.

Joan d’Espés  (Saragossa, Aragó, segle XV – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 24 octubre 1530)  Prelat. Fou nomenat bisbe de Girona (1507-08) i d’Urgell (1515-30). La seva governació fou encertada, sobretot pel que fa a la reorganització econòmica de la diòcesi. A la seva mort, fou succeït per Pedro Jordan d’Urries i, poc després, per Francisco d’Urries.

Elionor -vescomtessa de Cabrera-

1 Resposta

(Calataiud, Aragó, 1298 – Catalunya, segle XIV)

Dama. Muller del vescomte Bernat I de Cabrera i mare del famós Bernat II de Cabrera.

Castre, Ferran Sanxis de

13 Respostes

(Aragó, vers 1240 – Pomar, Aragó, 1275)

Primer baró de Castre. Fill bastard de Jaume I el Conqueridor i de Blanca d’Antillón. Fou un dels fills preferits del rei, que l’heretà amb la baronia de Castre i, entre d’altres, els castells i les viles de Borjamán, Pomar, Estadella i Olvena. Es casà amb Aldonça Eiximenis d’Urrea, de la qual tingué un sol fill, Felip (I) Ferrandis de Castre.

Participà en la croada a Terra Santa (1269), i arribà a desembarcar a Sant Joan d’Acre. En tornar a Catalunya, tocà a Nàpols on es posà al servei de Carles d’Anjou. El 1272 les gents de l’infant Pere intentaren d’assassinar-lo a Borjamán.

S’adherí als nobles catalans i aragonesos que es revoltaren contra Pere II el Gran, germanastre seu, i el 1274 participà en la revolta nobiliària del vescomte de Cardona i del comte d’Empúries contra el seu pare i el seu germanastre.

Les tropes de l’infant Pere assetjaren Pomar, on Ferran Sanxis s’havia refugiat; aquest hagué de fugir-ne disfressat; descobert pels homes de l’infant, aquest ordenà de fer-lo negar al Cinca, i els seus béns foren confiscats.

Casanate i Alegre, Marc Antoni

Deixa un comentari

(Tarassona, Aragó, 1590 – Catalunya, 1658)

Escriptor i religiós carmelità. Nom amb què és conegut Marc Antoni Alegre i Casanate.

És autor de Paradisus Carmelitici decoris… (1639), obra de caràcter històric que fou censurada per la Sorbona i posada a l’Index, de Vida y encomios de san Prudencio, obispo de Tarazona, catálogo de sus obispos y de algunos sucesos notable de aquella ciudad (1626), i d’altres obres de caràcter històric i religiós.

Deixà inèdits uns comentaris morals i un martirologi carmelità.