(Aragó ?, 1605 – l’Alguer ?, Sardenya, 1689)
Bisbe de l’Alguer (1681). Fou elegit el 1685 arquebisbe de Càller. Ensenyà arts a Estella i teologia a Osca i a Pamplona.
Morí en extrema pobresa (deixà només el manuscrit dels seus cursos de filosofia).
(Saragossa, segle XIV – Xàtiva, Costera, 1440)
Jurista i polític. Fou batlle general (1431-34) i justícia (1434-39) d’Aragó. Autor d’un volum d’Observaciones.
Fou acusat de malversacions per la reina Maria de Castella, que li demanà que renunciés al càrrec. S’hi resistí i la reina el féu empresonar i traslladar secretament al castell de Xàtiva, on morí.
(Calataiud, Aragó, 3 febrer 1862 – Alacant, 21 febrer 1917)
Escriptor. Va passar la seva infantesa i adolescència a Alacant, i després anà a Madrid.
Situat entre el post romanticisme i un realisme quasi castissita, el seu teatre continuà el de Tamayo i Baus i el d’Echegaray, tot afegint-hi l’interès per la problemàtica social, tractada, però, d’una forma melodramàtica (Juan José, 1895).
Conreà temes llegendaris i lírics: Honra y vida (1891), Curro Vargas (1892), i de tesi Los irresponsables (1892). Luciano (1894). Traduí al castellà El místic de Santiago Rusiñol.
Greument malalt, va tornar a Alacant, on hi va morir poc després.
(Aragó, segle XIII – País Valencià, segle XIII)
Dama. Era filla de Ferran Dias. El 1279 es casà amb Jaume Pere, fill natural de Pere II el Gran. El seu marit rebé del rei, el mateix any, la senyoria de Sogorb i altres terres.
La seva única filla, Constança de Sogorb, es casà amb un dels més poderosos nobles d’Aragó, Artal de Luna, fill de Llop Ferrenc de Luna.
(Saragossa ?, Aragó, segle XIV – Aragó, segle XIV)
Tresorer i després procurador general de la reina Violant de Bar des del 1393.
Mercader de Saragossa, féu fortuna amb negocis relacionats amb la cort, com l’arrendament de totes les seques dels regnes de Joan I el Caçador, llevat de les de Mallorca (1388), la col·lecta de la dècima papal concedida a Joan I el 1390 i el 1393 (aquesta darrera en societat amb Luchino en l’alineació i després en la recuperació del patrimoni reial tant en època de Joan I com de Martí I l’Humà).
Fou inclòs en el procés del Consell de Joan I, el 1396.
(Camarena de la Sierra, Aragó, 16 febrer 1777 – València, 29 novembre 1854)
Historiador. Sacerdot, catedràtic dels seminaris de Terol i de Sogorb. D’ideologia liberal, el 1820 fou diputat per Terol. S’exilià a Marsella el 1823, i més tard residí a Barcelona.
El 1844 fou presentat per a bisbe de Mallorca, però hi renuncià i fou canonge de València.
Publicà Diccionario geográfico-histórico de la España antigua Tarraconense, Bética y Lusitana (1835-36) i Compendio de la vida del apóstol san Pablo (1849).
(Calataiud, Aragó, 1750 – Palma de Mallorca, 1814)
Escultor. Estudià a l’Academia de San Fernando de Madrid, i pensionat per Carles III de Borbó anà a Roma durant divuit anys.
El 1798 es contractat pel cardenal Antoni Despuig i Dameto i s’anà a Mallorca fins el 1801, en que tornà a Madrid. Amb l’arribada de Josep Bonaparte retornà a Palma.
Destacà com a realitzador d’imatges religioses.
(Borja, Aragó, 1442 – Saragossa, 13 agost 1517)
Secretari de Joan II el Sense Fe i protonotari de Ferran II el Catòlic. Senyor de diversos dominis a Aragó i, al Regne de València, d’Elda i de Petrer. Lluità a la batalla de Rubinat (1462), al costat de Joan II, aquest el féu secretari (1462-79), càrrec confirmat per Ferran el Catòlic (1479).
Fou empresonat (1479), per unes denúncies, al castell de Xàtiva i li confiscaren els béns, encara que després fou absolt. Redactà i signà en nom del monarca les capitulacions de Santa Fe (1492) amb Cristòfor Colom.
Representà Ferran II a les deliberacions de Narbona (1492), que desembocaren en el retorn del Rosselló a la corona catalano-aragonesa, i prengué possessió de Perpinyà (1493) en nom del rei.
Aportà part del préstec que diversos senyors i mercaders catalans feren (1493-94) a Isabel de Castella.
(Terol, Aragó, 1369 – Palma de Mallorca, 28 desembre 1446)
(Gil Sanxis Munyós i Carbon) Antipapa. Fou el successor de Benet XIII, l’antipapa Luna a Peníscola. Intentà ésser pontífex des del 1424 al 1429.
Havent abdicat davant el legat de Martí V, que li oferí la seu de Mallorca, passà a governar-la fins a la seva mort.
(Masquerola, Aragó, 1410 ? – València, 1474)
Eclesiàstic i diplomàtic. Fou canonge del capítol de València.
Regalà a la seu dos antependis, amb escenes de la Crucifixió i la Resurrecció, finament brodats, que es conserven actualment.
Dades dels Països Catalans 