(Manresa, Bages, 1673 – 14 gener 1751)

Escultor. Fou un dels més importants de l’escola barroca catalana. Es formà al costat del seu pare, Pau Sunyer, amb el qual col·laborà a la construcció del retaule del Roser de Navarcles (1672).

Juntament amb Francesc Grau i Francesc Ferriol obrà el frontís de la Santa Cova de Manresa (1678). Poc després es traslladà al Rosselló i treballà a Perpinyà amb Lluís Generes.

Després de la mort del seu pare (1694) es posà al capdavant del taller que aquest tenia a Manresa, però no per això deixà de treballar a les comarques septentrionals, on construí el retaule major de Prada (1697-99), el de Cotlliure (1698-1702) i el del Roser de Vinçà (1710). També és autor dels retaules majors de l’església parroquial de Prats de Lluçanès (1698-1700) i del santuari de Font-romeu, iniciat el 1704.

Però la seva obra mestra fou el retaule major de Santa Maria d’Igualada, projectat l’any 1704 amb Jacint Morató i realitzat sistemàticament a partir del 1718, amb introducció de variants sobre el projecte inicial, netament barroc, amb la qual cosa esdevingué una obra preneoclàssica, no per les imatges, sinó pels elements arquitectònics. L’obra igualadina fou malmesa durant la guerra civil (1936-39), però ha estat fidelment reconstruïda.

Fou el pare de Pere Sunyer i Fontanelles (Manresa, Bages, segle XVII – segle XVIII)  Escultor. Col·laborà amb el seu pare en la decoració del santuari de Font-romeu, on fou enterrat el 1704.

(Barcelona, vers 1660 – Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 20 febrer 1730)

Escultor barroc. Té obres documentades entre el 1673 i el 1697, si bé consta que l’any 1721 encara vivia. Per la coincidència de nom i cognom amb el seu fill i a causa d’informacions contradictòries, és difícil de dilucidar les obres que pertanyen a l’un o a l’altre.

Tanmateix, cal atribuir al pare el retaule de Sant Sever de la seu de Barcelona (1681-83), la part inferior del d’Arenys de Mar, la imatge principal del retaule major dels trinitaris, de Barcelona, i del de sant Benet, al monestir de Sant Cugat. També és autor de la imatge de sant Francesc Xavier i de la porta de l’Infant Jesús, a l’església de Betlem de Barcelona (vers 1690).

Intervingué en la guerra de Successió al costat de l’arxiduc Carles; l’any 1708 fou nomenat arquitecte civil i militar de l’exèrcit amb el grau de sergent major d’infanteria.

Fou el pare del també escultor Francesc Santacruz i Gener.

(la Sala de Linya, Navès, Solsonès, 1627 – Cardona, Bages, 1700)

Escultor barroc. Format amb Francesc Santacruz, el 1685 era ciutadà de Barcelona.

Entre altres obres, moltes desaparegudes, féu el retaule major del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona (1686-89, avui a la parroquial de Sarrià), la imatge jacent de Sant Francesc Xavier (1687, catedral de Barcelona) i la de Sant Ignasi de Loiola (1690, a Santa Maria del Mar fins a la seva destrucció el 1936).

Cal atribuir-li també el notable Sant Gaietà (Museu d’Art de Catalunya), adjudicat abans a un inexistent Miquel Sala.

Fou un dels primers escultors barcelonins del seu temps, bon representant del dinamisme barroc en l’escultura.

El seu pare fou possiblement Andreu Sala  (Catalunya, segle XVII)  Escultor. Fou l’autor del fastuós retaule major, barroc salomònic, del temple parroquial de Cardona (1600; destruït el 1936).

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1585 – Reus, Baix Camp, 1628)

Escultor. Fill de l’homònim. Es creu que completà la formació a Itàlia. Extremadament dotat, és un dels primers escultors que marquen la revifalla de l’art català.

Entre la seva obra conservada cal fer especial esment dels dos retaules del Roser situats, l’un, a la seu de Barcelona (1619), i l’altre -encara que bastant mutilat- a l’església de Sant Vicenç de Sarrià (Barcelona). S’hi pot admirar, en tots dos, la composició i l’ornamentació italiana barroca de l’època.

Va fer tot de treballs en diversos indrets de Catalunya, alguns dels quals amb la col·laboració del seu pare (retaule major de Martorell, 1610).

Altres obres atribuïdes a ell són el retaule de la Puríssima de Verdú (1623-26), els retaules del Roser d’Arenys de Mar (1625-27) i de l’església de l’Esperit Sant de Terrassa.

(Tortosa, Baix Ebre, 1554 – vers 1620)

Escultor barroc. És important per haver col·laborat amb el seu fill homònim, l’obra del qual es considera de més vàlua tot i que en molts casos l’atribució a l’un o altre no és segura.

La notícia més antiga sobre els Pujol és del 1583, i fins al 1610 els documents no mencionen la dualitat de persones, motiu pel qual les obres anteriors al 1610 s’atribueixen al pare.

Entre aquestes hi ha un Sant Crist per al cor de la catedral de Tarragona (1587) i el pas de l’Oració a l’Hort (1598) per a la Confraria de la Sang de Barcelona.

També sembla que era del pare el retaule major de Sant Vicenç de Llavaneres (1617-18).