(Sevilla, Andalusia, 9 març 1820 – Barcelona, 8 març 1884)
Escriptor i periodista. Estudià dret a Barcelona, i es traslladà a Londres, on residí fins al 1875.
Dedicat a estudis cervantins, intentà d’identificar Don Quixot amb el seu autor (La estafeta de Urganda, 1861; La verdad sobre el Quijote, 1865; La génesis del Quijote, 1883).
Publicà poesies en castellà i en anglès (Leyenda del corazón, 1882).
(Montblanc, Conca de Barberà, vers 1435 – Sevilla, Andalusia, 1500)
(o Deguí) Filòsof lul·lista. L’any 1481 ocupà a Mallorca la càtedra de filosofia lul·liana fundada per Agnès de Pacs. El seu prestigi féu que els seus deixebles fossin anomenats “deguins”.
L’any 1482 el seu tractat Janua artis magistri Raymundi Lulli, li valgué greus acusacions d’heterodòxia. Anà a Roma per defensar-se’n. Hi obtingué l’aprovació de l’obra, que havia de ser reimpresa allí mateix el 1485.
Els Reis Catòlics el nomenaren capellà de la Cort. Residí algunes temporades a Sevilla i a Jaén, on tractà de fundar una càtedra lul·liana.
Segons alguns autors, els seus originals es conservaven a la biblioteca del monestir de Montserrat abans de que fos destruïda per les tropes napoleòniques.
(Peratallada ?, Baix Empordà, vers 1282 – Algesires, Andalusia, febrer 1339)
Almirall. Segon fill de l’almirall Bernat de Peratallada.
El 1323 es distingí a Sardenya al capdavant d’unes galeres i li fou donada la tinença del castell d’Esglésies. El 1328 comandà l’estol català que col·laborà amb el castellà de l’almirall Alfonso Tenorio a l’estret de Gibraltar contra els marroquins. Fou lloctinent de procurador de València (1329-31).
Actuà reiteradament com a ambaixador d’Alfons III el Benigne a Castella, i el 1337 fou almirall general dels estols reials, al capdavant dels quals obtingué la victòria de Ceuta contra els marroquins; desembarcà tot seguit a Algesires, on fou ferit de mort (1339).
El seu cadàver fou soterrat, en un bell sarcòfag, al convent de framenors de Girona.
(Gràcia, Barcelona, 13 maig 1887 – Sevilla, Andalusia, 8 febrer 1981)
Metge. Llicenciat a Barcelona (1911) i professor a la Universitat de Barcelona (1911-16), amplià estudis a París (1917).
Assessor de la Mancomunitat per a l’adquisició de llibres científics per a la Biblioteca de Catalunya, fou catedràtic de patologia quirúrgica de la universitat de Salamanca (1918) i Sevilla (1919).
Membre de l’Academia de Medicina de Sevilla, de la qual fou president, treballà en molts camps i ha estat una de les personalitats més representatives de la medicina andalusa.
(Olot, Garrotxa, 30 juliol 1518 – Sevilla, Andalusia, 16 maig 1601)
Escriptor. Jesuïta, va assistir a la primera congregació general de l’orde a Roma (1558).
El 1560 fou nomenat prepòsit de la província d’Aragó, i després de la de Toledo.
Escriví diversos tractats d’espiritualitat.
(Màlaga, Andalusia, 21 agost 1764 – Madrid, 18 desembre 1842)
Militar. Pertanyia a la família dels Copons, comtes de Balsareny.
El 1813 fou designat per la Regència capità general de Catalunya, en substitució del comandament provisional del baró d’Eroles.
En exercici del càrrec rebé Ferran VII de Borbó a la vora del Fluvià en el retorn d’aquest a la Península (1814) per tal de presentar-li la constitució del 1812. Malgrat l’acatament que féu al rei, la fidelitat a la Regència li valgué la destitució i el confinament a Sigüenza.
Tornà a exercir càrrecs públics durant el Trienni Constitucional (1820-23) i participà en la primera guerra carlina (1833-40).
Escriví unes Memorias de los años 1814 y 1820 al 1824, publicades pòstumament (1858).
(Osuna, Sevilla, Andalusia, 1887 – Barcelona, 1973)
Historiador. Escriví entre d’altres obres El règim senyorial a Olot (1936), Els socarrats de la vall de Bianya (1960), La baronía de Castell-follit (1962), Los primeros condes bisuldunenses (1962), Besalú, comtat pirinenc (Olot 1969), etc, i de diverses col·laboracions a les revistes “Pyrenae” i “Montaña” sobre temes relacionats generalment amb la història medieval de la Garrotxa.
(Jaén, Andalusia, segle XVI – ? , segle XVII)
Historiador. Monjo de Sant Feliu de Guíxols, d’on fou prior, abat (1617-21, 1629-33) i president fins que el 1641 en fou expulsat pels jurats de la vila pel fet que no era català.
Escriví, entre altres obres, una extensa història de Sant Feliu des dels seus orígens pretesament carolingis fins a l’abat Sobrarías (mort el 1611). L’obra, que conté nombrosos documents, és encara inèdita, però l’han utilitzada abundosament Emili Grahit i Eduardo González Hurtebise.
(Isla de León, Cadis, Andalusia, 5 desembre 1950 – Badalona, Barcelonès, 2 juliol 1992)
(José Mongé Cruz) Cantant de flamenc. Enregistrà el seu primer disc al 18 anys amb l’acompanyament de Paco de Lucía, i es convertí aviat en un dels intèrprets universals del cante jondo, gènere que va revolucionar i modernitzar.
Entre els seus discos destaquen: Camarón de la Isla (1973), Como el agua (1981), Soy gitano (1990), l’antologia Autorretrato 1970-1990 (1990) i Potro de rabia y miel (1992).
(Barcelona, 26 juliol 1854 – la Garriga, Vallès Oriental, 10 octubre 1946)
Escriptor i gramàtic. Membre de l’Acadèmia de la Llengua Catalana. De tendències arcaïtzants i amb poc rigor científic, s’oposà a les normes de Pompeu Fabra. Fou el pare d’Eveli Bulbena i Estrany.
Publicà en edicions populars o de bibliòfil, sense gaire rigor, texts catalans medievals i una Crestomatia de la llengua catalana (des del segle IX al XIX) (1907). Féu traduccions i adaptacions des d’Homer fins a Zola.
És autor, entre altres obres de valor desigual, d’un Diccionari català-francès-castellà (1905), Diccionari de les llengües francesa i catalana (1921) i Assaig de bibliografia paremiològica catalana (1915).
Fou germà seu, Artur Bulbena i Tusell (Barcelona, 1858 – Algeciras, Andalucia, 1938) Pintor. Excel·lí també com a dibuixant. S’especialitzà en la pintura de tapissos.
Dades dels Països Catalans 