(Barcelona, 12 juny 1867 – 7 octubre 1942)

Polític i advocat. Milità al principi al partit liberal conservador, però després seguí el corrent de Dato. Regidor de Barcelona (1897), alcalde accidental (1890-1900) en substitució de Milà i Pi, i alcalde per reial ordre (1915).

El 1917 dimití aquest càrrec, i s’adherí a l’Assemblea de Parlamentaris. L’any 1918 s’afilià a la Lliga Regionalista, fou regidor i alcalde elegit el 1919 i el 1920.

El 1921 atemptaren contra la seva vida quan sortia de la Casa de la Ciutat. Fou diputat a corts el 1923 fins que aquestes foren dissoltes pel cop d’estat de Primo de Rivera. Regidor, un altre cop, de Barcelona el 1930, fou delegat de Treball a Catalunya fins a la vinguda de la República (1931). Fou elegit l’any 1932 diputat per la Lliga.

No aconseguí la presidència de la Generalitat, com de fet li corresponia, arran dels fets del 6 d’octubre de 1934.

Fou molt sol·licitat com a mitjancer gràcies als fets i a la fama d’home de concòrdia que tenia. Es refugià, l’any 1936, a l’estranger i, en tornar a Catalunya, romangué totalment apartat de la vida política.

(Barcelona, 18 novembre 1920 – Madrid, 11 març 2000)

Polític i advocat. Catedràtic de dret administratiu a Santiago i a Madrid. Fou nomenat secretari general tècnic de la presidència del govern el 1956, comissari del Plan de Desarrollo en crear-se aquest organisme (1962) i ministre sense cartera encarregat del Plan de Desarrollo Económico y Social el 1965.

Membre de l’Opus Dei, formà part de diferents governs franquistes a partir del 1965. El 1973 fou nomenat ministre d’Afers Estrangers, però cessà aquest mateix any arran de l’atemptat de Carrero Blaco. Durant la transició, milità a Alianza Popular, fou l’únic diputat d’aquest partit elegit a Catalunya el 1977 que participà en la redacció de l’Estatut de Sau. Abandonà el partit el 1979.

Ha publicat Política y desarrollo (1970), La larga marcha hacía la monarquía (1977), a més de les seves Memorias.

(Barcelona, 12 octubre 1897 – Mèxic DF, Mèxic, 21 agost 1944)

Advocat i polític. Fill de Joaquim Lluhí i Rissech. En els darrers anys de la Dictadura de Primo de Rivera participà en diverses conspiracions i intents revolucionaris. Fou un dels fundadors i director del periòdic “L’Opinió”, que orientà un important sector del republicanisme nacionalista català. Intervingué en la formació del partit d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El 1931 fou elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona i diputat a les corts constituents de la República espanyola. Participà assenyaladament en la campanya de defensa de l’Estatut de Núria, del qual havia estat un dels redactors. L’any 1933 el president Macià li conferí el càrrec de primer conseller en el govern de la Generalitat amb la facultat delegada de representar-lo al Parlament, però el destituí al cap de poc. Exclòs d’ERC aquell mateix any, amb el grup de “L’Opinió” creà el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, més conegut com Els Lluhins.

Mort Macià, l’any 1934 ocupà la Conselleria de Justícia dins el govern de Companys. Intervingué en la campanya de defensa de la llei de Contractes de Conreu i en els fets del 6 d’octubre de 1934. Per això fou detingut, processat i condemnat a cadena perpètua. El triomf electoral front-populista del començament del 1936 el tragué, però, de la presó i el retornà a la seva antiga conselleria dins la Generalitat. No obstant això, poc dies després fou cridat a ocupar el ministeri de treball en el govern de la República encapçalat per Casares Quiroga.

En produir-se l’aixecament del 18/jul/1936 passà a presidir el govern Martínez Barrio (19/jul), Lluhí continuà ocupant la mateixa cartera, a la qual foren agregats una sèrie de serveis complementaris, com el de sanitat.

En finalitzar la gestió ministerial (1937) fou nomenat cònsol de la República a Tolosa, on residí fins després d’acabar-se la guerra civil. Posteriorment es traslladà a Mèxic, on morí.

(Tarragona, 21 març 1877 – Barcelona, 1967)

Polític i advocat. Participà en els moviments catalanistes del començament de segle XX a Tarragona. Fou cap de la Unió Democràtica Nacionalista a Tarragona i fou l’impulsor de diversos periòdics, com “Lo Camp de Tarragona” (1900-07), “Catalunya Nova” (1907-13) i “Renovació” (1913-18).

Diputat provincial per Falset–Gandesa, regidor de l’ajuntament tarragoní (1913), conseller de la Mancomunitat de Catalunya (1921-23) i president de la diputació de Tarragona (1917-19 i 1925).

Membre fundador d’Acció Catalana, fou elegit batlle de Tarragona (abril 1931 a octubre 1934 i febrer-març 1936), promogué la urbanització del passeig Arqueològic de la ciutat. En les eleccions del 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, com a representant únic d’Acció Catalana, i director general d’administració local de la Generalitat (de l’abril 1936 al maig 1937).

President del patronat de Santes Creus (1931-36) i comissari del mateix monestir (1936-39), n’impulsà la conservació i la restauració.

S’exilià a França el 1939 i retornà el 1945.

(Barcelona, 10 juliol 1880 – 30 novembre 1920)

Advocat i polític republicà. Estudià dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i, juntament amb Lluís Companys, fundà l’Associació Escolar Republicana (1900) i l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1902), que posteriorment presidí. Ingressà després a la Unió Republicana, que acabdillava Nicolás Salmerón. En les eleccions municipals del 1905 fou elegit regidor de Barcelona i posteriorment s’adherí al moviment de Solidaritat Catalana (1906). Elegit novament regidor de Barcelona (1909), ocupà accidentalment l’alcaldia de la ciutat.

Des dels seus càrrecs municipals va patrocinar importants projectes econòmics i culturals i diverses reglamentacions laborals favorables al proletariat. El 1910 ingressà a la nova Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i es presentà a les eleccions a corts per Granollers, on va ésser derrotat. En l’esfera privada es dedicà a l’advocacia, especialment en la defensa dels sindicalistes de la CNT, la qual cosa li valgué un gran prestigi entre els ambients obrers.

El 1914, en ocasió de l’aliança electoral de la UFNR amb els radicals de Lerroux, abandonà el partit i fundà amb M. Domingo i Ll. Companys el Bloc Republicà Autonomista, que recollí l’esperit del programa de Pi i Margall del 1894. El 1917, el Bloc s’integrà dins el Partit Republicà Català, al qual Layret, membre del directori, va conferir una orientació marcadament esquerrana. Per la seva influència, el partit s’adherí, després de la Revolució russa, a la Internacional Comunista. L’any 1919 fou elegit diputat a corts per Sabadell.

Layret preparà curosament el terreny per realitzar una aproximació cap als elements sindicalistes de la CNT, a fi de sostreure-la, almenys en part, del seu tradicional apoliticisme i formar un ampli partit polític de base obrera i socialista. Amb aquesta finalitat mantingué una constant relació amb Salvador Seguí.

Essent governador civil de Barcelona el general Martínez Anido (1920), Layret presentà al ministre de governació una forta protesta contra les innombrables detencions efectuades a la capital catalana. Poc temps després s’intensificà la repressió i foren detinguts Companys i Seguí. Quan Layret es dirigia a interessar-se per la sort dels detinguts, va ésser assassinat en ple carrer per terroristes assalariats de la patronal.