Arxiu d'etiquetes: 1989

Institut Català de les Dones

Deixa un comentari

(Catalunya, 1989 – )

Organisme dependent del govern de la Generalitat de Catalunya encarregat d’impulsar les polítiques d’igualtat entre homes i dones.

La seva activitat és doble: d’una banda, impulsar les iniciatives d’associacions i entitats per la millora de la situació de la dona i, de l’altra, dur a terme activitats pròpies (exposicions, memorials, sessions informatives, conferències, fòrums, campanyes d’informació i sensibilització i l’organització de la Universitat d’Estiu de la Dona).

Té una seu central a Barcelona i quatre oficines informatives a Catalunya.

Enllaç web: Institut Català de les Dones

Iglésias del Marquet i Olomí, Josep

Deixa un comentari

(Artesa de Lleida, Segrià, 2 gener 1932 – Barcelona, 11 febrer 1989)

Crític d’art i poeta. Fou professor a les universitats de Glasgow (Escòcia) i Victoria i Vancouver (Canadà).

Va exercir de crític d’art en diverses publicacions i en revistes especialitzades.

Ha publicat els següents llibres de poesia visual: Les arrels assumptes (1972), Persistència del cercle (1972), Postals nord-americanes per a una noia de Barcelona (1972), Progressió icònica (1973) i Imatge enllà (1973).

Fundació Joan Maragall

1 Resposta

(Barcelona, 1989 – )

“Cristianisme i Cultura”  Fundació eclesiàstica privada. Amb reconeixement civil, té la finalitat d’ajudar a superar la mera juxtaposició entre cristianisme i cultura, treballant per una inculturació actual de la fe cristiana.

Promoguda pel cardenal Narcís Jubany i un grup d’intel·lectuals cristians. Organitza un simposi internacional anual, seminaris, cicles de conferències i cursos, i promou espais de debat entre el pensament cristià i la cultura laica.

Publica llibres, quaderns i dossiers temàtics. Convoca anualment el premi Joan Maragall per a una obra d’investigació o assaig sobre el tema Ètica. Humanisme i cristianisme.

Enllaç web: Fundació Joan Maragall

Fortuny i de Salazar, Epifani de

2 Respostes

(Barcelona, 1898 – 1 juliol 1989)

Arqueòleg. Baró d’Esponellà. Fill i successor de Carles de Fortuny i de Miralles. Obtingué el títol d’enginyer agrícola a l’Escola Superior de la Mancomunitat de Catalunya i perit agrícola de l’estat el 1920.

A més de nombrosos càrrecs estatals, fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1940) i del Foment Nacional d’Horticultura (1930).

Com a arqueòleg destacà el seu treball a les excavacions ibèriques de Montjuïc (1946) i a les d’una vil·la romana a la seva propietat de Sant-romà (Tiana). Fou responsable de la secció d’arqueologia i de prehistòria de “La Vanguardia”.

Fontana i Codina, Enric

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 17 octubre 1921 – Madrid, 26 juny 1989)

Empresari i polític. Lluità a la guerra civil de 1936-39 amb el terç de requetès.

Es llicencià en dret i regentà un important negoci familiar d’oli.

Entre altres càrrecs, durant el franquisme fou procurador a corts, conseller del regne i ministre de comerç (1969-73).

Edèn Concert

Deixa un comentari

(Barcelona, desembre 1886 – 1989)

Cafè-concert. Convertit en cinema el 1936, al carrer Nou de la Rambla, davant del palau Güell.

Fou un dels que tingué més qualitat dins el seu gènere i durant les primeres dècades del segle XX hi actuaren les millors atraccions de l’època.

El 1935 funcionà com a cinema fins al 1987 en que tornà a ser music-hall, però el 1989 es declarà en fallida i tancà.

Cros, Societat Anònima

6 Respostes

(Sants, Barcelona, 1817 – 1989)

Empresa de productes químics. Creada per Francesc Cros i continuada pel seu fill Joan Cros i Possel. Iniciada amb un capital social de 7.500.000 ptes.

Bona part del control de la societat anà a les mans d’una empresa italo-grega el 1970, i, el 1972, del Banco de Santander.

Tenia factories a Badalona, Flix, Lleida, València, Palma de Mallorca i d’altres localitats de l’estat espanyol.

Participà majoritàriament en d’altres empreses de navilieres, de productes agroquímics, de mines de carbó, de productes farmacèutics, d’energia elèctrica, de fertilitzants, etc.

El 1984 les seves vendes foren de 48.343 milions de pessetes i tenia una plantilla de 2.945 empleats.

El 1989 es fusionà amb la Unión de Explosivos Río Tinto SA, i donà lloc a Ercros.

Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya

Deixa un comentari

(Barcelona, 1973 – 1989)

(CIDC)  Entitat d’administració local. Fundada per la diputació de Barcelona, l’ajuntament de Barcelona i la Cambra de Comerç de Barcelona; posteriorment s’hi adheriren les cambres de comerç de Girona, Tarragona i Lleida, la Generalitat i la Corporació Metropolitana.

Ha tingut una especial incidència en el camp de la producció i difusió d’estadístiques demogràfiques i d’equipaments de Catalunya, i ha estat capdavanter en la introducció de tècniques documentals i de les noves tecnologies i teledocumentació.

Ofereix serveis d’accés a la documentació econòmica catalana, a la de l’estadística espanyola, així com a la informació estadística, científica i tècnica d’arreu del món, accessibles per mitjans teleinformàtics.

Ha creat diverses bases de dades: ECOCAT, d’economia de Catalunya, i el Banc d’Estadístiques Municipals, amb dades dels municipis de Catalunya. Edita diverses publicacions, com l’Anuari Estadístic de Catalunya (des del 1985).

El 1989 es convertí en l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT).

Col·legi de Filosofia de Catalunya

4 Respostes

(Catalunya, 1976 – 1989)

Grup filosòfic. Integrat per X. Rubert i de Ventós, Eugeni Trias, Jordi Llobet i Antoni Vicens (substituït el 1979 per Josep Ramoneda).

Des del 1976 imparteix un curs lliure i para-universitari de filosofia sobre temes diversos i amb la col·laboració de diferents professors convidats.

Els tres primers cursos, fets a l’Escola Eina, donaren lloc als corresponents volums. Des del 1980 els cursos s’han fet al Casal de Sarrià.

Cercós i Fransí, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 5 maig 1925 – 5 novembre 1989)

Compositor i pianista. Deixeble de Lamote de Grignon i C. Taltabull, formà part del Cercle Manuel de Falla.

De la seva producció, influïda per Hauer i Scriabin, es destaquen els Preludis ambulants (1953), Concert per a Violoncel (1984), Cançons (text de Salvat-Papasseit), i el ballet Els Proletaris (1969).