(Catalunya, 1940 – 1980)
Empresa de circs ambulants. Formada per Francesc Amorós i Oswald Silvestrini, propietaris-directors de quatre circs ambulants que des del 1940 efectuaren llurs tournées pels pobles i ciutats de Catalunya.
A la mort de Francesc es dissolgué l’empresa.
(Barcelona, 1980 – )
Entitat cultural fundada per tal d’intensificar les relacions amb Sardenya, sobretot amb l’Alguer.
Abans de la seva constitució (1974-79), era una secció d’Òmnium Cultural.
(Maó, Menorca, 1899 – Barcelona, 28 desembre 1980)
Economista i estadístic. Format a l’Escola d’Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat, estudià a la Universitat de Barcelona i fou cap del Servei d’Estudis Econòmics i del Servei Central d’Estadística de la Generalitat de Catalunya del 1933 al 1938.
Del 1938 al 1942 residí a París, i en tornar a Barcelona ocupà càrrecs a diversos centres d’estudis econòmics.
Va escriure, entre altres obres: L’economia de la Catalunya autònoma (1933), Els pressupostos de les corporacions públiques (1936), La població a Catalunya (1936), Els pressupostos municipals (1937) i Els moviments demogràfics i de població a Catalunya (1937).
(Barcelona, 8 novembre 1889 – 1980)
Relligador. Les seves enquadernacions han exercit un mestratge en l’art del llibre. A part les seves activitats professionals ha portat una efectiva docència.
Ha estat director del Conservatori de les Arts del Llibre, secció de l’Escola d’Arts Aplicades de Barcelona.
(Maó, Menorca, 15 febrer 1897 – Madrid, 27 maig 1980)
Cançonetista. Es traslladà a Barcelona on, per la seva sensibilitat, esdevingué aviat una figura de la cançó catalana i aconseguí èxits populars com els de La Porta Ferrissa, La Font del Gat, Els tres tombs, etc.
Casada i retirada de l’escena el 1925, va anar a viure a Menorca.
(Sabadell, Vallès Occidental, 29 juny 1881 – Barcelona, 16 agost 1980)
Pedagog i geògraf. De formació diversa i esperit inquiet, va cursar estudis a l’École des Sciences de l’Éducation, de Ginebra, i a l’Institut de Géographie Alpine de Grenoble.
La seva activitat va ser en tot moment ben intensa, tant en l’àmbit docent i de recerca com en el cívic: professor als Estudis Universitaris Catalans, catedràtic a l’Escola Normal de Mestres i president de la Societat Catalana de Geografia i del Centre Excursionista de Catalunya.
Exiliat el 1939, s’establí primer a Colòmbia i, anys més tard, a Veneçuela, on dirigí el departament de geografia i història de l’Instituto Pedagógico de Caracas.
Tornà a Catalunya el 1965 i s’incorporà com a membre numerari a l’Institut d’Estudis Catalans i de la Societat Catalana de Geografia, corporacions que li reteren ja en vida un homenatge materialitzat en la Miscel·lània Pau Vila (1975). Li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1976.
Autor d’un gran nombre d’obres, cal destacar-ne Assaig de recordança i de crítica del que fou l’Escola Horaciana (1920), La Cerdanya (1926), Resum de geografia de Catalunya (1928), Fesomia geogràfica de Catalunya (1937), Nueva Geografía de Colombia (1945), Joan Orpí, l’home de la Nova Catalunya (1967), Divisió Territorial de Catalunya i Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974), entre moltes més.
A més, dirigí i en part redactà una monumental Geografía de Venezuela, país on també deixà una escola geogràfica.
(Barcelona, 16 juny 1892 – 11 desembre 1980)
Ceramista. De jove fou crític d’art a la revista “La Veu de Catalunya”. Format inicialment a l’Escola de Belles Arts, l’any 1917 ingressà a l’Escola Superior dels Bells Oficis, on fou deixeble de Francesc Quer.
Perfeccionà estudis a París a partir del 1923. En aquesta ciutat col·laborà amb l’arquitecte Nicolau Maria Rubió i amb els pintors Albert Marquet, Raoul Dufy i Georges Braque.
Amb Joan Miró realitzà (1958) els frisos simbòlics, en gres acolorit, per al palau de la Unesco a París, els murals de la universitat d’Harvard, de la Fundació Maeght i de l’aeroport de Barcelona.
A més d’un domini tècnic perfecte, que li permeté l’obtenció de noves pastes i esmalts, la seva ceràmica es caracteritza per la puresa i simplicitat de la forma i per l’absència de decorativismes.
Entre les exposicions fetes a Catalunya i a l’estranger, cal esmentar la del 1969 a la Galeria Maeght, de París. Guanyà la medalla d’or a l’Exposició Internacional de París del 1937 i el gran premi de la III Biennal Internacional Hispanoamericana d’Art (1955).
Publicà diversos llibres referents a la seva especialitat artística, entre els quals cal esmentar: Formulario y prácticas de cerámica (1948) i Esmaltes y colores sobre vidrio, porcelana y metal (1950).
Fou el pare de Joan Llorens i Gardy.
(la Selva del Camp, Baix Camp, 6 octubre 1893 – Tarragona, 19 setembre 1980)
“Ventura Gassol” Polític i escriptor. Cursà estudis eclesiàstics, que deixà inacabats, a la Universitat Pontifícia de Tarragona. Traslladat a Barcelona (1914), col·laborà en diverses publicacions periòdiques, de manera especial a “Vell i Nou”, “D’Ací i d’Allà”, “Acció Catalana” (1922-23), “L’Opinió” i “La Humanitat”.
Es consagrà com a poeta l’any 1923 amb el llibre de poemes Les tombes flamejants, inscrit en el corrent noucentista, que és una de les obres més representatives del període 1917-24. Els temes del catalanisme i de la radiació de la terra natal persisteixen a través d’Àmfora (1917), La Nau (1920) i Mirra (1931). És d’ell també el poema dramàtic La Dolorosa (1928), prohibit aleshores pel governador civil de Barcelona.
Com a polític, ingressà al partit d’Acció Catalana, i passà a Estat Català en temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Amic personal de Francesc Macià, l’acompanyà en la temptativa revolucionària de Prats de Molló (1926) i en el viatge per Amèrica. Retornà a Catalunya (1930) i intervingué en la preparació de la República, i ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya (1931). Fou elegit diputat per Esquerra a les corts constituents, des d’on lluità per l’obtenció de l’Estatut.
En constituir-se la Generalitat, fou nomenat conseller de Cultura, càrrec que conservà en governs successius. Després dels fets del 6 d’octubre de 1934, fou empresonat amb els altres membres del govern. Alliberat després de les eleccions en què triomfà el Front Popular (febrer 1936), es reintegrà al govern de la Generalitat.
Exiliat a França durant la guerra civil, col·laborà en diverses publicacions catalanes i fou un dels membres destacats del grup promotor del Jocs Florals a l’exili. El seu últim recull, Miratges (1950), continua en la línia de tota l’obra poètica anterior.
Retornat a Catalunya el 1977, residí a la Selva del Camp. Premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana el 1978.
(Barcelona, 9 octubre 1897 – 9 desembre 1980)
Crític d’art i d’espectacles. Deixà l’escola a setze anys i treballà fins el 1931 en empreses comercials. Assistí al Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual fou bibliotecari. Introductor dels corrents avantguardistes en art, firmà amb Salvador Dalí i Lluís Montanyà l’anomenat “Manifest Groc” (1928), contrari al noucentisme, i participà activament en les discussions que sobre els problemes de l’Art Nou tenien lloc a Sitges.
Va col·laborar com a crític en un gran nombre de publicacions i revistes, com la “Gaseta de les Arts”, “D’Ací i d’allà”, “L’Amic de les Arts” (1925-29) o “Destino”, des de les quals impulsà noves descobertes en el món de l’art. Fou molt amic de García Lorca, amb qui mantingué una llarga correspondència. Visqué a França del 1939 fins al 1942. Revalorador també del món de l’espectacle, el circ i el music-hall, el seu nom fou perpetuat amb el Premi Sebastià Gasch anual dedicat a aquests gèneres.
Entre altres obres, publicà La pintura catalana contemporània (1937), La dansa (1946), El circo y sus figuras (1946), L’expansió de l’art català al món (1953), Expressionisme (1955), París 1940 (1956), La pintura abstracta (1957), Barcelona de nit (1957), Charlie Rivel, pallasso català (1962), Les nits de Barcelona (1969), Tàpies (1971) i Wilfredo Lam a París (1977).
(Burgos, Castella, 6 maig 1937 – Barcelona, 1980)
Setmanari d’informació general, publicat en castellà. Fundat per un grup d’empresaris i intel·lectuals catalans a Burgos. A partir del 1939 passà a ésser publicat a Barcelona i aviat va evolucionar cap a posicions més liberals i moderadament catalanistes.
Editat per Josep Vergés (des de l’empresa literària Edicions Destino), va ésser dirigit, entre d’altres, per Ignasi Agustí, Nèstor Luján i Xavier Montsalvatge.
L’any 1974 la propietat fou traspassada, i Baltasar Porcel en fou nomenat director editorial i Josep Carles Clemente prengué la responsabilitat periodística del setmanari, que l’any 1977 passà a ésser dirigit per Josep Perarnau i el 1978, per Jordi Domènech, fins a la seva desaparició.
Va aconseguir una gran divulgació entre la burgesia. Durant la seva llarga trajectòria, ha tingut com a col·laboradors la majoria d’escriptors catalans de l’època.
Dades dels Països Catalans 